Quina gran lliçó de periodisme ens han donat aquesta setmana els mitjans de comunicació ibèrics. Només amb les paraules “fills” i “tribu” han estat capaços de construir un relat que superava els tres paràgrafs de lectura aterradora. Gràcies a la professionalitat contrastada que els caracteritza han pogut explicar amb pèls i senyals un fet que encara no s’havia produït i elevar una opinió personal a la categoria de proposta política susceptible de ser anul·lada pel Tribunal Constitucional. Francament, no entenc com és possible que el sector periodístic estigui en crisi. Superada la genialitat d’oferir continguts gratuïts al públic pensant que així comprarien el producte, ja no es conformen amb manipular el present i ara s’atreveixen amb el futur. Què més volem?
Aquesta vegada l’objecte de la mofa canallesca mesetària ha estat l’avançament del tall d’un minut i escaig d’una entrevista radiofònica a la diputada de la CUP Anna Gabriel que s’havia d’emetre durant el cap de setmana. A l’aborigen Gabriel li pregunten pels fills i ella diu el que pensa sense pensar el que diu: que millor que els eduqui la tribu. Ja sabem com les gasten els cupaires i si no que li preguntin a Carles Puigdemont, la cabellera del qual cada dia està més perjudicada pels disgustos que li donen els hereus de Pol Pot a l’hora de votar al Parlament les propostes del govern català. O a Ada Colau, que de tant patir per arrencar una abstenció a la banda del temible Garganté per poder aprovar el pressupost, ha acabat llançant-se de cap als taurons socialistes.
Com sàviament ha dit aquesta setmana l’oracle Jiménez Losantos -que tant admirava Joan Puigcercós perquè era una màquina de fer independentistes molt més efectiva que la reproducció per fornicació entre patriotes-, els catalans som una tribu perillosa. Quan no tenim un enemic comú a qui carregar-li les culpes de tot els que ens passa, ens casquem de valent entre nosaltres sense pensar que després hem de netejar la sang. Superats els memorables tàndems Pujol-Duran i Maragall-Montilla, el matrimoni Puigdemont-Junqueras era fins ara l’exemple més paradigmàtic d’aquest comportament tan nostrat, però estic convençuda que la nova parella de fet Colau-Collboni ens reservarà moments inoblidables que faran les delícies dels guionistes del Polònia.
Que Junqueras tingui la clau de la caixa buida em feia una mica de respecte, però que Collboni controli B:SM, la poderosa empresa municipal sense la qual res pot funcionar a Barcelona, encara me’n fa més. De fet, el ball de bastons a can Colau ha començat l’endemà mateix de l’aterratge socialista en el govern amb la decapitació de Berta Sureda, la invisible comissionada de Cultura. Com és habitual, el seu substitut -sigui l’incombustible Xavier Marcé o un altre espècimen similar- haurà de tallar ara uns quants colls més per assegurar-se que es desfà el poc que hagi fet la discreta Sureda i que es reprenen les pràctiques ocultistes que van caracteritzar els trenta anys de pau de regnat socialista.
A la seu de l’Assemblea Nacional de Catalunya també s’ha sentit soroll de sabres aquesta setmana i ni tan sols la desesperada crida de la senyoreta Rottenmeier-Forcadell a votar de forma civilitzada ha aconseguit calmar les feres assedegades de poder. Quan els partits es finquen pel mig i intenten controlar una de les entitats cíviques més poderoses del país en un moment en què el suflé fa figa, és normal que s’acabin cosint a ganivetades encara que després tothom vagi de col·lega com és el cas. La ianqui filoconvergent Liz Castro ha tornat a guanyar unes eleccions caracteritzades per l’enfrontament intern, però encara ens haurem d’esperar uns dies a veure com acaba aquest culebrot i què fan amb les restes de Jordi Sànchez.
És el que té aquesta rauxa de tribu primitiva reprimida sota capes de seny. Quan surt és incontrolable.
