Val més el peix al cove

Diu Artur Mas que ara que s’aproxima “el dia D i l’hora H” és un “goig” veure com el govern de Carles Puigdemont mostra la seva “absoluta determinació” a fer el referèndum perquè la gent pugui votar si vol carn o peix. La nota de premsa del partit exconvergent il·lustra aquestes declaracions fetes dissabte passat a Montblanc amb una fotografia on es veu l’expresident de la Generalitat –el 129 segons ens recorden a les desmemoriades com jo- envoltat de militants de diferents edats somrients i amb una urna de metacrilat a les mans. No em queda clar si la capsa exhibida a la imatge és una sobrera d’altres votacions comprada al basar xinès de la cantonada o és un prototip de les 8.000 urnes de disseny exclusiu que l’executiu català vol licitar. Tampoc em queda clar si els de la fotografia –tret de l’amic de Jordi Pujol Ferrusola, naturalment- estan al cas de les últimes notícies sobre el cas Pujol.

Veig la bucòlica imatge dels exconvergents de la capital de la Conca de Barberà i després llegeixo que Mariano Rajoy perseguirà amb tot el pes de la llei les empreses que gosin assumir l’encàrrec de les urnes, i no puc parar de riure davant d’aquesta nova mostra d’estultícia mental. Als populars algú els hauria de recordar que perseguir la iniciativa privada va contra el capitalisme i que interferir en la producció d’urnes els acosta perillosament al comunisme, on ja sabem que es controlaven fins i tot els esfínters. Aplaudeixo la recent iniciativa ciutadana de costejar les urnes per ajudar a les magres finances del govern català i si algú pensa a posar en marxa una campanya de micromecenatge per recollir fons, jo em presento voluntària per assessorar-lo per un mòdic preu.

Ningú m’ha aclarit encara per què ara s’ha optat pel metacrilat en lloc d’utilitzar de nou les urnes de cartró del 9N fetes de franc pels presos catalans. Preocupada pels efectes que 8.000 urnes d’aquest plàstic acrílic puguin tenir sobre el medi ambient patri l’endemà de la històrica data, busco informació a Internet sobre les seves propietats. Em tranquil·litza saber que la seva durabilitat supera els deu anys, cosa que significa que podrem reutilitzar-les per a votacions ulteriors o revendre-les al govern basc per si al final s’apunta a la festa. També veig que el material en qüestió té una gran resistència als impactes i no produeix cap gas tòxic al cremar, cosa que és d’agrair per si a Xavier Garcia Albiol li dona per presentar-se el dia de la votació amb una destral o un llançaflames.

Com tot en aquesta vida, sempre hi ha una cara i una creu. Si la cara és l’alegria que els catalans hem manifestat per poder tornar a votar, ni que sigui en un orinal o en una capsa de sabates, la creu és la perplexitat que ens ha causat la traïció dels bascos. Aquí molt anar de sobrats amb el concert econòmic i fer conyeta sobre l’origen prehistòric dels seus gens i sobre el rupestre repertori d’esports populars, però el govern basc ha arrencat al govern popular 1.400 milions d’euros per haver pagat de més a Madrid durant una dècada. A canvi de la compensació, el PNB recolzarà els pressupostos de l’Estat, que és quasi tant com dir que els nostres estimats amics del nord recolzaran un executiu que no descarta enviar l’exèrcit a Catalunya.

La realpolitik és la que és i no entenc la cara de felicitat d’alguns patriotes catalans, sobretot la d’aquells hereus del pujolisme que un dia es lleven independentistes i l’endemà s’ho repensen. Resulta que segueix funcionant millor la menyspreada estratègia autonomista del peix al cove que no feia fàstics a res que l’actual de voler la lluna en un cove. És cert que aquesta última és més romàntica, però voler la lluna és de ximples com ens han demostrat els bascos.

(Visited 58 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari