La política espanyola està immersa en un fangar de corrupció. En aquest toll infecte, els partits s’han convertit en nius d’escurçons, on proliferen les conspiracions, les ganivetades i el joc brut. No només entre rivals de diferents sigles, també entre coreligionaris amb el mateix carnet a la butxaca. La lluita pel poder és aferrissada i en aquesta guerra sense quarter no hi ha concessions ni es fan presoners. La ciutadania, castigada pels efectes de la recessió, assisteix astorada i fatigada a aquest espectacle de destrucció de la seva classe política.
No només els dos grans partits (PP i PSOE) s’esquerden. També els petits, i especialment aquells que com Izquierda Unida o ERC garanteixen majories parlamentàries, estan embrancats en aquest marasme caïnita, on els jutges i els mitjans de comunicació, més parcials que mai, adquireixen un paper determinant. Ni la compareixença de Mariano Rajoy al Congrés dels Diputats, el proper 1 d’agost, per donar explicacions sobre la seva implicació en el cas Bárcenas, ni la compareixença, a finals de juliol, d’Artur Mas al Parlament de Catalunya per oferir la seva versió sobre la contundent resolució judicial de l’instructor del cas Palau, ni la sortida anticipada de José Antonio Griñán de la presidència de la Junta d’Andalusia, abans de veure’s en un compromís per la imputació pel cas dels ERO fraudulents serviran per calmar les aigües. Més aviat al contrari. Les seves previsibles explicacions autoexculpatòries només contribuiran a enverinar encara més el crispat ambient polític i social que es respira al carrer. Vegem les claus del que es cou aquest tòrrid estiu del 2013.
Més informació a l’edicio en paper d’EL TRIANGLE d’aquesta setmana
