«A part del conyac, es pot ser sobirà en alguna cosa?»

Entrevista a Montse Álvarez
Montse Álvarez
Montse Álvarez

Advocada. Va estudiar dret a la UB. Funcionària amb una llarga trajectòria a la Generalitat de Catalunya, sempre dedicada al món relacionat amb el treball. És a Comuns Federalistes i forma part del consell nacional de Catalunya en Comú.

L’última crisi econòmica, global, de quina manera impacta a Catalunya?

En vaig sentir els efectes a la meva família mateix. El meu marit es va quedar sense feina l’any 2007, i es va veure obligat a reciclar-se laboralment. Va ser terrible. Van començar els expedients de regulació d’ocupació, moltes persones que van perdre la feina van optar per fer-se autònoms, per obligació. En el meu àmbit ocupacional tenim més feina quan a la gent li van les coses malament. Aleshores vam estar desbordats. I al carrer es va produir una onada d’indignació que es va manifestar en el 15-M, el “no ens representen”, l’encerclem el Parlament…

I les forces polítiques reaccionen segons la seva conveniència…

El PP, el mascle alfa de la política espanyola, es va mantenir rígid, i Convergència i Unió, que aleshores governava, va intentar enfilar-se a l’onada de descontentament, per evitar que l’esquitxessin els casos de corrupció que li afloraven aleshores i, en fi, per atribuir les retallades a la falta de diners, de competències, i buscar un culpable. El primer gran retallador, en les matèries més sensibles, com sanitat i educació, va ser Artur Mas. A sobre, va ser en la pitjor circumstància per a la gent, que no només perdia la feina sinó també prestacions bàsiques. Aquest va ser, doncs, el moment de la tempesta perfecta: protestes al carrer, retallades, corrupció…

En tot cas, mes enllà dels greuges, el fiasco de l’Estatut, etc., la crisi i els seus efectes col·laterals han contribuït a engruixir el procés?

Era evident que les coses estaven mal organitzades i que calia fer una reforma del marc legal. Si no, ens plantejaríem el federalisme com a sortida a la crisi territorial. Però la societat ha evolucionat. L’any 78 tot estava per fer i ara està per modelar i plantejar-se el futur. Ara estem en l’entorn VUCA (acrònim utilitzat per descriure la volatilitat, la incertesa, la complexitat i l’ambigüitat de condicions i situacions), en què tot canvia i torna a canviar. Potser ens hem de replantejar què fem i formular les parts programàtiques d’una altra manera. El que queda clar, però, és que molta gent, atemorida, s’aferra al que pot buscant seguretats, i tendeix a replegar-se en allò conegut, en el passat. Aquí a Catalunya, el procés va instrumentalitzar una part d’això, i en altres llocs també es produeix un reflex del retorn a “el meu propi espai, el meu propi mercat”. D’una banda, ens obrim al món, i de l’altra ens produeix terror que ens moguin el nostre espai proper.

A nivell general, l’última crisi econòmica ens continua afectant, doncs?

La crisi no s’ha tancat o, en tot cas, s’ha fet en fals. Ni tan sols ens hem dotat d’eines per analitzar-la. I tornem al mateix. Continuen sense prendre mesures seriosament per, per exemple, controlar els bancs. Hem posat alguns pegats, però no ens hem assegut a valorar els sistemes, ni tampoc a discutir sobre quins models volem d’educació, sanitat, treball… El cop de la crisi va ser tan greu que va fer que ens estanquéssim, sobretot en la manera de percebre les coses. Pensar que ara estem dient que un mileurista és un afortunat, quan no fa gaire el consideràvem un pària, ho il·lustra perfectament. Estem acostumats a la idea de progrés, que tot, sempre, va a més: el meu pare guanyava mil i jo guanyo milers. I ara mil és un luxe, i a sobre en condicions de volatilitat.

Paral·lelament, els marcs laborals es degraden de manera dràstica.

Sí. El discurs dominant apuntala les mancances. Tothom reclama pensions, però no estem disposats a pagar per tenir-les. Volem l’Estat del benestar, però no ens volem sacrificar. Això és conseqüència d’una sensació de derrota: “Sé que no treballaré trenta anys, i el que vull és disfrutar ara. Per què he de cotitzar si no em tocarà pensió?” Ens estem creient que no hi ha drets. Venim d’una generació que considerava que tot es podia obtenir amb col·laboració. Amb la crisi ens hem carregat una part de les institucions, de les estructures… Una part substancial de la democràcia, a més de votar, que és el més visible, és la fortalesa i la transparència de les institucions. Si la gent creu en les seves institucions i aquestes funcionen, doncs no pot estar a mercè dels vaivens. Més enllà de les retallades i la falta de recursos, el personal dels serveis públics, compromès, no va abandonar amb la crisi. Això és un exemple.

En tot cas, ningú explica que és salari indirecte. Ningú explica a la gent que els serveis públics es tradueixen en diners comptants…

N’hi ha que se segueixen queixant que el sistema públic és molt dolent. “Tant que he cotitzat… i mira”. Esclar que tot és millorable, però s’ha de comptabilitzar, per exemple, les despeses mèdiques, la cobertura, les operacions, els medicaments… Si tot això fos privat, seria impagable. No som conscients del que tenim, no ho valorem ni exigim que les coses millorin. Aquest és el deure dels polítics, de l’esquerra. Fer que els serveis públics funcionin cada vegada millor. Jo no puc parlar de Marx, ni de Gramsci, tampoc he participat en grans lluites obreres… Portava una vida normal, anava a les festes del PSUC, votava… La meva vida anava millorant. Soc la primera de la meva família que va poder anar a la universitat. I el 2008 em vaig sentir culpable. Com podia haver deixat de participar? Tant queixar-nos i no participem! Si no participo, no em puc queixar.

Aquell Espanya ens roba que, associat a la crisi, va resultar dissolvent, continua vigent?

L’Espanya ens roba ha passat a segon pla, és pantalla passada. Sembla que es va crear per justificar les retallades (perquè com que Espanya ens roba, no tenim diners per pagar els serveis públics…), però la cosa va derivar ràpidament a una qüestió sentimental, i ara només gira entorn al fetge i al cor. Ja no es parla a la raó. Mentrestant, ha millorat l’economia de la gent? No. Seguim tenint una pobresa alarmant.

La crisi no ha posat de manifest també que la pretesa superioritat catalana respecte a Espanya té més de mite que de realitat?

L’economia catalana no difereix de l’espanyola, ni de tot el sistema europeu. Això s’intueix, malgrat el supremacisme que continua afectant una part dels catalans. Si a això s’hi afegeixen coses com la sortida de 4.400 empreses de Catalunya a conseqüència del procés, quan s’havia estat venent la idea que tothom es barallaria per venir aquí, és natural que es produeixi una cura d’humilitat entre molta gent. Desconec les dades concretes de l’economia, però crec que no només Catalunya no es diferencia significativament del seu entorn, sinó que tendeix a perdre pes específic, com està passant en l’àmbit de les prestacions socials. Oficialment, el processisme diu que aquí no ha passat res, però el fet que les dues banques de Catalunya hagin traslladat la seva seu central fora del territori ha de fer pensar. Aquesta vinculació, fins i tot sentimental, que molta gent de Catalunya tenia amb la seva caixa d’estalvis, en bona mesura s’ha trencat.

El caràcter global de l’última gran crisi econòmica no qüestiona d’alguna manera els replecs nacionalistes, sobiranisme inclòs?

Ja no podem viure en autarquies, i menys encara pertanyent a la Unió Europea, un espai que, diguin el que diguin, té bondats. És evident que resulta millorable, que caldria reordenar polítiques fiscals, laborals… a escala europea, perquè això contribuiria a desenvolupar models capaços d’atenuar la precarització laboral, d’evitar els dúmpings entre països… És important superar la visió de tu em prens, jo et dono… a través de la via de compartir més les coses. I respecte a això de la sobirania, a part del conyac, de debò se’n pot ser en alguna cosa? El problema, crec jo, és també que avui dia ningú vol passar a la història. Només es vol viure el moment, i això és determinant a l’hora de governar, de prendre decisions polítiques. Així ho va entendre, per exemple, Franklin Delano Roosevelt, quan va llançar el New Deal, que va contribuir decisivament a la creació d’una classe mitjana que no existia als EUA. No va ser un acudit, ni un moviment tàctic, sinó una estratègia, un pla de llarg abast, que va posar de manifest que, des de la política, també es pot canviar l’economia.

(Visited 140 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari