Elogi de la pluralitat

Coincidint amb la deriva catastrofista de la casta mediàtica (aquesta a la qual tant li dol Espanya) contra tota forma de pluralitat, per vendre més o perquè així l’hi manen els seus amos, diu el sociòleg Jorge Moruno, en el seu mur de Facebook, que hem d’aprendre a valorar la disensió i els diferents punts de vista com una fortalesa, no com a cismes o desafiaments.

“La cultura contemporània que valora positivament l’aversió al conflicte (en la pel·lícula La invitació es veu clarament) és un llast polític que paralitza la seqüència de tot moviment de transformació democràtica. El contrari de l’obertura és l’absència de la diferència on regna una unitat buida i transcendental; així doncs, com li comentava Engels en una carta a Bebel, ‘no cal deixar-se enganyar pels crits d’unitat'”, comenta Moruno.

Valgui aquesta llarga cita per proclamar en veu alta un elogi incondicional a la pluralitat. Perquè, en contra del que ens repeteixen amb insistència des de la casta mediàtica, Espanya no va a la deriva, sinó tot el contrari. Perquè, entre altres moltíssimes coses, aquí s’està posant fi al bipartidisme i amb això no fa més que avançar-se al que està passant a Europa, amb l’avantatge, gràcies a Déu, que s’està fent sobretot per l’esquerra.

Jorge Moruno es refereix en particular a la crisi de Podemos que, com no, està sent objecte de garrotades gairebé tant com Espanya mateixa. Podemos es trenca, Iglesias i Errejón es barallen, lluita pel poder… resen els missatges que ens volen colar. Tot això amb l’evident intenció que, total, és més del mateix (cosa de polítics; tots roben…) És que a hores d’ara, ningú s’ha parat a pensar, com Moruno, que la pluralitat és natural i que, en canvi, la granítica unitat (de la qual, per exemple, fa gala el PP) resulta una anomalia?

Tres tasses del mateix és el que passa amb el PSOE, objecte de desig de la dreta per salvar a Rajoy. Tot amb l’explícita intenció, clar, de carregar-se a Pedro Sánchez. Perquè, darrere de la divinització de la unicitat s’amaga el contrari; és a dir, el desig de provocar divisions i ruptures. “Unitat, unitat”, demanava el president de l’ANC, Jordi Sánchez, després de l’últim 11 de setembre, potser perquè les coses no li estan sortint al seu gust. El mateix que proclamaran els qui estan fent tot el possible per aplicar la llei de l’embut en el Partit Socialista.

Tot el contrari, en fi, del que proclama Moruno que, segons les seves pròpies paraules, és dels que pensa que quantes més iniciatives es llancin, millor. Quantes més propostes, debats i confrontació d’idees, millor. Com més es desbordin els esquemes de partida de les iniciatives, millor. Allí on no hi ha armes populars que protegeixin a la virtut, hi ha corrupció; per això el més important no són ni els noms ni els documents, sinó la capacitat de crear un clima i una acceleració de desbordament, d'”un més enllà” de l’establert, una desviació del programa, una convulsió que no tingui mesura.

La realitat, en fi, és plural o no és. I les realitats estan reclamant a crits renovats instruments d’anàlisis, un canvi en la percepció i, sobretot, noves sensibilitats per poder entendre-les. La bandera de la unitat, vella i desfasada, solament és això, un cimbell que no vol dir gairebé res i el que diu no respon a la veritat. Les coses, com la vida mateixa, són plurals, infinitament plurals, i és per això, a més de reconèixer-ho així, que ens les hem d’apanyar perquè casin. I això val, per descomptat, no solament per a la interioritat dels partits polítics i les relacions entre ells, sinó per a les qüestions territorials, socials, econòmiques i fins a per la relació en parella. I si no que l’hi preguntin al federalisme que, com recentment escrivia Francesc Trillas, vicepresident de Federalistes d’Esquerres, “consagra el dret a la diferència sense que es produeixi una diferència de drets”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides