La comunicació i la política estan perdent tota la pluralitat que alguna vegada vull pensar que van tenir. La disciplina de vot és el millor invent que s’ha creat per acabar amb la democràcia dins dels partits i els mitjans de comunicació ho encoratgem criticant les formacions en les quals hi ha diferents opinions internes, com si això fos un signe de debilitat. Els partits s’obren sempre a la ciutadania, com si tots fossin benvinguts, però després rebutgen als quals tenen veu pròpia.
D’altra banda, en els mitjans predominen dos tipus de tertúlies polítiques. Les que busquen la brega i s’assemblen als programes del cor, en les quals és impossible escoltar durant deu segons una opinió sense que sigui tallada per un altre contertulià; i les del discurs únic, en les quals no existeixen discussions perquè els participants comparteixen una mateixa visió del tema a debatre, diferenciant-se només en petits matisos.
Molts dels quals pensen diferent són catalogats de ‘frikis’, i la majoria ho són. En aquest país, per poder créixer dins d’un partit o un mitjà de comunicació has de dir el mateix que els altres, però amb millor cara; i si no ho fas, has de ser graciós, per poder almenys cridar l’atenció. Trobo a faltar catalans que defensin romandre a Espanya sense caure en arguments autoritaris. El mateix amb espanyols que defensin la llibertat de Catalunya sense que el seu principal argument no sigui el malament que està el país, perquè Catalunya no està molt millor. I el mateix amb altres temes en els quals sempre escolto la mateixa opinió però de diferents persones.
Els qui formen nous partits no són persones amb idees noves, sinó polítics rebotats d’altres formacions dins les quals se’ls va negar la possibilitat de créixer, com Rosa Díez, Francisco Álvarez Cascos o Ernest Maragall. Fan falta ‘outsiders’, gent de prestigi que no tingui por a dir el que pensa i que no caiguin a les xarxes del populisme per dir el que la gent vol sentir. En èpoques de confrontació com l’actual fan falta més que mai els ‘outsiders’, encara que només sigui perquè els ciutadans puguin escoltar opinions raonades diferents de les de la majoria, perquè un poble que només té una veu és un poble sense llibertat.
