Per entendre què passa a Catalunya és necessari fixar-nos en alguns petits detalls que, com és obvi, el “Somatent mediàtic” censura. (Algun dia caldrà fer un ‘Llibre negre de la llibertat d’expressió a Catalunya’ explicant l’escandalosa i amoral manipulació i tergiversació que hem patit i patim els catalans per part dels mitjans de comunicació subvencionats pel Govern, que són la pràctica totalitat. El control mediàtic fa que, de manera sistemàtica, la premsa, la ràdio, la televisió i els diaris digitals amaguin informacions cabdals que, en qualsevol altre país democràtic, serien de primera pàgina).
El sumari per l’espoli del Palau de la Música encara la seva recta final abans del judici i és el moment que les parts presentin els informes amb les seves conclusions. De manera sorprenent, l’entitat presidida per Mariona Carulla ha passat de puntetes sobre el finançament il·legal de CDC a través del Palau i ha exclòs el partit pujolista de qualsevol responsabilitat, tot i que, davant les evidències acumulades, el jutge instructor ha embargat la seu de Còrsega.
A què juga Mariona Carulla? Sap que amb els béns que enxampin a Fèlix Millet i Jordi Montull, el Palau mai no cobrirà l’enorme forat que aquesta parella va provocar en les seves finances i que l’única manera de recuperar una part del robatori és, precisament, pel cantó de Convergència Democràtica, que cobra un munt de subvencions embargables a compte dels Pressupostos de l’Estat i de la Generalitat.
Quins interessos defensa Mariona Carulla? Els del Palau de la Música o els de Convergència? Davant aquesta gravíssima irresponsabilitat és lícit preguntar-se: de debò no sabia res Mariona Carulla del robatori a gran escala que, durant anys, van perpetrar Fèlix Millet i Jordi Montull mentre ella era, a la vegada, la vicepresidenta de l’entitat? És tonta o es feia la tonta? Jo em vaig creure que també havia estat víctima d’aquesta parella de lladregots i vaig recolzar periodísticament la seva elecció com a presidenta del Palau de la Música. Però és obvi que em vaig equivocar. A l’hora de la veritat, fa prevaldre els interessos de la “màfia” per davant dels pobres socis i abonats del Palau de la Música.
Creia que Mariona Carulla era una persona recta i honesta. Santa innocència! Ara resulta que ella no troba prou “indicis” per demanar la responsabilitat de CDC en el robatori del Palau. I les factures de Letter Graphic? I les de New Letter? I els diners que, segons les anotacions trobades als despatxos de Millet i Montull, cobraven en mà els tresorers del partit, Carles Torrent i Daniel Osàcar (secretari personal d’Artur Mas)? I les transferències a la Fundació Trias Fargas?
Ja és hora de desemmascarar l’enorme hipocresia que gasten, des de fa anys, els intocables de Catalunya (al contrari dels intocables de la Índia, els nostres són la “crême de la crême” de la piràmide social). I els Carulla formen part d’aquesta casta d’autoescollits que ens volen dirigir i alliçonar. S’omplen la boca amb la “catalanitat” (Òmnium Cultural, Palau de la Música, el diari “Ara”, el Museu de la Vida Rural, el premi Francesc Candel, el premi Baldiri Reixac…), però els seus productes comercials (Gallina Blanca, Avecrem, El Pavo, Pans & Company, Fres Co, Affinity, La Dehesa de Santa María, El Consorcio del Jabugo…) s’etiqueten en castellà i tenen el seu mercat principal a “Espanya”. Passen per ser uns mecenes de la pàtria però, a l’hora de la veritat, escaquejen els impostos a través de paradisos fiscals, en comptes de tributar aquí.
Quina Catalunya tenen al cap i al cor els Carulla? Una Catalunya on impera el frau i el robatori de les elits? Una Catalunya on cal tapar les vergonyes corruptes dels polítics, si són dels “nostres”? Una Catalunya caciquil on hi ha unes famílies que fan i desfan les lleis a la seva mida? Una Catalunya que, amb el “dret a decidir”, vol instal·lar una plutocràcia perpètua?
Perquè se m’entengui i no se’m malinterpreti: penso i dic exactament el mateix dels intocables de la “pàtria espanyola”. Del rei Juan Carlos I, de Mariano Rajoy, de José María Aznar, de Felipe González, de José Bono, d’Esperanza Aguirre, de Juan Luis Cebrián, de José Manuel Lara, d’Emilio Botín, de Rodrigo Rato, de les Koplowitz, dels Villar Mir, de Florentino Pérez, dels Colón de Carvajal, dels Entrecanales, del cardenal Rouco Varela i de tota la “banda” de facinerosos que ens ha usurpat la democràcia.
