Intentar fer por dient que ve el papus ens fa riure, sobretot si el papus, com està passant amb aquestes eleccions generals, és contradictori, nyonyo i gens creïble.
“La por és una emoció caracteritzada per una intensa sensació desagradable provocada per la percepció d’un perill, real o suposat, present, futur o fins i tot passat“, resumeix la Wikipedia. Biològicament, constitueix un mecanisme de defensa i resulta, per tant, beneficiós. És també un estat afectiu, necessari per a l’adaptació de l’organisme al medi. Pot formar part del caràcter de les persones i de les societats. Per a alguns, en fi, la por és només producte de la consciència.
Joanna Bourke, autora de “La por: una història cultural“, qualifica la por com un sentiment col·lectiu i individual, que varia amb les èpoques i els contextos històrics i apunta que el principal transmissor actual de la por són els mitjans de comunicació de masses que, en tot cas, precisen de la credulitat social. Posa com a exemple d’això, el cèlebre pànic col·lectiu desfermat per la retransmissió de la “La guerra dels mons“, per Orson Welles, el 1938. I l’autora recorda un altre precedent (una emissió equivalent de la BBC el 1926), que va ser ràpidament oblidat, “tal vegada per un posterior sentiment de vergonya col·lectiva”. “La professionalització dels provocadors de la por és així una característica de la nostra època”, conclou Joanne Bourke.
Malgrat que només 17 persones van perdre la vida per actes terroristes als EE.UU, entre 1989 i 1992, el diari The New York Times va publicar una mitjana de quatre articles sobre terrorisme en cada edició. En aquest període van ser editats més d’1.300 llibres sobre terrorisme i terroristes. Diversos autors han denunciat l’ús polític de la por com a forma de control social, mitjançant la creació de falsos escenaris d’inseguretat ciutadana. “Si introdueixo por la persona es torna dòcil, si li propino càstigs canvia de conducta“, apunta José Antonio Marina.
En qualsevol cas, una cosa és la potencialitat de sentir por, que no podem dominar, i una altra actuar amb covardia, quelcom que pertany al domini de la conducta, d’allò que podem controlar. De la mateixa manera que existeix la por, existeix també la possibilitat de fer-li front, de relativitzar-la i fins i tot riure’ns d’ella. Receptes? Moltíssimes, però amb el comú denominador de la valentia, no desproveïda en moltes casos d’innocència i també de sentit de l’humor. Com interpretar sinó la por que ens desperten els fantasmes?
Els fantasmes, ja se sap, són suposats esperits o ànimes desencarnades d’éssers morts que es manifesten entre els vius de forma perceptible com, per exemple, prenent una aparença visible o produint sons i aromes. En aquest sentit, també el papus és un fantasma. Un fantasma que, amb diferents disfresses, s’ha deixat caure per aquí, tractant d’espantar-nos amb coses com “Cubazuela”, “comunisme”, populisme, leninisme, ingovernabilitat, etc. etc., prèviament demonitzades. Seguint potser a Maquiavel, que considerava més convenient per a un governant ser temut que ser estimat, el nostre particular fantasma no deixa de recordar-nos, des dels altaveus de la casta mediàtica, que ve el papus. És igual que els missatges siguin antagònics, que qualsevol semblança amb la realitat sigui pura casualitat, que les seves tècniques siguin barroeres i antiquades. Tot s’hi val per als fantasmes que ens amenacen amb què ve el papus. Però, no podem remeiar-ho, a nosaltres el papus ens fa riure.
