PSUC que estàs en els cels

Entre els miracles atribuïbles a l’independentisme que ens envolta, crida poderosament l’atenció el de la resurrecció del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), no per reivindicar el seu perfil comunista, clar, sinó amb afany d’alinear-lo amb la causa nacionalista.

El PSUC es va crear el 23 de juliol de 1936 -cinc dies després del cop feixista- en el bar barceloní del Pi, en fusionar-se quatre formacions d’esquerres, inclosa la federació catalana del PSOE. Es va declarar partit nacional i de classe, d’ideologia marxista-leninista i adscrit a la Internacional Comunista. Durant la guerra va governar a Catalunya, va col·laborar en la resistència al nazisme, va lluitar contra Franco, va ser un dels partits més votats en les primeres eleccions autonòmiques catalanes i el 1987, sent el seu secretari general Rafael Ribó, actual ombudsman de Catalunya, va ser liquidat.

Diuen alguns (historiadors) que, a diferència d’altres partits comunistes, el PSUC va néixer vinculat a l’en aquells dies classe mitjana i al catalanisme. La creació del GEPCI (Federació Catalana de Gremis i Entitats de Petits Comerciants i Industrials), amb prop de 18.000 membres, durant la guerra, seria, segons aquesta tesi, la prova de l’original ADN del PSUC. En qualsevol cas, la Tercera Internacional va reconèixer al PSUC com a secció oficial, contravenint el principi que els partits comunistes havien de ser-ho d’àmbit estatal. Deu anys després Joan Comorera, primer secretari del partit, va ser expulsat oficialment per “titista” (partidari del llavors president de Iugoslàvia Josip Broz Tito) i oficiosament per les seves diferències amb la direcció del Partit Comunista d’Espanya.

Durant la Dictadura, PSUC i PCE van compartir organització, estratègia i treball polític, mantenint, això sí, diferències que en algun moment van poder semblar més formals que reals. Va arribar la transició -en la qual el PSUC va ser un referent- i a l’escalf de la crisi de les esquerres, es va prendre la decisió d’acabar amb ell. Va agafar la seva torxa ICV que, mentre va funcionar l'”oasi” català, es va permetre el luxe de mantenir les seves famílies més o menys avingudes. Fins que va arribar Mas i amb ell l’hora de retratar-se. ICV va surfejar, posant una vela al Déu del “procés” i una altra al diable de classe i la cosa acaba com tots sabem.

El més xocant, no obstant això, no és tant aquest final de festa, com els seus protagonistes. De la nit al dia, ens assabentem que Josep Fontana, un far de la historiografia marxista, resulta ser un nacionalista explícit. I, així, in crescendo, afloren noves adscripcions d’antics militants del PSUC a la causa nacionalista, en ocasions de manera escandalosa (Raül Romeva), en altres de forma discreta (Joan Vintró, Muriel Casals…) o induïda: Jordi Sànchez. En aquest punt, la cosa es posa de moda (no és d’estranyar) i el PSUC que, malgrat la seva fragància nacionalista, sempre va ser molt mal vist per alguns que avui el lloen, adquireix un inusitat perfum de santedat. Per què? Per comunista? Perquè en ell militaven nacionalistes i això prova que el nacionalisme no és solament cosa de dretes? Perquè fins i tot els comunistes posen la pàtria per davant de les seves idees? Perquè, en fi, l’assumpte suma i no resta al “procés”?

Si s’ha de jutjar pel que coneixem, sembla que el PSUC sempre va amagar un ànima nacionalista i el que ara visualitzem sempre va existir. Però també cabria, per exemple, preguntar-se (vista la casuística) si no han influït interessos molt personals en trajectòries com les de Ribó, Romeva, Sànchez, Muriel… O potser ambdues coses, fent valer el proverbi francès que “si de jove no tens el cor a l’esquerra ets un miserable i si de gran no tens la butxaca a la dreta, un ximple”.

Però el que, sobretot, resulta xocant és la revisitació del PSUC, amb l’explícita intenció de portar l’aigua al molí nacionalista, com es fa profusament des de del seu vessant mediàtic. Amb motiu de la defunció de Muriel Casals, Joan B. Culla (El País, 19 febrer 2016) no es talla ni un pèl en afirmar que “han estat centenars de milers els antics militants, simpatitzants o votants no solament del PSUC-ICV, sinó de tota l’esquerra en general (…) que s’han posicionat sense ambigüitats a favor de la independència de Catalunya”. Massa, no? I perquè la cosa quedi clara, rebla: “El discurs unionista procura minimitzar aquest fenomen, o reduir els seus casos més visibles a mer transfuguisme polític ansiós de prebendes”.

Sense obviar l’ànsia de prebendes (evident) el xocant és el desenterrament del PSUC per obra i gràcia dels qui van ser els seus enemics naturals i l’intent d’agafar el rave comunista per les fulles nacionalistes. Per què no deixem que els morts enterrin els seus propis morts? Serà per efecte col·lateral del vampirisme polític, fet al que tan acostumats ens té el “procés”? En tal cas, el millor serà retornar-lo purificat al cementiri. Perquè, el PSUC, on millor està és en els cels, al costat de Gary Cooper, com en la pel·lícula de Pilar Miró.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides