Entre les moltes bajanades que circulen per les xarxes socials (i fora d’elles) sobre la qüestió catalana, crida especialment l’atenció un missatge destinat a lloar les amistats, rellevància i projecció d’Artur Mas i la seva formació, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Res més escandalosament lluny de la realitat.
Dos dies després de les eleccions autonòmiques del 27 de setembre, Artur signava un article al diari francès Le Monde en el qual, a més d’interpretar capciosament els resultats, deia: “No desitgem iniciar aquest procés sols, preferim fer-ho de la mà dels nostres veïns”. Quins veïns? França, Portugal… Espanya? Es tractava, tal vegada, d’un vetllat desig de negociar o, simplement, d’un reflex de que es troba més sol que la una? En qualsevol cas, Mas, CDC i el seu sobiranisme no és només que no tenen aliats, sinó que comencen a despertar una manifesta antipatia arreu.
Com és natural, diferents mandataris europeus han manifestat per activa i per passiva que el pla de Mas, de materialitzar-se, conduiria directament a la sortida de Catalunya de la UE i de l’euro. L’arquitectura europea es fonamenta en la lògica dels Estats i aquests no estan per la labor de reformular-se, a partir d’iniciatives rupturistes. Solament mitjançant un procés de redisseny de caràcter federal d’ampli espectre seria possible superar aquesta realitat.
Ja el 2009, Hillary Clinton es va negar a opinar sobre el que considerava un assumpte intern d’un país europeu i Barack Obama s’ha posicionat en contra d’una hipotètica secessió. Però el més greu és que ni tan sols entre els seus afins aconsegueix suports Mas per a la seva causa.
El nacionalisme quebequès, que no planteja directament la independència, sinó un major autogovern per a la província canadenca de Quebec, està tan allunyat políticament dels convergents i els seus aliats com ho està geogràficament Catalunya de Canadà. El Partit Nacionalista Escocès (SNP), socialdemòcrata, no escolta, no contesta, l’independentisme català. I aquí -on cap president autonòmic o alcalde de fora de Catalunya ha manifestat el seu suport al “procés”- els nacionalistes bascos comencen a veure la tossuderia de Mas com un problema real per a les seves aspiracions. Ha vist algú representants d’alguna força política espanyola en mítings de CDC i afins?
I la cosa no acaba aquí. Els qui el 2010 van acollir amb simpatia un Artur Mes que es va presentar com business friendly i prometia “eliminar greix” del sector públic, fugen ara d’ell espaordits. Solament alguna petita patronal d’àmbit català li segueix parant l’orella, enmig d’un clam contra el seu full de ruta. De les 28 cartes que l’any passat va enviar Mas a mandataris europeus, solament Hongria (amb el govern més xenòfob de la Unió) i la Unió Europea van respondre. França es va negar a contestar un fax escrit en anglès.
Tot això, malgrat els gairebé 20 milions d’euros que, oficialment, ha invertit la Generalitat en el seu programa de relacions públiques a l’exterior que, és clar, inclou la promoció del “procés”. Solament la delegació de Brussel·les, que a més exerceix de secretaria per a la UE, té 2.391 metres quadrats i costa als contribuents catalans 936.179,74 euros cada any.
Amb aquest panorama, res té d’estrany que, fins i tot en el plànol personal, Mas no tingui amics. Com explicava la seva dona, Helena Rakosnik, d’íntims, allò que es diu íntims, solament en té tres: Sixte Cambra, actual president de l’Autoritat Portuària de Barcelona; Manuel Cerqueda, actual president del banc andorrà Andbank, i Jordi Vilajoana, secretari general de Presidència de la Generalitat.
Encara que potser sigui millor no tenir amics que tenir-los de determinat pelatge, com és el cas, per exemple, de la Lliga Nord, única formació política europea rebuda amb tots els honors per Artur Mas, que destaca per la seva xenofòbia i pels seus escàndols de corrupció, com el que el 2012 va protagonitzar Francesco Belsito, tresorer del partit i estret col·laborador del líder Umberto Bossi, que va ser acusat de blanqueig de diners, malversació i frau. Ens sona?
