Ja he comentat algun cop que per abordar la “qüestió palpitant” de Catalunya cal ser un expert en història medieval i, a més, estar disposat a anar al psiquiatre en cas d’urgència. Immersos en l’any del Tricentenari –a major glòria de les butxaques de Toni Soler, Miquel Calçada i Quim Torra, l’enterramorts del Born-, hem passat gairebé de puntetes sobre un fet, per a mi, molt més cabdal en els annals que ens precedeixen: el 800 aniversari de la batalla de Muret.
El 12 de setembre de 1213, les tropes aragoneses i catalanes del rei Pere el Catòlic, que van acudir en socors dels aliats occitans, van ser massacrades prop de Tolosa de Llenguadoc per l’exèrcit franc comandat per Simó de Montfort. Amb l’excusa d’exterminar l’heretgia càtar que havia arrelat a les terres occitanes, el regne de França, amb el suport entusiasta del papa Innocenci III, va conquerir el Llenguadoc, amb qui la Corona d’Aragó mantenia una relació fraternal.
El rei Pere va morir a Muret i el seu fill, Jaume I, va quedar ostatge dels francesos. Què hauria passat si els aragonesos i els catalans haguéssim guanyat aquesta batalla en la què, a més, segons diuen, ho teníem tot al nostre favor? Sens dubte, s’hauria consolidat, a banda i banda del Pirineu, un gran regne medieval que hauria unit Occitània i la Corona d’Aragó, dibuixant un mapa geopolític completament diferent al què ens va ser llegat i que condiciona, en bona mesura, el nostre present.
A banda d’exterminar els càtars de manera bàrbara, Simó de Montfort va annexionar Occitània a França i va portar els dominis de París fins a la ratlla del Pirineu. Però alguns “bonshomes” van poder escapar de la ferotge repressió dels croats i es van refugiar a Catalunya. Sempre he pensat que els ideals càtars, tot i no ser visibilitzats, han tingut i tenen una forta influència en la conformació del pensament català.
El bisbe Josep Torras i Bages va sentenciar al segle XIX allò que “Catalunya serà cristiana o no serà”. Jo diria més: “Catalunya serà càtar o no serà”. M’ha vingut aquesta reflexió tot llegint el Manifest del Pacte Nacional pel Dret a Decidir que ha elaborat “mossèn” Joan Rigol i que inclou passatges d’una tendresa política fascinant: “Reclamem el Dret a Decidir (…) i el vinculem a la millora de la vida personal i col·lectiva de les persones que viuen i treballen a Catalunya, al compromís amb les exigències de la qualitat de la democràcia, als drets socials –especialment en l’atenció als més febles-, a l’aprofundiment de l’estat del benestar, a la solidaritat intergeneracional, a l’equilibri territorial i desenvolupament sostenible”.
I continua: “Exigir l’exercici del Dret a Decidir implica també l’afirmació que Catalunya és una comunitat humana que integra, respecta i recolza les diverses aportacions culturals i el pluralisme lingüístic que avui es reflecteix en la nostra societat. (…) El civisme, el diàleg, el respecte a totes les diverses opcions democràtiques pacífiques i al pluralisme polític, ideològic, religiós i d’opcions de consciència, el rebuig a tota discriminació contrària a la llibertat i a la dignitat humana, així com la fermesa en les pròpies conviccions, han de configurar totes les accions sorgides des del Pacte Nacional pel Dret a Decidir”.
Què diran els independentistes del morro fort, hereus del general Moragues i dels germans Badia, davant aquest programa “càtar” que desplega Joan Rigol? I els neoliberals estelats que somnien en fer de Catalunya un gran “paradís fiscal” i que consideren un anatema l’estat del benestar? Vam perdre la batalla de Muret fa 800 anys, però l’esperit càtar resta entre nosaltres. Joan Rigol és un “bonhome”.
