La democràcia va tornar a Espanya de la mà de la transició política i va generar debats amplis que van nodrir la pugna pel control de l’educació. Bàsicament emergeixen models i línies d’acció educativa, bé de tradició conservadora i retro, bé liberal seguint l’estela d’Europa, bé dels models crítics sobre l’educació des dels moviments de renovació pedagògica. Totes tres han deixat petjada en les nostres pràctiques educatives, si bé és el liberalisme imperant el que marca des de fa dècades el corpus de l’educació. 

El liberalisme polític ha fomentat la meritocràcia, el “legítim” dret dels individus “més aptes” per fer prevaler els seus interessos, i en això ha estat reforçat per un liberalisme econòmic de “lliure mercat” que, lluny de proporcionar igualtat d’oportunitats davant l’educació, transmet i aprofundeix generacionalment la reproducció de l’statu quo. Els nostres successius governs han adoptat línies curriculars i programàtiques marcadament tecnocràtiques, seguint el funcionalisme imperant en les disciplines que s’han anomenat “ciències socials”, quan l’educació mai ha estat ni serà una ciència, si nodreix disciplines del saber que actuen des de l’experiència, la interrelació, la generació i la transmissió de coneixement.

Aquest disbarat és fonamental per poder comprendre l’auge del liberalisme i l’atac als valors republicans que es donen en l’educació dominant. Va ser August Compte, al segle XIX, qui va estendre el marc positivista de la ciència al social, i d’aquí ve l’actual enfocament liberal de les anomenades “ciències de l’educació”. Redueix la persona que s’educa a la categoria d’objecte de l’educació, cosificant-lo en funció de l’adquisició d’aprenentatges predissenyats i impedint que sigui subjecte de la seva educació, del seu propi ser i descobrir-se en el món. En aquest sentit, l’educació ha de recuperar l’accepció clàssica de l’arrel llatina educere (treure de dins, donar a llum), el repte de l’educació és acompanyar l’aprenentatge dels subjectes en el seu propi procés educatiu i transcendir així el sentit ensinistrador de l’educació conservadora, al mateix temps que el tecnocràtic reproductor del funcionalisme liberal.

Els esperits lliures requereixen afrontar la vida preguntant-se sobre el seu entorn i les seves circumstàncies. Les humanitats i especialment la filosofia ajuden a pensar i a pensar el món, creant les bases per al judici i la crítica transformadora. En una democràcia republicana, l’educació, a més d’educar-nos en llibertat, ha de ser igualadora i ajudar-nos a col·laborar i a exercir la solidaritat, coses necessàries per evitar tota mena de dominació.

Deia Étienne de la Boétie al segle XVI que “la causa de constituir-se els homes voluntàriament esclaus és que neixen serfs i són educats com a tals”. I Nelson Mandela, que “l'educació és l’arma més poderosa per transformar el món”. Foucault, en la seva aproximació a l’educació, atribueix a l’escola la capacitat disciplinària, àmbit on les persones són modelades per adaptar-se a la producció o a les relacions socials establertes. Reclama espais de llibertat per a la reflexió, per al pensament, capaços de problematitzar i disseccionar els micropoders propis d’un sistema de dominació.

El fracàs de l’educació és de la societat i de la seva escassa cultura democràtica; per això, es parla, més enllà de la institució escolar, de societat educadora. És urgent que la societat es comprometi amb l’educació de les futures generacions. La ciutadania ha de responsabilitzar-se i ha d’exigir als poders públics una educació pública de qualitat, plural, laica i oberta a la
diversitat, capaç de promoure valors democràtics, de compensar les desigualtats i d’augmentar les oportunitats sense excepcions.

Aquest és el primer repte si no volem quedar a mercè dels adoctrinadors i del mercat. Importa a l’esquerra establir bases en l’educació que aprofundeixin la democratització, orientada al canvi, d’un sistema marcadament desigual. Davant de l’ensenyament conservador de recreació de la tradició de l’estímul meritocràtic liberal com a justificant de la desigualtat, l’esquerra política i social hauria d’establir bases per obrir les consciències al pensament crític, com a forma de sortir de l’“anell fatídic” de reproducció del que existeix. Benvinguda  sigui l’obligatorietat curricular de la filosofia!