Fa setmanes que agafa musculatura la iniciativa ciutadana que vol bastir els ciments d’un nou sistema educatiu que reverteixi els resultats que col·loquen els estudiants espanyols i catalans entre els darrers d’Europa.
La proposta pretén involucrar la comunitat educativa, els pares i mares i els mateixos alumnes en l’elaboració de les bases per a un ensenyament públic, universal i de qualitat, que aturi la privatització d’alguns serveis i la segregació que tant CiU com el PP están introduint a les aules. Amb el suport de desenes d’entitats, de partits com la CUP o Procés Constituent i d’alguns sindicats, els promotors intenten que el debat sobre el nou model que proposen entri i es discuteixi al Parlament.
I l’única via legal per fer-ho és mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular. Tenen fins el 8 de març per recollir les 50.000 signatures necessàries perquè els rebin al Palau de la Ciutadella i sigui admesa a tràmit. Però aquest suport massiu de la societat civil molt sovint queda en un no-res quan arriba a les institucions.
El sistema de representació parlamentària, paradoxalment, pot menystenir iniciatives que tenen una mobilització significativa entre la ciutadania. Aquesta paradoxa es va donar fa un parell anys al Congrés, on d’inici van rebutjar una Iniciativa sobre el dret a l’habitatge que comptava amb 1,5 milions de signatures recollides i, a la vegada, es va acceptar una altra amb menys de 600.000 firmes favorables a la tauromàquia. La mal anomenada democràcia participativa és limitada i partidista.
Els grups parlamentaris poden rebutjar l’entrada d’una ILP al Congrés si consideren que el seu contingut llinda amb el drets fonamentals de les persones. De la vuitantena d’ILP’s que han arribat al Congrés des de l’any 83, només dues han esdevingut lleis. Una cinquantena no han estat ni admeses a tràmit.
LLEGEIX L’ARTICLE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER DE ‘EL TRIANGLE’ D’AQUESTA SETMANA
