Que paguin ells

M’arriben unes fotos de l’alcaldessa Colau tota cofoia ella inaugurant un congrés internacional de dones policies i no sé què dir. Tampoc sé què dir quan veig que el Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron acull l’enèsima edició del saló –abans festival- pornogràfic, que no eròtic. Francament, aquest govern municipal em té ben desconcertada. Amb una mà acull refugiats i amb una altra dóna la benvinguda a la repressió institucionalitzada. Amb una mà saluda l’apoderament feminista i amb l’altra permet que un equipament públic cedeixi –no està clar si hi ha diners pel mig- les seves instal·lacions a una empresa que viu del negoci del sexe i de la cosificació de la dona. Un amic diu que tot es redueix al plaer que dóna el domini. Potser té raó.

El més surrealista de tot aquest embolic és que en aquesta mena de nebulosa esquizofrènica en què viu la política municipal barcelonina, els únics que sembla que no han perdut el nord són els membres de la banda de la Lecha i del nostrat alter ego de Robert Mitchum a La nit del caçador, no sé si perquè no l’han tingut mai o perquè a l’oposició és molt més fàcil conservar els principis. Sovintejar el restaurant Cervantes a l’hora de dinar em fa ser testimoni directe de coincidències extraordinàries com la que vaig viure dijous passat: en la mateixa taula i en torns diferents van dinar primer mig grup municipal de la CUP i després part dels antics iniciatius reconvertits en BComuns i capitanejats per l’Agustí Colom, client habitual. Si les parets parlessin…

A mig dinar de germanor cupaire s’hi va afegir un sorprenentment elegant amb la seva camisa de quadres Josep Garganté. No sé si va demanar de primer l’exquisida escudella que hi havia al menú, però el seu posat pensarós em va fer sospitar que venia de fer-ne alguna de grossa. Efectivament. Encara que no ho sembli, Barcelona arrossega un pressupost prorrogat perquè Ada Colau ha estat incapaç d’enredar per igual socialistes, republicans i cupaires perquè recolzin els nous comptes de la ciutat. Sembla ser que passats els primers mesos de mandat, els seus encants inicials han quedat una mica deslluïts, probablement a causa de la realpolitik i del seu pacte amb el PSC que molts dels seus votants encara no entenen.

Garganté va arribar tard al dinar perquè venia de presentar a la premsa les propostes del seu grup per negociar el pressupost municipal. Em quedo amb la campanya fiscal cupaire Que paguin ells, una aposta agosarada perquè paguin els que més ús fan de les voreres per a les seves finalitats lucratives. Entre altres coses, la CUP reclama la creació d’una nova taxa per als recintes privats com la Sagrada Família, la Pedrera, la Casa Batlló i les discoteques que envaeixin l’espai públic amb cues i dificulten el pas dels vianants. També haurien de pagar un impost revolucionari les empreses que organitzen visites turístiques guiades i les que posen les bicicletes de lloguer per ocupació de voreres. Això o fer com la meva veïna, que cada vegada que ha d’anar de Mallorca a Provença per Marina comença a cridar com una boja perquè els turistes s’apartin.

Per fi algú té els ovaris de posar damunt de la taula mesures per intentar parar aquest despropòsit de dècades d’abusos amb total impunitat. El periodista i historiador Jaume Fabre se’n duia fa unes setmanes les mans al cap quan parlàvem dels efectes del turisme descontrolat sobre Barcelona i de la indiferència amb què l’administració el combat. “És com ser l’amo d’un cine i només preocupar-te de cobrar l’entrada perquè de la resta ja s’encarrega el ciutadà amb els seus impostos”, reflexionava en relació a les inversions milionàries que fa l’Ajuntament per engrandir les voreres, ordenar el trànsit i posar agents cívics als voltants de la Sagrada Família. Només ens falta posar vàters públics perquè els turistes puguin plantar un pi gratis.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides