Si hem de fer cas als cervells privilegiats que ens guien el “procés”, això de la independència de Catalunya ja ho tenim al sac. Sota el lideratge d’Artur Mas, l’any vinent farem la consulta amb una sola pregunta, guanyarà aclaparadorament el “sí” i –ale hop!- Les Cases d’Alcanar, Caseres, Arnes, Batea, Soses, La Granja d’Escarp, Almacelles, Alfarràs i El Pont de Suert passaran a ser nous punts fronterers, a banda dels que ja tenim actualment amb l’Estat francès.
Per anar a la Val d’Aran haurem de circular durant 100 quilòmetres per territori estranger. Quan passem d’Horta de Sant de Joan a Vall-de-roures canviarem de país. Per telefonar de Lleida a Fraga haurem de posar el prefix 0034 de trucada internacional a Espanya. Si Brussel•les ens vol fer la guitza, la Unió Europea començarà a Vinaròs. Per pujar a Perpinyà haurem de fer cua per entrar a l’espai Schengen.
Tot plegat és absurd. I poso només uns exemples molt domèstics, que s’enreden extraordinàriament si parlem de la moneda, els aranzels, les pensions, la Seguretat Social, els dipòsits bancaris, els préstecs concedits per entitats espanyoles a empreses i particulars, la Borsa de Barcelona… Ho sento, però la vida ja és prou complicada per a tothom si, a més, ens hem d’embarcar en una novel·la de cavalleries absolutament irreal que no té ni cap ni peus.
M’ha fet gràcia escoltar Oriol Junqueras quan resol un dels milions de problemes d’una complexitat insondable que origina la declaració d’independència traient-se del magí una solució espaterrant: “Quan Catalunya sigui independent, hi haurà molts catalans que no tindran perquè renunciar a la seva condició també de ciutadans espanyols. De fet, hi ha molts ciutadans del món que tenen doble nacionalitat. I això pot ser perfectament habitual en la Catalunya independent”, ha dit a l’agència Efe. I amb quin passaport es plantarà Oriol Junqueras a La Jonquera?
He llegit en algun lloc, escrit per alguna de les llumeneres del règim convergent, que els intel•lectuals independentistes són superiors en nombre i qualitat als intel·lectuals “unionistes”, a qui retreuen la pobresa i la poca consistència dels seus arguments. Perdonin, però mentre no s’insulti i no s’inciti a la violència, tothom té dret a expressar-se i a ser escoltat, amb respecte i en igualtat de condicions. Ningú no té la veritat infusa i els independentistes, tampoc.
Donant per suposat que l’any 2014 hi haurà consulta i que guanyarà el “sí”, avanço una hipòtesi que considero plausible: serà més difícil que Catalunya esdevingui una República Independent que no que els grans partits espanyols aprovin una modificació de la Constitució en clau federal que faciliti l’encaix de les nacions històriques.
Hi ha més respostes, més lògiques, més constructives i més factibles en la transició d’un Estat de les Autonomies a un Estat Federal que no pas en la proclamació de la independència de Catalunya. És més fàcil aconseguir que la resta d’Espanya accepti un model federal –que té referents molt contrastats a països del nostre entorn, com Alemanya o els Estats Units- que no que accepti una independència negociada de Catalunya. Perquè la independència de Catalunya només és possible i viable si la resta de l’Estat espanyol no s’hi posa de cul. I això, disculpeu, és una quimera. Els catalans som com som, però els espanyols també són com són. A mi no m’agrada la “caverna mediàtica” quan diu grolleries sobre els catalans, però tampoc no m’agrada el “sometent mediàtic” quan titlla els espanyols d’analfabets i de colons.
Jo entenc i comparteixo la indignació per la retallada del Nou Estatut de 2006 i considero que cal reparar aquesta injustícia històrica. Jo entenc i comparteixo la necessitat que les balances fiscals siguin transparents i públiques, sense trampes per part de ningú. Jo entenc i comparteixo que s’ha de posar un límit a la solidaritat fiscal entre els territoris, d’acord amb els estàndards vigents en altres estats federals. Jo entenc i comparteixo que Catalunya ha de tenir autonomia en la gestió dels ports, dels aeroports i de les línies de rodalies.
Jo entenc i comparteixo que el català ha de ser reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea, etc., etc. Això ho tenim a tocar i tothom –a Catalunya, i també a la resta d’Espanya- s’hi podria posar d’acord si desactivem l’agror i el ressentiment. Digueu-me il·lús o tanoca, però em sembla més positiva i engrescadora la Tercera Via que no posar una frontera, d’entrada i sortida, a Almacelles.
