Catalunya només podrà aspirar legítimament a la independència si, prèviament, esdevé un país madur i exemplar. Quan una societat assoleix l’excel·lència i és un referent per la seva eficàcia, transparència i honestedat, aleshores té les condicions per presentar-se davant el món i reivindicar el seu reconeixement diferenciat per tal d’oferir-se a la comunitat internacional com a mirall de “savoir faire”, de solucions i d’innovacions.
Amb la recuperació de la Generalitat i el retorn del president Josep Tarradellas, l’any 1977, els catalans teníem l’oportunitat única de construir una nova administració i un nou país. En perspectiva històrica, hem d’arribar a l’amarga conclusió que hem desaprofitat aquesta avinentesa, inèdita en els nostres annals. Els dos anys del govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas van ser coherents, fructífers i sensats. Vam encetar un sòlid camí de reconstrucció nacional que es va estroncar amb l’arribada de Jordi Pujol al Palau de la Generalitat, l’any 1980.
Durant 23 anys -més els quatre que, entre pitos i flautes ja porta al poder el seu “hereu” Artur Mas-, Jordi Pujol ha tingut la possibilitat de “regnar” a Catalunya. El seu primer decret, inspirat directament per Marta Ferrusola, ja va ser un disbarat que hem pagat molt car: el nomenament de Lluís Prenafeta com a secretari general de la Presidència. Des del primer moment es va instal·lar a la Generalitat convergent una mentalitat delictiva, cleptòmana i criminal, importada de la “Tangentòpoli” italiana.
El president Josep Tarradellas va encetar una administració “a la francesa”, basada en el rigor, l’ordre i la disciplina. El president Jordi Pujol va implantar a la nova Generalitat una administració “a l’espanyola”, fonamentada en l’amiguisme i el xanxullo permanent. Enumerar els casos de corrupció que han esquitxat el règim pujolista-arturista provoca basarda. Esmento de memòria: el cas CARIC, el “lottogate”, el cas Casinos, el cas Ferrovial, el cas Prenafeta, el cas Cullell, el cas Roma, el cas Planasdemunt, el cas VVM, el cas Treball, el cas Pallerols, el cas Turisme, el cas Fundació Catalunya i Territori, el cas Adigsa, el cas De la Rosa, el cas Pascual Estivill, el cas Fernández Teixidó-màfia russa, el cas Priorat, el cas Europraxis, el cas Hidroplant, el cas de les enquestes, el cas del 3%, el cas Pretòria, el cas Millet, el cas Clotilde, el cas ITV, el cas Innova, el cas Bagó, el cas Cesicat, el cas Efial (Torredembarra), el cas Ars Local, el cas Xavier Martorell-Método 3, el cas Rakosnik… fins a arribar a l’espaterrant, explosiu i definitiu cas Pujol.
En un “país normal” -manllevo el concepte que ha posat en circulació l’Òmnium Cultural de Muriel Casals-, Jordi Pujol ja hauria d’haver dimitit l’any 1981, quan la Comissió d’Ajuda a la Reconversió Industrial de Catalunya (CARIC) va concedir avals de crèdits que ja se sabia que eren incobrables a una llarga llista d’empresaris amics del president de la Generalitat, entre els quals hi havia els principals editors de diaris. Però ni el segon poder (legislatiu), ni el tercer poder (judicial), ni el quart poder (els mitjans de comunicació) van tenir el coratge de denunciar aquest descarat cas de corrupció -jo vaig fer-ho en el desaparegut setmanari “El Món”- i va començar així una escalada d’impunitat política sense precedents en les democràcies europees del nostre entorn.
Ho ha dit la premsa internacional i jo ho certifico: amb Jordi Pujol, Catalunya s’ha convertit en el país més corrupte del Vell Continent. L’acumulació d’escàndols protagonitzats per CiU en tots aquests anys és absolutament impensable al Regne Unit, Holanda, Dinamarca o Noruega. El”lottogate” (1987) o el cas Casinos (1990) haurien fet caure qualsevol altre govern occidental. Però Jordi Pujol no és l’únic responsable d’aquesta espantosa putrefacció i immoralitat pública que ha anegat Catalunya durant les últimes dècades. Són molts els intel·lectuals, periodistes, polítics de l’oposició, jutges i empresaris extorsionats que durant tots aquests llargs anys de pujolisme s’han tapat la boca, les orelles, els ulls i el nas.
Per què han callat “com a putes”? Per què han acceptat, sense dir ni piu, que a Catalunya tinguem avui una democràcia d’ínfima qualitat? Per por a perdre els seus petits privilegis i per interessos econòmics mesquins. “L’avara povertà di Catalogna”, que va sentenciar Dante.
No ens equivoquem. El “9-N sí-sí” és la culminació del projecte pujolista a través del seu “testaferro” Artur Mas. De manera conscient o inconscient, deliberada o induïda, tots els que aniran a la V de la pròxima Diada Nacional són fills de Pujol.
Jo no dic no a la independència. Jo dic no a la via pujolista a la independència, perquè està contaminada d’arrel per la xacra de la corrupció i la manipulació.
És hora de posar el comptador a zero. És hora de recuperar i reivindicar el llegat i el mestratge del president Josep Tarradellas. És hora de passar pàgina i encetar un nou capítol en la història de Catalunya, alliberats de la gran estafa i el malson que ha significat el llarg “regnat” de la família Pujol.
