Sense pena ni glòria, com passa amb tot el que no és de la corda dels interessos dominants, s’acaba d’estrenar ‘Els homes lliures de Jones‘ una estupenda pel·lícula que narra la revolta d’uns camperols pobres que van rebutjar participar en la guerra americana de Secessió, feta en benefici dels esclavistes rics, la qual cosa en l’època es denominava “una guerra de rics executada pels pobres“.
Aquest episodi va tenir lloc durant la guerra que va enfrontar a unionistes i confederats, a mitjan 1864, al comtat de Jones, una zona humil del sud-est del Mississipí, poblada per petits agricultors que no posseïen esclaus. La Confederació, no solament realitzava lleves de combatents, inclosos menors, sinó que arramblaba amb les collites, el bestiar o els teixits elaborats a mà per les dones, i fins a va arribar a proclamar lleis que eximien del reclutament als rics propietaris d’esclaus.
Tot això va fer que un grapat de desertors, liderats per New Knight, es fessin forts a les terres pantanoses, on es van unir a esclaus pròfugs fugits de les plantacions. Molts d’ells s’oposaven a l’esclavitud per motius religiosos i morals, encara que la rebel·lió ha estat considerada com un moviment antifiscal, una lluita de classes contra els interessos i les polítiques de l’elit esclavista.
El 12 de juliol de 1864, el periòdic unionista ‘The Natchez Courier’ deia: “Pot resultar interessant per a molts dels nostres ciutadans saber que el comtat de Jones, estat de Mississipí, s’ha escindit del seu Estat i ha format un govern propi, tant militar com civil. La Confederació, després de reclamar el dret de cessió, no està disposada a fer extensiu el mateix dret a aquesta república, li ha declarat la guerra i ha enviat allí un exèrcit al comandament del coronel Maury, per aixafar la rebel·lió”.
En concloure la guerra, els homes lliures de Jones es van sumar a les forces del nord que, durant un temps, van mantenir en els estats del sud unitats militars per fer complir la Constitució. En retirar-se aquestes, els terratinents van tornar a les seves possessions i amb la complicitat de les noves autoritats locals, se les van apanyar per mantenir l’esclavitud. Knight va contribuir a alliberar a nens negres que eren arrabassats per la força a les seves famílies per treballar en els camps, sota l’eufemisme d'”aprenents“. També va capitanejar una unitat de la milícia estatal de Mississipí, integrada sobretot per negres, l’objectiu de la qual era protegir el dret al vot dels lliberts. El Ku Kux Klan, que no era una altra cosa que un somatent integrat i al servei dels propietaris blancs, va penjar i va matar a tirs milers de persones i va incendiar granges i esglésies per aquells anys.
La rebel·lió de Jones podria haver estat una metàfora de les múltiples guerres, gairebé totes, que han lliurat els humans, però no ho és. Es tracta d’un fet real (que està sent motiu d’estudi i debat en l’esquerra americana) amb molts i molt alliçonadors ensenyaments. Sense doctrines, sense discursos, sense llibres, aïllats…, uns grangers blancs es van convertir de “classe en si en classe per a si“, com deia Karl Marx en la seva ‘Misèria de la filosofia’. Van prendre consciència que l’enemic no vestia uniforme blau i venia del nord, sinó que estava allí, al seu costat, explotant als esclaus i als pobres. Van entendre que aquella guerra no era la seva guerra i van acabar lluitant contra l’exèrcit en el qual havien servit. I conseqüentment, clar, van compartir la seva causa amb la dels negres perquè tots dos, més enllà del color de la seva pell, tenien no només interessos comuns sinó una concepció comuna dels éssers humans i les seves relacions.
Quelcom que l’internacionalisme obrer de principis del segle XX no va poder concretar i va acabar en la tragèdia de la I Guerra Mundial, en la qual, sota la mentida de les banderes, els himnes, les pàtries…, milions de persones van acabar matant-se entre si, en una contesa aliena als seus sentiments i als seus interessos, que només interessava als rics. I així successivament, guerra rere guerra, els desposseïts solament han estat emprats com a “carn de canó” dels posseïdors. Cosa que, emmascarada d’uns i uns altres pretextos, segueix passant avui dia en molts llocs del planeta. De vegades, a les mateixes portes o dins de les nostres pròpies cases, on, desproveïdes, gràcies a Déu, del cruent passat, se segueixen lliurant “guerres de rics executades pels pobres”.
I si no, què és, per exemple, el que està passant amb els que van votar sí en el Brexit, amb els qui nodreixen els partits xenòfobs a Europa o, més concretament, amb els qui es deixen arrossegar pel mite d’una Catalunya independent?
