Patòleg. Catedràtic del departament de Sanitat i d’Anatomia Animals. Ensenya a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És autor de Las naciones, entes o entelequias. Membre de Federalistes d’Esquerres.


Ciutadania i nació. Una cosa del passat o de rabiosa actualitat, en vista del procés, per exemple?

En un Estat nació convencional, dominant a tot el món, es diguin repúbliques o monarquies, el subjecte de sobirania en principi sempre és la “nació”. No obstant això, en un Estat republicà ideal, el subjecte de sobirania ha de ser la ciutadania. Això ho il·lustra la Constitució espanyola vigent. En el seu article 1.2 diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat. Això, que sembla ingenu, en realitat estableix una dissociació entre els conceptes “poble”, com a ciutadania (la població) que és, diguem-ne, el subjecte de la política, del dret, i “nació”. Però atorga un rang preeminent al concepte “nació”, ja que la sobirania l’atribueix i l’associa a la nació. Només de manera subsidiària la posseeix la ciutadania.

Civisme i nacionalisme, oli i aigua?

Cal distingir entre civilitat, cívic, ciutadania, civisme, i nacionalitat, nacional, nació o nacionalisme, que no poden ser mai equiparables. El civisme no és equiparable al nacionalisme. Són conceptes de diferent ordre conceptual. En un Estat democràtic i modern (en el qual el subjecte de dret sempre seria la ciutadania), el vincle comú de la ciutadania mai pot ser ni preexistent, ni transcendent a la mateixa ciutadania, que es constitueix en Estat de dret. Una ciutadania constituent no pot estar prèviament constituïda. Un fonament de sobirania previ al moment constituent no té sentit. I no pot ser transcendent perquè la sobirania resideix en el mateix individu, en les persones. No pot haver-hi un fonament de sobirania que, d’alguna manera, sigui d’índole superior al de les altres persones que constitueixen la societat.

Estem parlant de sobirania, una cosa també molt à la mode. On resideix o hauria de residir la sobirania, si és que existeix?

Tot ordenament juridicopolític que pretengui instaurar un contracte social entre l’individu i l’Estat no es pot basar en arguments antecedents a la ciutadania del present històric, en fonaments transcendents o entelèquies. Els atributs que hauria de tenir sempre el subjecte de sobirania, des d’un punt de vista conceptual, són la civilitat i la ciutadania. La civilitat, que és la dignitat natural de l’ésser humà, inherent a tota persona pel simple fet de serho. És un exponent de la mateixa condició humana que no és atorgat, sinó innat a les persones. És un prius, perquè és anterior a l’Estat de dret. La ciutadania, que d’aquí es deriva, no és més que l’estatus juridicopolític que garanteix la civilitat. Cosa que sí que és atorgada per un Estat de dret.

Les nacions són, doncs, construccions socials, artefactes destinats a desaparèixer, quan anem superant aquesta etapa de la història?

Quan s’al·ludeix a ciutadania, s’entén que el subjecte de dret de ciutadania sempre és individual. És inherent a ciutadania la concepció del que és individual. No obstant això, la nació, com a possible subjecte de dret, mai és individual. La nació sempre és col·lectiva, comunitària, cosa que genera un biaix d’indefinició i incertesa. Què és un individu, una persona, té gairebé una resposta tautològica. Una persona és una persona, un ens únic, intransferible, insubstituïble. Fàcilment objectivable, verificable, políticament i administrativament. La nació és un concepte elusiu i polèmic. No hi ha consens entre historiadors, sociòlegs, polítics, juristes…, sobre el que és una nació. Els historiadors, que són els que més han parlat de la nació, coincideixen que les nacions són entelèquies. Epistemològicament, no són viables. Ho són els Estats. La nació no és definible d’una manera racional, sinó emotiva, cultural, intersubjectiva. La nació, com a concepte, en l’actual moment de mundialització irreversible, és anacrònica. Per tant, més nacionalisme va contra la història. És un concepte retrògrad. 

No falten, sinó tot el contrari, els que entenen la nació com una comunitat immemorial, que enfonsa les seves arrels en una llarga història de vincles i cultura…

Malgrat l’esforç obsessiu dels relats nacionals a retrotreure’s a períodes d’esplendor, epopeies, èpiques glorioses, totes les nacions, i el mateix concepte de nació, no van més enllà del segle XIX. Van ser producte de les revolucions liberals. Cap nació és secular. Són entelèquies, ens imaginaris utòpics col·lectius, ficcions comunitàries. Racionalment ningú és capaç de definir una nació, ni tan sols una d’específica. És el mateix Estat el protagonista més important en la creació d’aquests imaginaris col· lectius. L’Estat vuitcentista liberal necessitava prestigiar-se per legitimar-se. Arran d’això, els moviments nacionalistes ideologitzats actuals, que tots coneixem, no deriven de l’existència de les nacions, sinó tot el contrari. Són els discursos nacionals, que generen els moviments nacionalistes (que sempre són de poder), els que contribueixen a crear el concepte de nació. Són entelèquies, que són reals en la mesura que hi ha persones que hi creuen, però, en realitat, són fictícies, constructes.

Com pot ser que, en ple segle XXI, tinguin tanta vigència els moviments i les vindicacions nacionals?

Perquè són definibles com a discursos politicoideològics, postmoderns, performatius. La mera evocació del concepte legitimador crea la nació, sense que necessàriament hi hagi res que la sustenti. Així, la nació esdevé, de facto, subjecte polític de dret, perquè s’exerceix acció política en nom seu. No perquè tingui existència real. És com la divinitat. I això passa perquè hi ha gent, un col·lectiu de ciutadania, que s’identifica amb el seu ideari. Així, hi ha una nació sociològica, partits que vindiquen un ideari nacionalista i governs legítims (per exemple, el català) que governen en nom de la nació. Per tant, existeix una nació institucional. La paradoxa consisteix en el fet que tenim un discurs que és real i, no obstant això, des del punt de vista científic, historiogràfic, racional, no el podem definir.

Resulta, en fi, difícil lluitar contra un fantasma que, com el comte Dràcula, no és objectivable, però existeix…

Una nació sempre es basa en la premissa identitària. Pertany a una nació el col· lectiu de persones que s’identifica amb la seva simbologia, el seu ideari, el seu relat històric... Una vegada creada la comunitat d’idees, interessos, vindicació…, generen un sentiment de pertinença. Una cosa subjectiva, una experiència personal, una prerrogativa individual. No generalitzable. Si el sentiment de pertinença és resultat d’una prerrogativa individual, no és susceptible de repressió contra qui ho desitja, però tampoc d’imposició a qui no ho desitja. En conseqüència, no pot tenir caràcter juridicopolític una cosa que és electiva i individual.

De quina manera, doncs, es pot sortir d’aquest bucle, que Jon Juaristi va denominar “melancòlic”?

La nació no posseeix historicitat. L’ONU va contestar a Catalunya que els seus interlocutors són els Estats, no les nacions. Això és el que és racional i intel· ligible del fet nacional. Però la nació és real, en la mesura que és vindicada per un discurs nacional, suportada per la ciutadania. Si la pertinença a una comunitat nacional és una prerrogativa individual, volitiva, subjectiva, voluntària..., el constructe “nació” és de caràcter privat. Igual que la ideologia, l’adscripció religiosa, la sexualitat, les preferències culturals… La comunitat nacional està subsumida en la ciutadania i és de rang inferior, com qualsevol comunitat intersubjectiva. “Nació”, en fi, no equival en absolut a ciutadania, independentment del grau de ratificació. Són ordres conceptuals totalment diferents. A més, el refrendatari és conjuntural, contingent… Varia i pot ser reversible. Un Estat modern, obert, mundialitzat… ha de ser sempre postnacional. El mínim comú denominador de sobirania política en un Estat modern només pot ser la ciutadania, no la nació. Per sortir d’aquí, cal recuperar l’esperit il·lustrat, revolucionari, del segle XVIII. L’Estat no pot tenir ideologia pròpia, adscripció religiosa, ni tampoc nacional, entre altres coses perquè els Estats són ens juridicopolítics i administratius, que acullen diferents nacions. Cal desnacionalitzar l’Estat.