Sigui dit amb tota l’admiració i respecte pels esforçats activistes de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que, juntament amb els indignats, considero un dels moviments cívics i polítics més interessants que han sorgit de la nostra societat en els últims anys: compte amb la patacada que us podeu fotre el pròxim 11 de setembre! Jugar-se la Diada Nacional a la carta única de la independència i, per postres, voler-ho fer amb una cadena humana que enllaci el Pertús amb les Cases d’Alcanar és una aposta molt arriscada que, si no es guanya, pot anorrear tota la feinada que s’ha fet en les últimes dècades per recuperar la plenitud nacional de Catalunya.
El referent mimètic de la Via Catalana és la Via Bàltica que van fer els ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània el 23 d’agost de 1989, en el 50 aniversari dels abominables pactes Molotov-Ribbentrop (és a dir, entre la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi!) i que van propiciar l’annexió d’aquests tres països a l’autoritat central de Moscou. Però comparar la situació de les tres repúbliques bàltiques a l’any 1989, en plena descomposició del règim soviètic, amb la de Catalunya a l’any
2013 és un miratge enganyós.., sempre que no siguem intel·lectualment agosarats i establim un paral·lelisme entre el posterior “big bang” de la Unió Soviètica i les tensions que desestabilitzen actualment l’arquitectura de la Unió Europea. Però em sembla –tal vegada m’equivoco- que Angela Merkel no és l’àlies de Mikhaïl Gorbatxov.
Un dels problemes intrínsecs del catalanisme és que passem el temps mirant cap enfora i pendents, després, del què diran de nosaltres. A l’escalf de la lluita per la independència d’Irlanda, Francesc Macià va promoure una ridícula invasió militar de Catalunya que va ser immediatament avortada per les autoritats franceses a Prats de Molló.
Quan el feixisme feia furor al sud d’Europa, molts independentistes d’aquí -com els homenatjats germans Badia- van voler imitar l’esperit militar de les esquadres del Duce i quan el III Reich estava en el seu màxim apogeu, molts nacionalistes exiliats van escoltar embadalits els “cants de sirena” que des de Berlín anunciaven la bona nova d’una Catalunya independent sota l’imperi del “fürher” Adolf Hitler.
Amb les guerres d’independència del Tercer Món contra el colonialisme, l’estelada va esdevenir roja i els referents eren aleshores Algèria, Palestina, el Congo o Vietnam. D’aquella febrada va néixer ETA i aquí, Terra Lliure (q.e.p.d.). Posats a copiar, després vindria l’esclat del bloc soviètic, amb les revolucions de coloraines alimentades per la CIA que feien salivar la dreta nacionalcatòlica de Convergència i Unió. Després vàrem mirar cap el Quebec i Escòcia, amb la il·lusió del referèndum. Però, ai las!, si a Catalunya hem de fer la consulta que sigui, sobretot, sobretot, abans del 18 de setembre de 2014, perquè els escocesos de ben segur que rebutjaran la independència i això ens pot fer molt de mal… Pa-tè-tic!
Mentrestant, ens vàrem enderiar amb el desmembrament de Iugoslàvia, que –no ho oblidem- va ser un drama horrorós, ple de sang, pobles destruïts i milers de famílies desplaçades. I si hem de fer la DUI, el model és… Kosovo! Sincerament, no veig l’Oriol Junqueras amb un casc i un fusell exterminant xarnegos pels carrers de Sant Vicenç dels Horts.
I després d’aquest viatge al voltant del Món a la recerca de la independència perduda, aquest 2013 tornem a la mar Bàltica. A l’any 1989, dos milions d’estonians, letons i lituans –sobre una població de set milions- van enllaçar els 560 kilòmetres que separen les ciutats de Tallin, Riga i Vilnius. Aquí es tractaria, suposo, de fer el mateix, amb Perpinyà, Barcelona i València (Països Catalans), però ni a dalt ni a baix no hi ha “ambient”.
Deixem-ho al Principat, que l’11 de setembre, dimecres, és festiu. Quanta gent cal per unir els 400 kilòmetres que van de les Alberes a la Sènia? Els organitzadors treuen el mapa de carreteres i la calculadora i demanen 400.000 voluntaris sobre una població de set milions d’habitants. De moment, diuen, n’hi ha 250.000 d’apuntats.
Veurem. Només queden 40 dies i amb l’agost pel mig.
Desitjo de tot cor que la Via Catalana sigui un èxit i que, efectivament, s’ompli tot el recorregut. El “pack” de la samarreta groga enganxina banderola es ven a 12 euros. Si queden molts kilòmetres buits i fracassa, haurem de tornar a canviar de “pel·li”, encara que ja l’hàgim vista mil vegades: aleshores jugarem a cubans, a israelians, a sudanesos del sud, a eslovens o a kurds? Si la Via Catalana es queda curta, la pregunta saltarà d’immediat: on carai són els dos milions d’independentistes que, segons la versió oficial, vàrem omplir (jo hi era) els carrers de Barcelona l’Onze de Setembre de 2012? I farem cara de babaus.
Seriosament: Catalunya ha de trobar i fer el seu camí per si mateixa. Tots els guies a qui hem fet cas fins ara ens han portat a un laberint sense sortida.
