Si, com diuen i ens volen fer creure, el “sentiment” independentista és majoritari a la societat catalana, és hora de preguntar-nos quina independència volem. Una República catalana dins o fora d’aquest nou Sacre Imperi Germànic que és la UE? Un estat català neoliberal o anticapitalista? Una Catalunya catalana o multicultural? Quins drets i deures contemplarà la Constitució catalana? Què hi dirà el codi civil i el codi penal?
El bloc independentista, com els agrada explicar als seus apologetes, és transversal. Però, com és obvi, no pensa el mateix un independentista que vota Artur Mas, que un independentista que vota ERC, la CUP o SI. La seva extracció social, el seu “status” econòmic i la seva cosmogonia són molt divergents. Discrepo dels qui teoritzen que, primer de tot, cal aconseguir la independència i després ja ens barallarem. No ens fem trampes al solitari. Entre Xavier Sala-i-Martin i David Fernàndez, per posar un exemple, hi ha un abisme. Tampoc no és el mateix Quicu Homs que l’Arcadi Oliveres, encara que tots dos siguin independentistes.
Per veure-hi clar, cal que tots els líders que porten una estelada al cor facin un pas més enllà i explicitin quin model d’Estat català porten al cap. La bona gent que va sortir a la Via Catalana en defensa d’un ideal concret però abstracte ha de saber i poder triar qui proposa què. Reclamar i exercir el dret a decidir sense conèixer abans què vol dir exactament la independència, segons la versió d’Artur Mas o segons la visió d’Alfons López Tena, és una temeritat.
En aquest món globalitzat i interdependent, la independència no ho és tot. La Xina és un estat independent, però no té res a veure amb Dinamarca, que també és un estat independent. El model constitucional britànic és radicalment diferent de la nova Constitució aprovada a l’Equador a instàncies del president Rafael Correa. Eritrea és un estat independent, però de ben segur que els seus habitants s’estimarien més viure a la Bretanya, que és una pròspera regió francesa.
Si la consulta és a tocar i se suposa que el “sí” a la independència serà majoritari, és honest que cada partit que es reclama independentista formuli ja la seva proposta precisa sobre els continguts que tindrà la futura República catalana. Tothom hi està d’acord: la independència no és un fi en si mateix, la independència és el mitjà per assolir una transformació social que possibiliti la millora de la qualitat de vida dels catalans.
Ara que la crisi econòmica es fa més i més profunda, veiem com arreu d’Europa tornen a proliferar els discursos i els moviments populistes, disfressats de patriotisme localista. El “Madrid ens roba” té la seva concordància amb “Roma ens roba” (Lega Nord), “Berlín ens roba” (CSU) o “Brussel·les ens roba” (Front National francès). Darrere d’aquest neonacionalisme populista s’hi amaguen, sovint, actituds excloents i de menyspreu gratuït envers els veïns.
La independència no vol dir el mateix per a tothom. Per això, per evitar que darrere l’estelada se’ns colin ideologies, des del meu punt de vista, democràticament inacceptables, reclamo la màxima transparència i concreció en els líders de les formacions independentistes. No m’agradaria que, després del dret a decidir, arribi a la presidència de Catalunya una versió catalana de Viktor Orbán o de Marine Le Pen, ferms defensors de la independència d’Hongria i de França, respectivament.
