Ja ho va explicitar Alfonso Guerra, amb totes les lletres: “A l’esquerra de la socialdemocràcia, l’abisme”. I en aquestes estem. La línia vermella que passa per Die Linke, a Alemanya; Melenchon o el que representa, a França; Corbin, a Gran Bretanya… i, per descomptat, Syrizia a Grècia, es delinea ara amb nitidesa a Espanya, si s’ha de jutjar per les inversemblants contorsions que s’estan produint per impedir un govern de progrés.
L'”abisme”, segons Guerra, no és un accident natural, sinó una creació molt humana. Tant que en la seva última versió es va implementar a mitjan 40 del segle passat, en acabar la II Guerra Mundial, d’acord amb un pla per a Europa Occidental, dissenyat i tutelat pels Estats Units d’Amèrica (EUA), en el qual no tenia cabuda l’esquerra comunista, a pesar que en països com França, Itàlia o Grècia havia vertebrat la resistència contra el feixisme. Com en la paràbola del “Blat i la zitzània” (lògica de la Guerra Freda), tot el que no encaixava en el nou consens polític (bipartidisme dominant i alternança de conservadors i socialistes al govern) seria enviat a l’infern.
Se’ns va vendre (i vam comprar) una Europa lliure, democràtica, solidària…, un balneari que, en realitat, era una fortalesa econòmica al servei, com es deia a França, dels mercaders. I han estat els mercaders i els seus “consells d’administració” -és a dir, els governs de torn-, els que, cop a cop, (Europa del carbó i de l’acer, Euratom, mercat únic, euro…) han anat construint aquesta Europa a mida dels diners i no dels ciutadans. Així les coses, no és d’estranyar que l’original décalage entre lucre i democràcia, entre negocis i interès públic, entre elits i ciutadania hagi derivat, aquí sí, en un abisme de Challenger.
Però la cosa, com no, va funcionar. Els pares de la pàtria (Konrad Adenauer, Winston Churchill, Jean Monnet, Robert Schuman, Paul-Henri Spaak, Altiero Spinelli…) van ser elevats als altars, igual que l’arrelat liberalisme que professaven, el bipartidisme polític i el pensament únic. De manera crua en uns casos (Gran Bretanya, Alemanya…), solapada en uns altres (França) o aparentment caòtica en algun altre (Itàlia) es va imposar l’alternança bipartidista que, comptat i debatut, passava pel jou conservadors-socialdemòcrates. Com en els EUA, se’ns deia deia, d’on ens ve tot allò bo, i que tanta il·lusió desperta encara en Antonio Banderas.
Allí on les coses no responien al model preestablert, com passava en la Itàlia de 1976 -quan el PCI amb gairebé un 35% dels vots va estar a punt de guanyar a la Democràcia Cristiana-, doncs es feia el que fos necessari (inclosos alguns atemptats) per impedir que els comunistes accedissin al poder. A Grècia, pura i simplement, es van liquidar als qui no van saber captar a temps que en la Conferència de Yalta els havia tocat formar part d’Occident, on els rojos estaven prohibits. A França, un PCF amb mig milió d’afiliats –cosa que va fer creure al secretari d’Estat americà Dean Acheson, que anaven a conquerir el poder de la nit al dia- i un 30% de vots en acabar la guerra, va haver d’abandonar la seva representació al govern, perquè era condició sine qua non per poder accedir a les ajudes del Pla Marshall. De l’Espanya de Franco, és clar, no calia preocupar-se’n. Ja era conseqüent amb el seu anticomunisme primari, imposat a través de la seva tirania.
Mentre va haver-hi marge per repartir, consciència, organitzacions de classe… i la Unió Soviètica seguia ensenyant les dents, el model semblava rodar, fins que van arribar les vaques magres i els diners es van començar a preguntar per quina santa raó havien de continuar fent concessions socials, quan no hi havia raons objectives per fer-ho. De la nit al dia, els socialistes, com el Rei del conte, es van trobar nus, mentre el “vell talp” feia aflorar nous subjectes polítics, no copiats del bolivarisme, sinó concordants amb les crues realitats socials. Arribats a aquest punt i com l'”abisme” segueix vigent, què fa el bipartidisme? Doncs transformar-se en un programa únic, com a Alemanya; nomenar presidents a dit, com a Itàlia o carregar-se peti qui peti l’expressió popular, com a Grècia. I a Espanya? A la vista està: prémer el botó del catastrofisme per, costi el que costi, impedir que l’esquerra transformadora pugui tocar poder. Fins aquí podíem arribar!
