Llicenciat en història i professor de tecnologia. Interessat per les minories nacionals i els problemes d’inclusió. Ve, amb visió autocrítica, d’una tradició de partits radicals d’esquerres. Va treballar i militar a l’ensenyament després d’una activitat política a la qual ha tornat com a resposta al procés.


Es pot interpretar el catalanisme de manera unívoca o és més aviat una mena de calaix de sastre amb versions per a diferents gustos?

Caldria distingir entre lectura política i cultural del catalanisme. Per Pujol, el catalanisme del peix al cove tenia un doble sentit: d’una banda establia una relació bilateral amb l’Estat a partir d’una correlació de forces favorable al Congrés dels Diputats, i per l’altra era una forma de reafirmació identitària, la pluja fina o nation-building, que és el nacionalisme vinculat a la culturització des d’una determinada visió de la societat catalana. En aquest procés nacionalitzador ha sigut determinant el control de les polítiques educatives i culturals i dels mitjans de comunicació. Cal recordar que, des del 80 fins al final del mandat de Pujol, les conselleries de Cultura i Ensenyament han estat pràcticament quasi sempre en mans d’una força política que propugnava un determinat projecte de reafirmació de la identitat catalana.

En el fons, el catalanisme no era res més que un nacionalisme diguem-ne light?

Quan es va reeditar el llibre de Solé Tura aquesta qüestió va tornar a revifar. Ell provenia d’una tradició marxista en la qual les anàlisis es fan des del punt de vista de les estructures de classe i el domini dels mitjans de producció, el punt de vista segons el qual les condicions materials condicionen les espirituals, enteses des d’una perspectiva laica. Aquest enfocament oblida el pes que té l’ànima en els éssers humans, en la mesura que l’objectiu és abordar els conflictes socials des de la perspectiva de classe. A mi, personalment, els enfocaments que fan sobre aquestes qüestions historiadors com Álvarez Junco o Josep M. Fradera, que aborden els problemes de la identitat des d’una perspectiva més complexa, em semblen més interessants. A l’hora d’abordar les qüestions relacionades amb el nacionalisme, l’esquerra ha sigut molt deutora de les tradicions passades. Moltes vegades una visió anacrònica de la realitat ens ha fet deutors de polèmiques i plantejaments que van tenir la seva raó de ser a principis del segle xx, durant l’esfondrament dels imperis austrohongarès, tsarista i otomà, però que són totalment aliens a la nostra realitat. Assumir avui les posicions wilsonianes i leninistes de primers del xx és tant com associar l’origen de la nostra història a la Guerra de Successió. I aquesta visió acrítica de les tradicions és la que, de forma incomprensible, va portar ICV el 1989 ha assumir una resolució aprovada al Parlament de Catalunya en què es defensava el dret a l’autodeterminació. L’esquerra no té discurs propi respecte al problema nacional, ha sigut molt dependent del nacionalisme i, en part, en continua sent.

D’aquesta desorientació de l’esquerra hem acabat derivant en un nacionalisme agressiu, identitari?

Ha de passar el temps perquè els historiadors puguin situar les coses, però sí que es poden avançar algunes qüestions bàsiques. La crisi econòmica va ser un element determinant en el desencadenament de problemes d’identitat: la pèrdua de poder adquisitiu, la falta de perspectives, la inseguretat sobre el futur, generen por. D’altra banda, el 15-M posa sobre la taula una cosa que està passant a tot Europa: el dèficit de representació política del sistema de partits tradicionals. És en aquest context que el nacionalisme entén que té el terreny abonat a favor seu. El nacionalisme ofereix a la gent respostes a aquests temors: “Si ens unim com a col·lectiu entorn a la nostra tradició i el nostre passat, serem capaços de projectar-nos cap al futur”.

I una part de l’esquerra es deixa arrossegar per l’onada i fins i tot ofereix munició al nacionalisme.

En aquest context, una esquerra, la que s’agrupa entorn a un bon nombre de referents, com poden ser Procés Constituent o la revista Sin Permiso se sumen al carro del procés des d’un plantejament sobiranista i de projecte constituent. Venen del 15-M i de la crisi, no del nacionalisme. Són els que rodegen el Parlament. Què fa el nacionalisme amb això? Incorporar-ho, integrar-ho. Així, des de perspectives d’esquerra que es defineixen com a no nacionalistes hi ha gent que està donant suport a un moviment que dirigeix el nacionalisme, donant-li prestigi i suport entre sectors populars, i això és un problema greu.

Rere tot això no hi ha una idea de replegament que comparteixen els neopopulismes amb gent que es reclama de l’esquerra i de l’ecologisme?

Com he comentat abans, l’esquerra transformadora té un problema molt seriós, no resolt, amb la història. Mirem molt de manera doctrinal cap al passat, sense entendre que Marx era una persona de mitjans del segle xix que analitzava de manera excel·lent aquella societat. Però el món canvia, i molt, i s’ha de reconèixer que tenim dificultats per analitzar la realitat i actuar-hi. Quina és l’obligació moral de l’esquerra? Veure quines polítiques fem per millorar les condicions de vida de les persones i caminar cap a un món més just i capaç de controlar l’economia. En aquest sentit, s’ha de reconèixer, per exemple, que és molt diferent que a Europa hi hagi un president procedent de les files de la dreta conservadora o que vingui d’una aliança socialista-liberal, més preocupada per les reformes socials. O sigui, que no es tracta de negar les coses per principi, incloent-hi la globalització, sinó d’actuar sobre la realitat en cada circumstància.

En tot cas, el nacionalisme, els populismes i la mateixa actitud de l’esquerra no són res de nou, sinó al contrari...

No som capaços de dilucidar quin és el projecte polític d’una esquerra universalista en el procés de globalització. Sabem que el projecte europeu és una cosa que il·lusiona i que hem d’anar per aquí, però no n’hi ha prou. El programa de Trump és nacionalista, d’una política de tancament, que pot tenir un cert èxit perquè atén sectors que pensen que la globalització no els afavoreix. La globalització implica la incorporació de milions de persones a l’economia globalitzada i hi ha qui considera que això no és bo per als seus interessos. En aquest sentit, la globalització s’hauria de plantejar a partir de propostes en què hi guanyem tots.

El federalisme té res a dir-hi, en un nou ordre de coses a escala global?

El federalisme inclou dos eixos. Un té a veure amb l’organització territorial, la distribució i l’organització del poder, i l’altre fa referència a la cultura política, de la solidaritat, dels humans. No és el meu poblet, no és la meva comarca, no és la meva nació, és alguna cosa més. La sortida és global. Les aspiracions del federalisme han d’estar impregnades de cultura cosmopolita i solidària. En aquesta línia va l’internacionalisme, una de les millors tradicions de l’esquerra i el marxisme.

I seguim instal·lats en l’èpica, amb nostàlgia, per exemple, de la II República…

En la tradició d’esquerres, la memòria de la República és molt important, perquè ens connecta amb un intent modernitzador i democràtic que va ser segat per un cop d’Estat. Ara bé, els programes i projectes de la II República han sigut superats de sobres per la Transició. Cal tenir en compte que l’Estatut de Catalunya del 1979 atorgava moltes més competències que el del 1932. Pensar ara que tornar a una República contribuiria decisivament a solucionar els nostres problemes no és realista. L’esquerra transformadora, al meu parer, ha d’adreçar els seus esforços a consolidar un projecte polític en el qual es pugui visualitzar la seva perspectiva estratègica i que no sigui dependent dels tacticismes conjunturals. A finals dels anys vuitanta, Iniciativa per Catalunya la va encertar molt quan va enfocar la seva estratègia cap al medi ambient, la sostenibilitat, la crítica als models de globalització econòmica defensats pels organismes internacionals, la incorporació del feminisme, la defensa dels moviments socials, etc.

Què cal fer, doncs?

Està pendent plantejar una solució a l’independentisme, sobre la base d’abandonar la unilateralitat i aconseguir acords amplis, però cal tenir en compte que el projecte nacionalista seguirà persistint. De fet, el nacionalisme polític té sentit en la mesura que lluita pel seu Estat propi. Qualsevol solució tàctica que no inclogui una manera de veure la societat catalana de forma plural i diversa, l’únic que farà serà reafirmar les identitats contraposades.