És possible tenir dues ànimes? En qualsevol cas, i si així fóra, resulta, com l’oli i l’aigua, impossible d’amalgamar-les. A l’hora de la veritat, una acaba imposant-se a l’altra i la pretesa síntesi acaba en un fracàs. Això és el que ara li passa a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).
En teoria (el paper ho aguanta tot), no resulta difícil dissenyar de manera radical objectius absoluts i nítids com per exemple ho fa la CUP quan estableix com a eix programàtic l’alliberament nacional i social de Catalunya. Ja ho va fer ETA en els anys 50, igual que molts moviments anticolonialistes d’arreu del món. I en la majoria dels casos l’aigua nacional ha acabat imposant-se a l’oli social, sinó negant-la.
Gestada en el ventre del nacionalisme sabinià, present en una societat industrialitzada, contaminada per les lluites del Tercer Món i radicalitzada per la no democràcia del franquisme, ETA sostenia, en línia amb les lluites que es lliuraven al Vietnam, Algèria i en altres colònies tardanes, que “en una lluita de caràcter nacional, la lluita de classes pren la forma de lluita nacional, la qual cosa manifesta la identitat de les dues lluites”. Formulació que si en les lluites d’alliberament nacional del Tercer Món tenia algun sentit, començava a perdre’l quan no se sabia on col·locar categories com colonialisme, imperialisme o mètodes de lluita, com la guerra revolucionària. Òbviament, ETA no podia dir que Euskadi era una colònia espanyola, encara que sí que va estar temptada de fer-ho.
Cal recordar que en aquells dies, el gran aliat de les lluites d’alliberament nacional eren els països socialistes i, en aquest sentit, no té gens d’estrany que els relats dels moviments anticolonialistes es tenyissin de roig, encara que fos de manera retòrica. De fet, en els llocs en què estaven espolsant-se el colonialisme amb prou feines si hi havia alguna cosa que pogués comparar-se a la classe obrera dels països centrals. Així, més que “prendre forma de lluita nacional la lluita de classes”, el que en realitat passava és que els moviments anticolonialistes eren, senzillament, lluites de la població colonitzada contra el colonitzador, sense cap afegitó de classe.
En aquesta tessitura, nació, poble, pàtria i altres categories interclassistes adquirien ple sentit. Es tractava d’aglutinar el màxim de forces contra l’enemic i solament d’aquesta manera era possible fer-ho. Per molt bones intencions que ho poguessin inspirar seria neci sostenir que la minúscula o inexistent classe obrera de les colònies pogués ser tinguda en compte o erigir-se en subjecte de l’alliberament. Fins i tot el mateix Stalin va batejar la II Guerra Mundial com a “guerra pàtria”, amb la intenció d’aglutinar la major força social possible contra l’enemic.
Per contra, la lluita de classes, com el seu nom indica, és la que s’estableix entre parts d’un tot social, que es coneix com a nació. És una confrontació entre parts de la nació i per això resulta contradictori tractar d’unir en una sola categoria l’aigua nacional i l’oli social, el tot amb una part. És per això que la majoria de les lluites que es van lliurar entorn de l’eix alliberament nacional i social van quedar reduïdes a una única qüestió, la nacional. Res d’estrany si es té en compte que el nacional, el poble, l’interclassisme, a més de més gran és, generalment, més poderós, perquè inclou les classes dominants, les elits i els poders fàctics aliats.
No és casual que els tres regidors de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona (que es neguen a pactar amb Barcelona en Comú) es facin fotografies amb el número de presoner d’Arnaldo Otegi o que coincideixin en el nom amb Herri Batasuna (Unitat Popular). El seu ADN ideològic (alliberament nacional i social) també coincideix amb el denominat aberzalisme (patriotisme) basc. I com ell, està condemnat a quedar-se reduït a pur nacionalisme, perquè l’ànima nacionalista (sempre més grandiloqüent) acabarà imposant-se, sense descartar, és clar, que algun avatar acabi consagrant l’excepció. Tot això, de qualsevol manera, està molt allunyat del purisme al 50% que proclama l’ideari de la CUP i, per postres, amb radicalitat manifesta. És a dir, postureig.
