El ‘lobby’ gironí s’amaga darrere del nou president

L'última trinxera del pujolisme
puigdemont
puigdemont

Amb la designació de Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat, el lobby gironí assoleix un primer pla en el procés de la Catalunya secessionista. Destacats empresaris, com Joaquim Vidal (Valvi) i el seu soci Ramon Miquel (expresident de Miquel Alimentació), passen a tenir un paper determinant en el joc de poders que es perfila darrere el nomenament de l’exalcalde de Girona com a successor d’Artur Mas.

Podríem dir gràficament que el pujolisme, assetjat pels casos de corrupció i la vertiginosa pèrdua de suport electoral, s’ha refugiat en el territori “segur” de les comarques gironines. Aquí, CDC hi ha tingut, tradicionalment, el seu baluard “espiritual” i polític. No oblidem que Jordi Pujol, després de sortir de la presó de Torrero (Saragossa), l’any 1962, va passar un any confinat a la capital de l’Onyar i hi va crear un nucli de “fidels a la causa” que ha acabat esdevenint un poder fàctic, del qual Carles Puigdemont n’és l’hereu i, ara, màxim exponent.

L’anomalia nadalista
En la conformació d’aquest nacionalisme de matriu gironina hi va tenir una gran influència el cardenal Narcís Jubany, que va ser bisbe de la diòcesi entre 1965 i 1971, abans d’esdevenir arquebisbe de Barcelona i cardenal. Convergència ha estat, de sempre, el partit hegemònic de la demarcació, sota el control de “pesos pesants” com Arcadi Calzada, Josep López de Lerma, Pere Macias o Carles Pàramo.

En aquest sentit, Joaquim Nadal, alcalde de Girona entre 1979 i 2002, va resultar una “anomalia” històrica. Sociològicament i per estatus familiar, havia de ser pujolista/jubanyista, però va triar l’opció “equivocada” del PSC. En els últims anys, destacats socialistes gironins, com l’exconsellera Marina Geli; l”exalcaldessa de Roses, Magda Casamitjana; l’exdiputada Pia Bosch o l’exregidor Joan Pluma han acabat assumint la “via correcta” i s’han passat amb armes i bagatges a les files del masisme.

Hi ha un cert xovinisme gironí. La seva proximitat amb França i el glamour de la Costa Brava li donen un aire cosmopolita que malda per rivalitzar amb la gran metròpoli barcelonina (Can Fanga). L’Empordà s’intenta emmirallar en la Toscana i Girona presumeix de ser la Florència catalana. Els antics comtats medievals de Besalú, Empúries, Girona i la Cerdanya –el “pinyol” de la Catalunya Vella- confereixen a aquesta zona un pedigrí que contrasta amb la Catalunya Nova, conquerida als àrabs. Per acabar-ho d’adobar, la genialitat d’artistes com Salvador Dalí o l’art culinari dels germans Roca (El Celler de Can Roca) afegeixen singularitat i llustre a la identitat gironina.

“Terra de presidents”
Aquests dies, arran de la designació de Carles Puigdemont, s’ha rememorat que el primer president de la Generalitat va ser el bisbe gironí Berenguer de Cruïlles, elegit pel càrrec l’any 1359. Els veïns d’Amer, vila natal del nou president, també han volgut recordar que, en segles passats, tres presidents de la Generalitat (Francesc de Giginta, Miquel d’Alentorn i Andreu Pont d’Osseja) eren abats del monestir benedictí, fundat el segle X, que hi ha en aquesta localitat de la Selva. “Amer, terra de presidents”, resava una pancarta exhibida a la plaça de Sant Jaume el dia de la presa de possessió de Carles Puigdemont.

LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides