L’única solució: la dimissió d’Artur Mas

La situació d’atzucac que viu Catalunya només té un desllorigador: la dimissió immediata del president Artur Mas i la seva substitució per un diputat de CiU que tingui el suport majoritari de la federació (Germà Gordó?) i el dels socialistes per tal de salvar la legislatura i endreçar les caòtiques finances de la Generalitat. És l’hora dels democristians –tant dels del sector catòlic de CDC com dels d’Unió Democràtica– i a ells pertoca donar el “cop d’Estat” intern que forci la decisió, imprescindible i inajornable, de renovar el lideratge de la principal institució d’autogovern dels catalans.

Hi ha moltes raons per exigir la dimissió d’Artur Mas:

1. És l’hereu i marmessor de l’estructura corrupta muntada, des de fa dècades, per la família Pujol per tal de saquejar els Pressupostos de la Generalitat

2. L’aparició d’una còpia del seu DNI en el compte del banc LGT de Liechtenstein que figurava formalment a nom del seu pare i la seva connexió amb un compte a la banca UBS de Suïssa l’inhabilita, segons els cànons europeus de transparència exigibles a la classe política, per continuar ni un dia més a la presidència de Catalunya

3. A través del seu fidel secretari i home de màxima confiança, Daniel Osàcar, està “pringat” fins al coll en l’escàndol del saqueig del Palau de la Música. És absolutament impensable que Artur Mas no estigués assabentat i al corrent de la trama Ferrovial-Millet-CDC i només la pèssima instrucció judicial menada pel jutge Juli Solaz explica que hagin desaparegut proves i pistes cabdals que, sens dubte, haurien determinat amb més precisió el tràfic de bitllets entre el Palau de la Música i la seu del carrer Còrsega, on l’actual president de la Generalitat ostentava, com a secretari general del partit, la màxima responsabilitat sobre les finances de Convergència.

4. Durant els quatre anys que porta com a president de la Generalitat, Artur Mas ha mantingut i alimentat les dinàmiques corruptes a l’administració catalana. Esmentaré alguns casos que fan una pudor que espanten i que han passat desapercebuts sota el “soroll” del “procés”: l’adjudicació de multimilionaris contractes del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) a empreses vinculades a David Madí i al seu cunyat, Joan Antoni Rakosnik; la creació d’una cèl·lula d’espionatge polític a partir del CTTI; la privatització de l’empresa pública ATLL a Acciona, anul·lada pels tribunals; la venda massiva d’edificis públics de la Generalitat amb la intermediació del despatx d’advocats de Miquel Roca Junyent; la renovació dels escandalosos contractes entre TV3 i Mediapro; les subvencions als mitjans de comunicació i l’adjudicació de les noves freqüències de ràdio per tal que inflessin el “globus” del “procés”…

Però, a banda dels affaires més escabrosos, hi ha dues raons polítiques concretes per exigir la dimissió d’Artur Mas:

1. El fracàs de la consulta del 9-N. Artur Mas va prometre solemnement que el dia 9 de novembre els catalans votaríem la consulta sobre el “dret a decidir” i és evident que això no serà així. Aquesta setmana ha anunciat una pantomima sense cap mena de credibilitat jurídica ni internacional. Si li queda un bri de decència i coherència democràtica, just després de fer l’anunci que la versió original del 9-N quedava enterrada havia de presentar la seva renúncia al càrrec.

2. Les brutals retallades que, en els últims quatre anys, ha perpetrat la Generalitat de CiU en la sanitat, en l’educació, en els serveis socials, en els sous dels funcionaris… han enfonsat amplis sectors de la societat catalana en la misèria. I, per postres, aquesta despietada política neoliberal menada pel conseller Andreu Mas-Colell no ha servit de res. Les finances de la Generalitat, el dia d’avui, estan totalment en fallida i l’endeutament del Govern català s’ha disparat dels 35.000 milions (any 2010) als 65.000 milions (any 2014). Per dir-ho sense embuts: els Pressupostos pactats per CiU i ERC eren paper mullat, les previsions d’ingressos eren quimèriques i avui no hi ha ni un euro a la caixa per pagar les nòmines i els proveïdors.

Només hi ha un problema: de què viurà Artur Mas un cop deixi la presidència de la Generalitat? Que Isidre Fainé li trobi un càrrec ben remunerat i ben lluny de Catalunya.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides