Hi ha gent que diu que les casualitats no existeixen, així que he buscat i rebuscat fins que he trobat la raó que explica el fet d’haver conegut un antic alumne serbi de Vladímir Voinòvich just quan m’estic llegint el seu llibre més famós i irreverent: Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin. Aprofito per recomanar-lo perquè és molt divertit i no només com a mordaç crítica de la societat soviètica, perquè l’absurditat de la vida que s’explica a les seves pàgines és la mateixa ara i aquí que en el 1974, quan l’obra es va publicar a París i es va haver de llegir de forma clandestina a la URSS fins després de la Perestroika.
La història de Voinòvich, encara viu i molt actiu intel·lectualment malgrat els seus 84 anys, m’ha fascinat perquè si no hagués estat per ell –i també per Semión Lipkin i Andréi Sajàrov- mai hauria pogut llegir Vida y destino del mestre Vassili Grossman. L’obra més colpidora sobre la infàmia nazi –amb el permís de Primo Levi- passa avui desapercebuda als prestatges de les llibreries, però amaga una història digna de ser recordada. Grossman va morir de càncer el 1964 convençut que el seu llibre no es publicaria mai i li’n va regalar una còpia a Lipkin. Els amics Lipkin i Sajàrov la van microfilmar i van passar la pel·lícula a Voinòvich, que la va guardar com un tresor i la va treure del país quan va ser expulsat de la URSS per dissident el 1980.
Però Voinòvich no resulta rellevant només per haver-me brindat l’oportunitat de conèixer l’obra de Vassili Grossman. També va recuperar de l’oblit la increïble història de la russa Vera Figner, revolucionària visionària, anarquista romàntica i precursora del feminisme mal dit radical del segle XX. Figner, morta fa 74 anys, va ser una de les fundadores del grup terrorista Voluntat Popular i també una de les responsables de l’atemptat que va acabar amb la vida del despòtic tsar Alexandre II. Malgrat ser filla de l’aristocràcia, va renunciar a marit, fills i altres convencionalismes de l’època per poder estudiar a la universitat i, frustrada perquè els canvis socials no arribaven mai, va optar per l’acció directa.
Entre les meves múltiples aptituds professionals desenvolupades durant l’època d’esclavatge laboral com a autònoma no figura la de parlar amb el més enllà. Tanmateix, si fos mèdium no dubtaria a buscar l’esperit de la Figner en alguna realitat paral·lela per mantenir una agradable conversa. Després de les presentacions formals, li preguntaria què li sembla que a l’any 2016 segueixin morint dones a mans dels homes i que els maltractaments segueixen sent tolerats per una societat que continua pensant que és normal que la roba bruta es renti a casa. Segurament, m’aconsellaria que apliqués el mètode Figner perquè cap agressió no pot quedar mai sense resposta.
Probablement la Vera també coincidiria amb la meva amiga Fàtima, qui cada cop que apareix un nou cas de dona assassinada remarca que això no passaria si totes portéssim una pistola a la bossa. Jo, de pistola no n’he portat mai, però sí que vaig dur durant un temps una navalla de bandoler per defensar-me d’un violador que corria pel campus de Bellaterra i que va fer estralls sense que ningú fes res per atrapar-lo. Potser si ens autodeterminéssim de la dependència emocional dels homes d’una punyetera vegada, avui no hauríem de plorar la mort d’una altra dona a mans d’un malparit psicòpata. Potser si apliquéssim en defensa pròpia i de forma preventiva el mateix mètode que la Vera va utilitzar amb el tsar, avui celebraríem la desaparició d’una mala bèstia.
Encara que sorprengui, ni m’ha posseït l’esperit de la Vera Figner redescoberta gràcies a Voinòvich ni m’ha abandonat del tot l’esperit nadalenc, però tal com estan les coses i amb la mala pinta que fa el 2017 no descarto res. I ja n’hi ha prou d’articles dient com era de mala persona el malparit psicòpata! Si va arribar on va arribar va ser gràcies a l’espiral del silenci de dècades tant de polítics com de periodistes. Tots homes.
