Economista, especialitzat en economia financera internacional. Empresari de software per a televisió. Responsable de l'àmbit d'economia d'Iniciativa per Catalunya. Forma part de Comuns Federalistes i és membre de l'assemblea de la Dreta de l'Eixample de Barcelona en Comú.



Entre altres coses, el procés ha posat de manifest que moltes vegades res no és el que sembla i el que sembla de vegades no és. Som presoners d'una perversió del llenguatge?

El llenguatge és una qüestió crucial perquè és un arcà que, des del principi, ha definit la humanitat. El problema actual és que tothom ha descobert que el significat de les paraules és flexible, que el llenguatge és mal·leable, que si dius mentides, per grosses que siguin, no s'obre el cel i cau un llamp. L'altre dia deia algú, parlant d''educació, que els nens descobreixen que, quan diuen una mentida, es poden escapolir, i això, quan passa en tota una societat, resulta molt preocupant.

Això és estructural, forma part de la condició humana, o és una cosa nova, lligada al desenvolupament de les tecnologies de la comunicació?


Crec que, a partir del segle xix i potser abans, quan es descobreix que Déu no existeix (per dir-ho en poques paraules), cadascú tria la seva pròpia ràtio moral. Això ha anat calant en la societat i els seus comportaments i ara és el gran problema. S'ha destruït el sentiment religiós que mantenia la societat cohesionada i no s'ha substituït per un de civil. I dins d'això, com un subcas, hi ha la qüestió del llenguatge. O sigui, tu pots dir el que vulguis i no hi ha ningú que vigili quin llenguatge s'utilitza. Les noves tecnologies han accentuat, modulat o modificat tot això, però és una qüestió que ve de força lluny i ha acabat afectant tota la humanitat. No hi ha cap motiu per fer bondat, per dir la veritat, i no hi ha res que t'obligui a fer les coses de determinada manera.

Una perversió del llenguatge, al capdavall, estructural?

Completament estructural. Conseqüència de la pèrdua que hi ha alguna cosa objectiva, externa a la humanitat. El descobriment que si tothom diu una cosa, la cosa realment existeix. Quan es tracta d'una cosa física, al final hi topes, però quan es tracta de coses abstractes, com pàtries, classes socials... si tothom hi creu, doncs acaben existint.

Tot això com es manifesta en l'anomenat procés català?

S'ha escampat entre la intelligentsia catalana, a la indústria cultural, el concepte que si ens creiem una sèrie de coses i aconseguim que la societat se les cregui, aquestes coses existiran. Aleshores desapareix el concepte de veritat, com una identificació entre els significats i la realitat, i el que fem és dir: "República catalana", "som independents", "Espanya és Turquia", etc. Podem dir qualsevol cosa, i si aconseguim que tothom s'ho cregui, allò serà veritat. La nostra preocupació deixa de ser reflectir la realitat i passa a ser crear-la. Però no es veu com una realitat paral·lela, perquè en el moment que dius que la realitat és el que dius, creus que estàs modificant la realitat mateixa. I tampoc és un corrent aïllat. D'això ja en van parlar Laclau o Althusser.

Perquè passi això, ¿és necessària la participació d'una indústria cultural?

Als anys 80 col·laboràvem amb Joaquim Maria Puyal en un programa de televisió que es titulava La vida en un xip. Abans de començar el programa hi havia una mena de sitcom de vint minuts que passava en un bar de Barcelona (on entrava i sortia molta gent perquè hi venien bitllets d'autobús), en què es comentava algun tema d'actualitat que després es tractava en el programa. En dos o tres anys que va durar el programa, mai va entrar al bar ningú que parlés castellà. Si, com a estadístics, ens preguntem sobre la probabilitat que en un bar de Barcelona no hi entri ningú que parli castellà, resulta incomprensible. Això era una llicència, que es discutia molt, perquè Puyal volia que tot fos al mà- xim de realista possible. Però tenia aquesta limitació. Podia ser molt realista, menys en això. En aquell moment no me n'adonava, perquè pensava que estàvem reconstruint un país i per tant ens preníem una llicència artística en nom del nostre patriotisme català. Això va començar com una cosa innocent..., però aquesta gent, que és la meitat de la població, no només va deixar d'entrar, per decisió nostra, en aquest programa, sinó a TV3 o en qualsevol altre lloc. En el moment que allò es va generalitzar es va acabar convertint en ignorar el 50% de la població. El problema que ha tingut aquest sistema de crear una situació política inventada a força de modificar el llenguatge és que un 50% de la gent no s'ho ha cregut, que quan s'havia de creure que no entrava ningú al bar que parlés castellà doncs tothom s'ho creia perquè queia simpàtic i ja està. Però quan s'ha tractat de creure's que el 100% dels catalans són independentistes no s'ha cregut, i no s'ha entrat en el joc.

Per què aquesta construcció de "realitats" inclou valors, dades, conceptes... que han sigut tradicionalment patrimoni progressista o fins i tot d'esquerres?

És cert que les paraules signifiquen el que signifiquen arbitràriament. Quan diem que el nacionalisme ha inventat un llenguatge podem al·ludir al fet que té més distància de la realitat que altres llenguatges possibles. Cosa que no vol dir que el significat de les paraules sigui essencial, invariable. El que passa en el nostre cas és que les paraules en comptes de tenir com a objectiu reflectir la realitat, tenen com a finalitat crear una realitat diferent. Aquest llenguatge nou que és el procés (perquè el procés és una manera de parlar, d'imposar en els debats , tertúlies, converses privades, reunions... un idiolecte) s'ha construït utilitzant materials com la mitologia de l'antifranquisme, que donava legitimitat a la Generalitat després de la dictadura. I en fer-ho s'han utilitzat elements de l'esquerra, perquè la lluita antifranquista era patrimoni de l'esquerra. També s'ha utilitzat el mil·lenarisme dels Cinc Comtats, de Carlemany i el 1714, disfressant el que va ser una rebel·lió antimoderna. No obstant, el més dolorós és el que s'ha fet de la mitologia de l'antifranquisme. Després del debat que hi va haver entre Benet i Solé Tura (que havia escrit que la burgesia modernista era catalanista en tant que burgesia), es va inventar l'expressió "un sol poble", que va ser un acord entre Candel i Benet. Així, es venia a dir que tots som catalans i tenyirem el catalanisme de progressisme, com en el canvi del xix al xx es va passar d'un catalanisme rural a un altre industrial i modernitzador. Ara canviem un catalanisme burgès per un altre de progressista. Jordi Pujol mateix es considerava socialdemòcrata. La utilització, finalment, de la mitologia de l'antifranquisme per l'ANC és moralment reprovable perquè, encara que no hi hagi una moral absoluta, ostres... hi ha coses que estan bé i coses que estan malament.

Per què?

Perquè a tota la gent que es va embarcar a fer-se catalanista sense ni tan sols parlar català, que es va forjar en la lluita antifranquista de finals dels setanta, l'han traït, l'han exclòs, li han robat la seva mitologia i la seva identitat. Està de moda dir que l'independentisme és poc pràctic, però no és només això. És profundament immoral, perquè traeix uns pactes que estaven en l'arrel de la societat catalana. L'independentisme li dona coces a Rajoy al cul del 50% dels catalans. Teníem una immensa majoria de catalans sostenint unes institucions i ara les tenim deslegitimidades i la societat dividida entre la gent que ha adoptat una manera de parlar i la que parla d'una altra manera. Si cadascú decideix donar a les paraules el significat que li dona la gana, tenim un problema d'entesa. Quan una meitat adopta una forma de parlar, es poden entendre entre ells. El problema ve quan s'intenta parlar amb l'altre. Mentre, per exemple, democràtic signifiqui independentista, no hi ha manera d'entendre's. Però, en tot cas, cal tenir en compte que això és producte de persones i grups. Hi ha partits que han adoptat aquest llenguatge. Per exemple, identificar democràcia amb independentisme és una decisió que va adoptar ERC amb plena consciència i ho va convertir en eslògan, i amb això han fet un mal terrible. Ja no només diem que si no s'és independentista no s'és català, sinó que no s'és demòcrata. I tenint en compte la brutalitat del llenguatge que s'està utilitzant, la reacció de la societat és benigna.

Més enllà del llenguatge o malgrat el llenguatge, hi ha esperança?

Si s'ha de formar un govern amb Esquerra, han d'acceptar el final de la unilateralitat; el reconeixement que l'1-O no crea cap legitimitat política, ni cap acte formal polític, que va ser una mobilització que cadascú pot jutjar com li sembli, i un reconeixement que sols no podem fer res, que la forma d'Estat que hi hagi en el futur haurà de tenir en compte els altres. La via unilateral cal entendre-la com una cosa contra la meitat de Catalunya. Qualsevol cosa que es faci ha de tenir en compte tots els catalans.