Barcelona, Belfast, Gaza

El passat 3 d’octubre, Movistar va estrenar un llarg i interessant documental de cinc episodis titulat Irlanda del Norte: 30 años de conflicto; per altra banda, com tothom sap, el 7 d’octubre Hamàs va atemptar contra territori hebreu assassinant centenars d’israelians. Cito aquestes dues dates perquè guarden una connexió particular: vaig començar a veure l’esmentada docusèrie pocs dies després de la seva estrena, cosa que, casualment, va coincidir amb els atemptats terroristes.

Però el motiu d’aquestes línies no és parlar d’un o altre conflicte; prou s’està debatent sobre el contenciós Israel-Palestina. Trec a col·lació ambdues lluites perquè molts independentistes catalans -Pilar Rahola no, és clar- han volgut, en més d’una ocasió, emmirallar-s’hi. Han intentat identificar-se amb els palestins i els nord-irlandesos com a pobles reprimits pels israelians i els britànics respectivament. És a dir: els bons (Catalunya-Palestina-Irlanda) i els dolents (Espanya-Israel-Gran Bretanya). En aquest pack internacional també hi afegeixen Escòcia, Còrsega o Sardenya.

Usen la paraula repressió a tort i a dret, a veure si alguna ment despistada en qualsevol lloc del planeta s’imagina uns carrers catalans plens de tanquetes de l’exèrcit espanyol i de soldats escorcollant gent innocent. No, Catalunya no és Irlanda del Nord ni Palestina, afortunadament.

A la dècada dels 70, quan comencen els troubles (conflictes, en anglès), hi havia molt més atur a la part catòlica que a la part protestant i les cases dels protestants tenien més qualitat que les cases dels catòlics. Per acabar-ho d’adobar, a les eleccions municipals només podien votar els propietaris i les seves mullers. Com que hi havia més propietaris entre els protestants que entres el catòlics, els resultats electorals sempre eren favorables als protestants. Per posar una dada comparativa: el 76% dels espanyols viuen en un pis de la seva propietat, en el cas de Catalunya aquest percentatge és del 74%, xifres molt semblants. I quan els republicans demanaven millors condicions de vida mitjançant manifestacions, aquestes eren dispersades violentament per la policia. Amb aquests antecedents, poc es podia edificar un futur esperançador per a tots.

Pel que fa a Palestina, el seu dia a dia no és fàcil. Per anar a segons quin lloc han de passar per un control individual. Depèn d’on tinguin la feina, si la tenen, inverteixen diverses hores al dia per anar i tornar. Si volen moure’s en cotxe han d’anar per unes carreteres estretes perquè sigui més fàcil aturar-los i escorcollar-los.

Si us plau, no ens comparem amb uns ni amb altres. No és ni ètic ni just. El sentiment independentista és legítim, és clar. Però bastir els seus arguments amb comparacions odioses, exageracions o directament mentides és immoral. Només cal veure en quins municipis/districtes són forts electoralment per veure quin nivell econòmic i social tenen els seus seguidors. De la mateixa manera, a les ciutats o barris on el poder adquisitiu és baix, els partits independentistes tenen un suport electoral feble.

No som al Belfast dels 70-80 ni a Gaza ni a Cisjordània. Som a Barcelona, a Girona, a Tarragona, a Lleida, etcètera, indrets amb problemes socials, sí, però no patim una «crisi humanitària» com va dir Quim Torra. Ni vivim com Anna Frank, com va insinuar Elsa Artadi. Ni ens podem comparar, com va fer Artur Mas, amb Palestina, per molt «anhel de llibertat» que hi hagi pel mig.

(Visited 28 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari