O abdicava ara o s’havia d’esperar dos anys. Després de l’estiu, el Rei s’hauria d’haver esperat que passés la Diada de Catalunya i la macromobilització que s’espera i el 9-N, dia assenyalat per a votar la consulta independentista. Després, el calendari assenyala les primàries del PSOE per escollir candidat a la presidència del Govern. I finalment, una rere l’altra, les municipals, autonòmiques i generals.
Si els resultat de les generals trenqués, com han apuntat les europees, el bipartidisme a Espanya, el monarca tindria difícil assegurar-se una majoria a la Cambra que no posés en risc la successió. Aquest procés es tramita a Les Corts mitjançant una Llei Orgànica, l’esborrany s’aprova aquest mateix dimarts en un consell de ministres extraordinari, que per veure llum verda necessita una majoria qualificada de dos terços. Amb la composició actual, PP i PSOE asseguren l’aprovació.
Total: dos anys d’espera que, amb una salut molt dèbil, una imatge decrèpita i els índex de popularitat més baixos de la seva història, haurien estat massa temps per plantejar una successió sense sobresalts.
L’anunci del cap de l’oposició, Alfredo Pérez Rubalcaba, qui la setmana passada decidia públicament deixar de dirigir el PSOE va precipitar els esdeveniments. La successió calia avançar-se al congrés que volen celebrar els socialistes a final de juliol. Aleshores, si es compleix l’estratègia de la Sarsuela, Felip VI ja serà rei d’Espanya.
