Quan la gent tenia una feina fixa i feia vacances un parell de cops l’any, es parlava de “la depressió post-vacacional”. Ara, el nombre de persones que poden patir aquesta depressió ha disminuït molt perquè els llocs de treball són sovint temporals, precaris i sense dret a vacances. Què més voldrien molts treballadors i treballadores que patir aquesta depressió, lligada a l’obligació de reincorporar-se a la feina!
Aquests dies m’estic topant amb molta gent que té una síndrome similar: la depressió post-9N. Són persones que van bolcar-se en la celebració i participació en la votació d’aquell dia i que ara noten una sensació de buit intern. Paral·lelament, els que no compartien la passió pro-9N ara tenen una certa sensació d’alliberament, com si acabessin de sortir del dentista o de rebre un examen mèdic que descartés que tenen una malaltia greu.
Hauria estat diferent si el president de la Generalitat, Artur Mas, hagués aprofitat l’onada de la participació a la consulta per anunciar la convocatòria d’eleccions. No hi hauria hagut ni depressió ni alleujament post-9N.
Només faltava que Convergència Democràtica digui, ara, que potser cal deixar les eleccions per més endavant, quan més persones s’hagin incorporat a la causa independentista. Si Oriol Junqueras ja somiquejava reclamant rapidesa en el procés, aquest post-9N se li deu estar fent molt costerut.
Als ciutadans que van participar a la consulta, sobretot als 1,8 milions que van votar Sí-Sí, se’ls ha de proposar alguna cosa concreta. Una nova fita o una nova data que els tregui del desconcert actual. Lògicament, aquesta novetat no pot ser un pacte CiU-PSC per tirar endavant els pressupostos de la Generalitat per l’any vinent. Això es veuria, pràcticament, com una traïció.
Artur Mas ha anunciat que el dia 25 dirà alguna cosa important al Palau de Congressos del Fòrum. Ja convé que es pensi ben bé què diu aquell dia als 1,8 milions d’independentistes afectats de la “depre” post-9N.
I, a sobre, el Tricentenari ja és, també, història!
