Les notícies referents a la pujada de les taxes universitàries, unides a la Llei Wert i a l’enduriment de les condicions per accedir a les beques, fan pensar en un inici de curs d’allò més crispat. Sabem que milers d’alumnes ja han hagut de tirar la tovallola per motius estrictament pecuniaris. Les diferències a dins de l’Estat espanyol són abismals i Catalunya –quina sorpresa- se situa entre les Comunitats on resulta més prohibitiu acabar una carrera. A banda del canvi forçat de vocació o de domicili, també cal tenir en compte el perillós esquer que suposen els crèdits.
Els 2.235 estudiants de màster i doctorat afectats pel “Préstamo Renta Universidad ICO” encara esperen una solució pel seu malson particular, que es va originar amb la concessió d’un préstec pel curs 2010-2011. A l’atur i sense perspectives de trobar una ocupació estable, les víctimes han d’afrontar unes quotes mensuals de 300 euros, malgrat les nombroses irregularitats en les quals han caigut els diversos agents implicats en l’estafa. Com afecta aquest atzucac a la salut mental dels joves? A l’altra banda de l’Atlàntic, hi trobem algunes respostes.
En una investigació realitzada l’any 2012 als Estats Units, en la qual van participar prop de quatre-cents estudiants de psicologia, es va observar que la principal font d’estrès dels nois i noies eren les responsabilitats acadèmiques, unides als problemes creats per l’obtenció d’un crèdit. Per altra banda, una enquesta de l’APA feta l’any 2011 va revelar que més de dos terços dels alumnes sol·licitaven costoses ajudes en el decurs de la seva formació. Els graduats s’emportaven un títol sota el braç però també es perfilava una mitjana de deute que ascendia fins als 120.000 dòlars, una xifra que havia crescut exponencialment en els darrers anys. Quan es preguntava als estudiants per aquesta càrrega, una part responia que preferia no pensar-hi perquè les preocupacions monetàries afegien pressió als exàmens. La negació podia anar acompanyada de sentiments de vergonya i culpa; estava associada a decisions financeres errònies i a l’aparició de trastorns mentals. Així doncs, es palesava la necessitat de rebre una assessorament realista, per tal de prevenir l’angoixant espiral del deute acumulat.
Com sempre, cal recordar que les xifres tenen rostre humà i van acompanyades de dures històries de vida. Els mitjans nord-americans recullen testimonis esfereïdors, alguns dels quals desitjarien no haver posat el peu a l’aula, només per no haver de suportar durant dècades la pesada llosa econòmica. En ocasions, el currículum ni tan sols els ha servit per obtenir una feina digna, malgrat les reiterades consignes de l’entorn sobre la utilitat de sufragar el vergonyós cost de les matrícules. Vet aquí la cruel paradoxa: el sistema els empeny a la competitivitat i l’educació adquireix la trista finalitat d’encaixar-los dins del motlle del mercat. Un cop s’han seguit els passos estrictament marcats, en comptes de reeixir, és probable que s’enfonsin en el pou profund de la precarietat. Bé, això si no formen part d’una minoria cada cop més selecta, per la qual les regles del joc són ben bé unes altres.
Per acabar amb una nota d’esperança, convindria posar en relleu que les comunitats assetjades pels creditors, en les quals hi ha suport entre els veïns, l’estigma social és menor i l’impacte psicològic no és tan sever. En conclusió: si no fem pinya per frenar l’atac salvatge a un dels pilars fonamentals de l’Estat del benestar, la bóta de l’Oncle Sam també ens esclafarà a nosaltres. No podem rendir-nos: encara som a temps de parar-li els peus!
