Arrenca novament el curs escolar i milers de nens i nenes, així com el respectiu personal, tornaran a omplir les aules de les Escoles Bressol. Aquest és un dels sectors en l’àmbit dels serveis públics que més ha notat el llast de la crisi econòmica, atès que els atacs que ha anat patint els darrers anys han estat constants.
A Barcelona, l’alcalde Trias sap molt bé com fer-los la jugada i ha acumulat sobre les esquenes de l’educació no obligatòria municipal el pes de la inequitat amb què s’està intentant sortir de la crisi. Des que l’alcalde convergent conquerís l’alcaldia, ha incrementat les ràtios de les aules, n’ha disminuït el personal i ha apostat per la privatització en la gestió i el concert de places. La societat civil s’ha organitzat i ha entregat a l’Ajuntament 25.000 signatures contra la contrareforma municipal, que en un exercici d’autoritarisme caduc han decidit vetar.
Així d’escalfat començar el curs, l’educatiu i el polític, amb un mig mandat per darrera que ha estat tens i un mig que queda per davant on la resignació de les famílies i els i les docents sembla llunyana. El principal problema és de caire normatiu: l’educació de zero a tres anys no és obligatòria. Les forces progressistes que van ser a l’Ajuntament van optar per un sistema garantista de prestació d’aquest servei, si bé molt lluny de satisfer la globalitat de la demanda de places. Sembla que ara aquesta estratègia es reverteix, i això és greu atès que a menor nivell de renda menors són les possibilitats d’accedir a una plaça privada, eixamplant-se per tant la fractura entre classes socials.
La importància de la inversió pública en Educació 0-3 no és ja només una qüestió política o ideològica (que també), sinó una que tenim a les universitats professionals que estan cridant “per aquí no anem bé!”. La sociòloga Sara Moreno advertia a l’article Escoles Bressol: conciliar o educar? que cal reforçar la oferta de places perquè és notòria la diferència entre el nivell cognitiu d’una o un infant que ha gaudit d’aquests tres anys d’escolarització i un altre que no, però també apunta que manca més places per a impedir que les dones que queden a l’atur es tornin a recluir en tasques de cura. D”alta banda, l’estudi Règims Autonòmics de Benestar publicat per l’Institut d’Estudis Autonòmics adverteix que, a territoris com Catalunya, el reforç de la opció concertada pot ser una alternativa segregadora, atès que els centres amb concert poden escollir l’alumnat tot excloent les i els que consederin que no estan prou capacitats.
Tot plegat pot tendir a reduir les oportunitats de qui menys té, atès que la concertació de places (com l’Ajuntament estudia) dibuixa una barrera de classes i l’increment de ràtios pot reduir la qualitat del servei d’una forma considerable. A més a més, la gestió privada de noves Escoles Bressol pot seduir l’Ajuntament amb costos més baixos, però sempre a costa de sous més miserables per als treballadors i treballadores dels centres. Xavier Trias podia escollir model de ciutat, i l’ha triat: les retallades en educació, la reforma VIP del Passeig de Gràcia, la marina de luxe al Port Vell, el Pla d'(Ab)Usos de Ciutat Vella, la inversió especulativa en Fòrmula 1 a Montmeló… tots ells són exemples d’un model de ciutat per veure però no per viure, basada en el turisme i el baix valor afegit i per consegüent una societat més fragmentada, desigual i frustrada.
