Pensava que després del vergonyós Fernándezgate i dels surrealistes resultats electorals vindrien uns dies de calma. Esperava que els nostres veïns, sempre culpables de tots els mals que aclaparen la pobra terra catalana, no em tornarien a molestar amb les seves astracanades durant un temps prudencial perquè ara els toca concentrar-se en l’enutjosa tasca d’entronitzar Mariano I l’embadalit sense perdre la poca dignitat que els ha quedat després del ridícul del 26-J. Però ha estat baixar la guàrdia i descobrir que els catalans som tan impresentables com la resta del personal i que, per tenir, fins i tot tenim policia política.
El 28 de juny passat, enmig d’un registre policial a una coneguda joieria de la zona vip de Barcelona relacionada presumptament amb una xarxa mafiosa d’origen xinès, uns agents de paisà de la Divisió d’Afers Interns (DAI) dels Mossos d’Esquadra es van dedicar a fer la guitza als periodistes que cobrien la notícia. Amb l’excusa que buscaven el responsable de la filtració de l’operació policial als mitjans, es van dedicar a intimidar els redactors exigint-los la seva identificació i el seu número de mòbil, fotografiant els DNI i fent trucades des d’un número ocult per verificar que el número de telèfon facilitat era el correcte. La destralera actuació de la DAI va desfermar el pànic entre la professió: la policia catalana, tan democràtica ella, estava fent llistes de periodistes!
Jo pensava que la imatge de policies acorralant redactors en un portal, filmant-los en vídeo i exigint-los la identificació era pròpia d’altres èpoques més fosques i de règims més perversos, però pel que es veu anava errada una vegada més. No em va ajudar gaire a superar el meu estat d’indignació ni les disculpes del conseller d’Interior convergent ni les explicacions de pel·lícula donades per justificar un fet injustificable. Es veu que els Mossos tenen una gola profunda que es dedica a filtrar a la premsa informació reservada que pot posar en perill operacions policials sensibles. Vaja. La culpa dels fracassos i els errors dels altres sempre és del missatger.
L’estrambòtica història ha acabat amb la llista de dades personals dels traumatitzats periodistes en mans de la titular del jutjat 24 de l’Audiència de Barcelona que dirigeix l’operació contra la xarxa de mafiosos xinesos. El més ridícul de tot plegat és que la jutge en cap moment havia demanat als agents Mortadelo i Filemón aquest tipus d’informació confidencial al considerar que no tenia cap interès per a la investigació. Tanmateix, el més preocupant és el poc ressò que aquest nou episodi de matonisme policial ha tingut a nivell polític a excepció del PSC i la CUP, que han demanat explicacions al bipartit. Tampoc la societat catalana, tan sensible a les injustícies, ha fet gaires escarafalls davant la vulneració del dret a la informació.
Si fóssim realment millors que els nostres veïns com ens volen fer creure alguns, el conseller Jané hauria comparegut al Parlament a petició pròpia per donar explicacions i garantir la destrucció d’aquesta informació confidencial tan delicada. També hauria tallat uns quants caps per la incompetència demostrada per començar, perquè un govern no pot presumir de democràtic si dóna cobertura a una estructura policial que s’extralimita en les seves funcions. Com a ciutadana i com a periodista no em conformo amb l’excusa que el conseller no estava al cas ni tampoc aprovo que hagi estat el departament de premsa de la conselleria i no el mateix Jané l’encarregat de traslladar la disculpa oficial al Col·legi de Periodistes.
Ja sabem com les gasta algunes vegades la policia catalana: és experta a buidar ulls de manifestants pacífics i apallissar -en alguns casos fins a la inconsciència i més enllà- el que gosa resistir-se a les seves ordres per absurdes que siguin. Segons explica la diputada de la CUP Mireia Vehí, no és la primera vegada que els Mossos d’Esquadra fan fitxers il·legals de persones que no han comès cap delicte. Ara han estat els periodistes les víctimes de la policia política catalana, però abans ho han estat activistes socials. Aquells que bramen contra les clavegueres espanyoles haurien de fer el mateix contra les clavegueres catalanes.
