Grândola… era un tema compost per José Afonso, diverses peces del qual foren censurades pel règim salazarista. L’elecció de Grândola… no fou casual, ja que entre les seves estrofes hi havia les paraules «fraternitat», «igualtat» o «company», mots republicans vinculats al progressisme, picades d’ullet a una població que vivia sense llibertat.

Tot i que la història ens ha donat diverses cançons relacionades amb moviments populars, com ara La Marsellesa, vaixell insígnia de la Revolució Francesa; Bella Ciao, lligada a l’antifeixisme italià; A les barricades, vinculada a l’anarquisme; La Internacional, himne dels socialistes i dels comunistes; o El pueblo unido jamás será vencido, de l’oposició xilena a Pinochet; Grândola… té la grandesa de donar el tret de sortida a un alliberament com aquell. Mai una composició musical ha estat tan i tan unida a un fet concret, esdevingut un feliç 25 d’abril de 1974; i cinc dècades més tard en seguim guardant un gran record i la cantem i l’escoltem amb alegria i amb emoció.

La entrada Una cançó contra una dictadura se publicó primero en El Triangle.

Però ara ens trobem en una mena de lliga salvatge on tothom juga contra tothom, on no hi ha terme mig: o guanya aquest o guanya l’altre. On avui vull que guanyi A contra B i diumenge vinent voldré que C guanyi A. O el que és pitjor: es juguen diverses competicions alhora i simultàniament.

Uns pateixen sequera i altres tenen un excés d’aigua. Els qui tenen aigua no la volen donar per a piscines, i menys per al turisme que arriba a Barcelona.

Els hotelers i restauradors ens diuen que l’arribada de visitants fa créixer l’economia del país. Uns altres ens diuen que els turistes són perjudicials i que n’hi ha masses.

Els pagesos cultiven productes que després tots menjarem, siguem urbans o rurals. Però el llaurador, legítimament, vol que se li comprin les fruites i les verdures a un preu just i digne, que pugui seguir vivint del camp, cosa que actualment no passa; i els que habitem a ciutat volem continuar comprant al mercat allò que ve dels conreus, i a la vegada no volem que els seus preus pugin excessivament.

Hi ha qui vol una tercera pista al Prat perquè hi aterrin més avions i ens arribin més mercaderies, i perquè hi hagi més vols de sortida i beneficiï les exportacions. Hi ha qui es nega a l’ampliació de l’aeroport adduint l’existència d’estanys i d’aus.

Alguns pensen que cal desenterrar els morts de les cunetes, per identificar-los, donar-los digna sepultura i recordar-los. Altres pensen que no és necessari remoure el passat, sobretot quan aquest passat es refereix a la Guerra Civil i a la dictadura.

Uns obren la porta als immigrants perquè els falta mà d’obra. Altres ens diuen que les persones migrades treuen la feina i els ajuts als autòctons. Uns els acullen perquè creuen en el cosmopolitisme i la diversitat. Els altres els volen fer fora com abans millor. Uns, sota l’empara de la llibertat de religió, autoritzen la construcció de mesquites; els altres les volen enderrocar tant sí com no.

Per una banda, hi ha qui pensa que el català està en hores baixes, a un pèl de la desaparició; i volen implementar-lo a l’escola, als mitjans i a la funció pública. Per altra banda, hi ha qui opina que hi ha massa llengua catalana i poc castellà; i fan mans i mànigues per impedir el seu creixement a l’educació, a la televisió pública o a l’administració.

En definitiva, vivim sota el govern d’uns polítics la gestió dels quals si beneficia uns alhora en perjudica uns altres. Si alegra una meitat, excita l’altra meitat. Si acontenta el 50%, a la vegada provoca la protesta altiva de l’altre 50%. Com la metàfora de la manta insuficient: si em tapo el coll, se’m refreden els peus; i si em tapo els peus, se’m refreda el coll.

Es busca amb urgència fabricant de mantes de dimensions generoses.

La entrada Quan tot és antagònic, la gestió se’n ressent se publicó primero en El Triangle.

Però el motiu d’aquestes línies no és parlar d’un o altre conflicte; prou s’està debatent sobre el contenciós Israel-Palestina. Trec a col·lació ambdues lluites perquè molts independentistes catalans -Pilar Rahola no, és clar- han volgut, en més d’una ocasió, emmirallar-s’hi. Han intentat identificar-se amb els palestins i els nord-irlandesos com a pobles reprimits pels israelians i els britànics respectivament. És a dir: els bons (Catalunya-Palestina-Irlanda) i els dolents (Espanya-Israel-Gran Bretanya). En aquest pack internacional també hi afegeixen Escòcia, Còrsega o Sardenya.

Usen la paraula repressió a tort i a dret, a veure si alguna ment despistada en qualsevol lloc del planeta s’imagina uns carrers catalans plens de tanquetes de l’exèrcit espanyol i de soldats escorcollant gent innocent. No, Catalunya no és Irlanda del Nord ni Palestina, afortunadament.

A la dècada dels 70, quan comencen els troubles (conflictes, en anglès), hi havia molt més atur a la part catòlica que a la part protestant i les cases dels protestants tenien més qualitat que les cases dels catòlics. Per acabar-ho d’adobar, a les eleccions municipals només podien votar els propietaris i les seves mullers. Com que hi havia més propietaris entre els protestants que entres el catòlics, els resultats electorals sempre eren favorables als protestants. Per posar una dada comparativa: el 76% dels espanyols viuen en un pis de la seva propietat, en el cas de Catalunya aquest percentatge és del 74%, xifres molt semblants. I quan els republicans demanaven millors condicions de vida mitjançant manifestacions, aquestes eren dispersades violentament per la policia. Amb aquests antecedents, poc es podia edificar un futur esperançador per a tots.

Pel que fa a Palestina, el seu dia a dia no és fàcil. Per anar a segons quin lloc han de passar per un control individual. Depèn d’on tinguin la feina, si la tenen, inverteixen diverses hores al dia per anar i tornar. Si volen moure’s en cotxe han d’anar per unes carreteres estretes perquè sigui més fàcil aturar-los i escorcollar-los.

Si us plau, no ens comparem amb uns ni amb altres. No és ni ètic ni just. El sentiment independentista és legítim, és clar. Però bastir els seus arguments amb comparacions odioses, exageracions o directament mentides és immoral. Només cal veure en quins municipis/districtes són forts electoralment per veure quin nivell econòmic i social tenen els seus seguidors. De la mateixa manera, a les ciutats o barris on el poder adquisitiu és baix, els partits independentistes tenen un suport electoral feble.

No som al Belfast dels 70-80 ni a Gaza ni a Cisjordània. Som a Barcelona, a Girona, a Tarragona, a Lleida, etcètera, indrets amb problemes socials, sí, però no patim una «crisi humanitària» com va dir Quim Torra. Ni vivim com Anna Frank, com va insinuar Elsa Artadi. Ni ens podem comparar, com va fer Artur Mas, amb Palestina, per molt «anhel de llibertat» que hi hagi pel mig.

La entrada Barcelona, Belfast, Gaza se publicó primero en El Triangle.

Això succeïa en els primers anys del procés. Però ara, una dècada més tard, veiem que a la capital del Ripollès guanya les eleccions locals un partit que no sols és d’ultradreta sinó que a més és… independentista. On són els somriures ara?

És evident que els processistes miraven el bosc però no veien els arbres. Perquè tics feixistitzants els hem anat veient des de fa temps; el que succeïa era que ells, si els veien, no els admetien. Se’ns pintava un conglomerat de bona gent, que agafava ordenadament el seu autocar per manifestar-se a Barcelona, on hi havia entranyables àvies, simpàtics avis, canalla amb l’estelada a l’espatlla, matrimonis arrossegant cotxets amb bebès, pagesos amb tractors, homes amb accent andalús, heroics bombers, etcètera.

Però Ripoll ha esdevingut un dur mirall. Molts de nosaltres ja havíem llegit piulades contra els immigrants: per no parlar català, per no integrar-se –segons ells– a les nostres viles o per no pagar els seus lloguers. També havíem escoltat frases de l’estil «no conec un puto equatorià que parli la nostra llengua», «els meus fills parlen castellà al pati per culpa dels sud-americans de merda», «al pis de baix s’hi han instal·lat uns sudaques» o «he anat al CAP i m’ha atès una mora».

Tot i el fenomen Orriols, no posem la lupa només a sobre de Ripoll. Moguem-nos per territori i veurem que la xenofòbia està molt escampada. Mireu sinó el bon resultat que ha tret Vox arreu del país, amb un discurs idèntic al de l’alcaldessa, tot i que ells agiten la rojigualda. L’odi al diferent, culpabilitzar el de fora dels nostres mals, nul·la autocrítica, zero exigència als corresponents gestors.

Davant d’això, podríem estar temptats de fer miques el mirall. Ara bé, la solució no és trencar el mirall sinó mirar-s’hi i veure com podem millorar la nostra imatge col·lectiva, quins consensos compartits podem cercar i sobretot quines polítiques s’han d’aplicar davant unes migracions que han vingut per quedar-se i que han anat –i aniran– a més.

La entrada Ripoll, el mirall se publicó primero en El Triangle.

Però en quasi 90 anys no destaquem res més? A mi se m’acuden unes quantes dates. El passat juliol vam celebrar els 30 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona: amb actes, discursos, articles, reportatges, etcètera. Per tant, podríem convenir que el 25 de juliol de 1992, el dia de la inauguració, fou un dia històric, del qual sentir-se orgullós, i més tenint en compte que aleshores les tres institucions que ens governen remaven en la mateixa direcció: Ajuntament, Generalitat i Govern Central.

Crec que podríem també consensuar el 23 d’octubre de 1977 com a data importantíssima a Catalunya, doncs aquell dia retornà al país el president Josep Tarradellas, qui fins aleshores havia viscut a l’exili de Saint-Martin-le-Beau. Fou un retorn en olor de multituds, que culminà a la plaça Sant Jaume amb el famós «Ja soc aquí». No hi ha dubte que aquell jorn vam escriure una destacada pàgina a la nostra història col·lectiva, doncs l’autogovern començava a formar part del nostre ordenament polític.

O podríem citar el 15 de juny de 1977, el primer dia que els espanyols i els catalans votàvem per primer cop després de la dictadura, en una jornada esclatant i il·lusionant; i en podríem anotar més, cosa que no farem per no dilatar en excés el text.

En tot cas em preocupa l’oblit del MHP, doncs manifesta un preocupant maniqueisme al valorar només les dates en què ERC va ser protagonista, oblidant, segurament volgudament, que la història l’escrivim entre tots.

La entrada El preocupant maniqueisme d’Aragonès amb les dates se publicó primero en El Triangle.