La festa de la democràcia

La nit electoral me’n vaig anar al llit compungida. D’entrada, perquè més de sis milions d’espanyols han tornat a votar PP malgrat els escàndols de corrupció, les retallades socials i el menyspreu amb què Rajoy ha governat aquests quatre anys que a mi se m’han fet eterns. Després, perquè l’escenari postelectoral és gairebé apocalíptic: no surten els comptes a ningú a no ser que es facin múltiples pactes contra natura i comptant amb el dimoni nacionalista basc i català. I enmig d’aquesta festa de la democràcia que ha escombrat l’etern ministrable Duran, uns quants no han trigat ni cinc minuts a reclamar un gran acord PP-PSOE. Per tremolar.

L’endemà veig les coses amb uns altres ulls. Després de dies de boira, avui llueix el sol amb unes temperatures que ens faran celebrar el Nadal en banyador com si fóssim argentins. L’escenari polític apocalíptic de diumenge a la nit és ara l’expressió de la pluralitat d’una societat que intenta trencar la cotilla del bipartidisme, nascut a l’ombra d’una Transició heretada del franquisme i que va ser qualsevol cosa menys modèlica. A Catalunya i a Euskadi la gent ha votat al revés d’Espanya, cosa que em fa sentir orgullosa una vegada més de les perifèries, sempre tan modernes i avançades.

I què dir de Rivera? Ciutadans, la gran esperança blanca de la dreta moderna sense pudor a naftalina, la formació catalana que ens havia d’alliberar de l’injust concert econòmic i de l’antidemocràtica llei contra la violència de gènere s’ha quedat per darrere de Podemos, que finalment ha vist la llum gràcies a grans dones com Ada Colau i Mònica Oltra, i ara va de plurinacional. Quina gran humiliació per al noi de la Barceloneta que ja es veia presidint Espanya i enviant la Legió a Barcelona haver tret menys diputats que l’Iglesias de llarga cabellera veneçolana.

També em pensava que en aquest escabetx que serà el Congrés dels Diputats havíem perdut definitivament el líder d’Unió, però sembla que tampoc està clar i que haurem d’esperar esdeveniments. Entenc que després de 33 anys escalfant l’escó i esmorzant cada matí a la suite de l’Hotel Palace, deu ser dur haver de trucar a uns quants despatxos per cobrar-te els favors amb un bon càrrec i un sou d’infart per a la majoria dels mortals. De totes maneres, encara deu ser pitjor per a Duran que l’endemà del 20-D pràcticament ningú se’n recordi d’ell.

Sobre ERC, no em queda més que felicitar els republicans per haver tret els millors resultats de la seva història a Madrid. Dit així sona una mica estrany, francament, perquè són un partit independentista, però deuen ser coses de la nova política. Jo, per si de cas, ja he posat una espelma a Santa Rita perquè protegeixi el tupè de Rufián de la contaminació madrilenya, dels típics comentaris dels taxistes contra els catalans i dels diputats amb navalla esmolada que s’amaguen als passadissos de la cambra baixa.

A l’espera que els republicans expliquin com s’ho faran per fer entenedor un procés sobiranista que mai s’ha entès a Espanya, veig que tornen a sortir al rescat de la moribunda Convergència, a qui ni canviar de nom ni desempallegar-se del jesuític Homs li ha servit per evitar el desastre de perdre la meitat dels diputats. Es plantegen fer un grup propi al Congrés per fer més força. No els puc criticar per càndids, però sí que agraeixo que finalment hagin vist que separats sumen més que junts. Només falta que ERC admeti que sense Mas igual podria estar ara pilotant Catalunya cap a l’infinit i més enllà, lluny dels temibles pactes entre socialistes i populars.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides