A Fèlix Millet li haurien de donar l’oscar a la millor interpretació masculina. El saquejador confés s’ha presentat cada dia al judici pel cas Palau en un estat tan lamentable que és impossible no sentir-se commoguda i reclamar als quatre vents la justa absolució dels seus pecats com en el cas de la innocent infanta Cristina. Només els que no tenen cor i els que coneixen al detall la magnitud del robatori comès per ell i la seva colla durant dècades són capaços de no sentir compassió davant tant desemparament. L’avi Millet ha comparegut davant dels jutges en una cadira de rodes tan atrotinada que cada cop que es movia els grinyols retrunyien dins de la sala i recorrien tota la Ciutat de la Justícia fins arribar més enllà de la Gran Via.
Si el propòsit ha estat fer pena a l’audiència i demostrar que ara és més pobre que una rata i que la seva salut penja d’un fil, he de reconèixer que la seva actuació està sent perfecta. La cadira de rodes sembla sortida d’un contenidor d’escombreries i la seva figura, encongida i vestida amb una desmanegada i arrugada americana, només es manté en aquest món gràcies a les atencions del silenciós assistent que l’acompanya amunt i avall i que l’ajuda a guardar-se a la butxaca el mocador ple de mocs ressecs. Tinc curiositat per saber quant paga la família Millet al pobre noi per aguantar cada dia la mala bava del patriarca i espero que tant la cara de circumstàncies que posa com l’exposició pública a la qual està sent sotmès indirectament estiguin convenientment recompensades.
Sort tenim que la jutge Montserrat Comas d’Argemir, germana de l’exdiputada ecosocialista Dolors, no sembla de llagrimeta fàcil ni tampoc té la pinta de deixar enredar-se fàcilment per tanta comèdia. Almenys és el que em transmet la cara de pocs amics que gasta. Tanmateix, no puc treure’m de sobre la sensació de desassossec que arrossego des de fa anys respecte al sistema judicial espanyol, incrementada substancialment després del cas Urdangarin. L’única esperança que tinc sobre el futur veredicte és que en aquest cas no es jutja cap membre de la intocable nissaga borbònica, sinó un patrici de la burgesia catalana ara caigut en desgràcia que s’omplia les butxaques amb diners públics i feia el mateix –presumptament fins que no hi hagi sentència ferma que ho confirmi- amb les butxaques dels seus amics convergents.
L’esperat judici del cas Palau dóna per a un bona telesèrie. Parlem de més de 60.000 folis de causa, de 55 sessions que allargaran el procés –en principi- fins a finals de juny, de gairebé 30 milions d’euros espoliats, de 16 acusats, de més de 100 testimonis, de 280 mitjans de comunicació acreditats, i de peticions de penes de presó que, com la que demana l’advocat Àlex Solà que exerceix l’acusació popular en nom de la FABV per a l’octogenari Millet, arriben als 37 anys. Tanmateix, no només parlem del robatori descarat de fons públics per part de l’antiga direcció del Palau de la Música per donar-se una vida de pel·lícula. Parlem sobretot del suposat finançament irregular de Convergència Democràtica, el partit que Jordi Pujol –un altre presumpte delinqüent de guant blanc- es va treure del barret i que durant dècades ha fet i desfet a Catalunya amb total impunitat.
Els esforços de l’actual cúpula convergent per intentar fer creu i ratlla d’aquest passat i fer-nos creure que canviant de nom el malson s’ha acabat són lloables, però estèrils. L’últim intent –que no el darrer- dels convergents de desvincular-se de l’herència pujolista ha estat el canvi de nom a corre-cuita del grup municipal barceloní amb l’oposició interna d’algun exmembre de l’antic clan de Duran. L’operació de maquillatge –que comporta una indigesta sopa de lletres- s’ha produït casualment dies abans de l’inici del judici del cas Palau. Sorprèn que sigui l’exalcalde Xavier Trias i no el seu delfí oficiós Joaquim Forn l’encarregat d’explicar a les desorientades agrupacions del partit el sentit que té fer veure que es canvia tot perquè tot segueixi igual.
