Les causes eren diverses, segons cadascun dels països. Tenien, però, alguns elements comuns: la crisi del 2007-2008 havia deixat la porta d’Europa tancada; els règims autocràtics seguien amb la repressió generalitzada; la pobresa era molt generalitzada en àmplies capes de la població; a la majora de països les violacions dels drets humans eren una pràctica habitual; el suport occidental als règims seguia inamovible.

El 2010 van començar un seguit d’aixecaments que sacsejaren la regió, de l’Atlàntic fins al mar Roig. Les mal anomenades “primaveres àrabs”, on milers de persones, entre elles molts joves i dones, s’empassaren la por i van sortir als carrers dels seus pobles i ciutats per denunciar la seva situació, i demanar, exigir, un canvi de model, de patró, de societat.

Algunes van triomfar, ni que fos de manera puntual: a Egipte, Mubarak va caure, i a Tunísia, Ben Ali va haver de marxar a l’exili. D’altres van endegar tímides reformes, com al Marroc. I altres es van enfonsar en el caos: Líbia, Síria. A més, l’Iraq, el Iemen, etc., a causa de diverses intervencions domèstiques i internacionals, pateixen guerres inacabables.

A més a més, les faccions més intolerants dels moviments armats i terroristes van aprofitar el desgavell per rearmar-se, refer-se, cometre més atemptats, reclutar més militants, etc.

De tots els països només un va reeixir a fer una ruptura democràtica: Tunísia. Una dècada després, els avenços democràtics estan en escac. Què ha passat?

Després de la instauració d’una democràcia pluripartidista, la redacció d’una Constitució que creava una república semipresidencialista, amb un Parlament i un Govern forts, la presidència amb poders limitats, i el respecte pels drets humans i de les dones (amb algunes limitacions), el país s’havia d’enfrontar a una enorme crisi econòmica cap a mitjans de la dècada del 2010.

Els atemptats que havien causat la mort de turistes, a banda de persones tunisenques, havien desestabilitzat el país. El turisme internacional es va aturar en sec i, amb aquesta aturada, l’entrada de divises imprescindible en el PIB del país.

En el complex sistema polític, hi havia, de fet, un actor absent: l’esquerra. Només la poderosa central sindical UGTT, cabdal en la desfeta de la dictadura, feia de portaveu de facto d’aquest corrent. L’escena política estava dominada per la democràcia musulmana d’Ennahda i els seus aliats, i diverses formacions més o menys laiques centristes i liberals.

La pandèmia de la covid-19 va fer estralls en el país. El sistema sanitari, ja precari, va veure com encara patia més col·lapses. La crisi, més profunda.

Enmig de tot aquest panorama, el president Kaïs Saïed, el maig del 2021, suspèn el Parlament. Dissol el Govern. S’apropia del poder. Finalment, està a punt de passar a referèndum, el juliol del 2022, un projecte de Constitució que seria el cop definitiu a la Constitució democràtica, pluripartidista, que havia estat el fruit de la lluita democràtica.

La poderosa UGTT va convocar per al 16 de juny una vaga general contra el Govern. El futur és molt incert. L’ajut occidental està de baixa, conseqüència de la deriva autoritària.

La guerra d’Ucraïna. Tunísia depèn del blat ucraïnès i rus. Qui en pot sortir beneficiat de tot plegat? Des de les forces reaccionàries, fins a Rússia i les monarquies no democràtiques del Golf.

No tot és sempre blanc o negre. La veritat és que l’única democràcia real del nord d’Àfrica està avui, també de manera real, en risc greu de desaparèixer. Si la UE i els EUA deixen de donar suport a la incipient democràcia tunisenca, uns altres actors els reemplaçaran. I de democràtics no en tenen res.

Potser avui seria el moment de repensar l’estratègia, parlar amb tots els actors, redefinir els ajuts, en un moment en què, a més, Tunísia està envoltada de greus perills per a la seguretat occidental: Líbia segueix sent un Estat fallit; Algèria segueix la seva lluita contra diverses faccions armades que la desestabilitzen; els fluxos migratoris sense sortida.

Només falta l’augment del preu del pa perquè s’esdevingui la tempesta perfecta.

La entrada Les grans il·lusions a punt de caure se publicó primero en El Triangle.

En el moment del colonialisme europeu en plena expansió, Espanya es presenta a la conferència pidolant un bocí del pastís. Aconsegueix finalment que se li atorgui el nord d’Àfrica, el Sàhara Occidental, una part més a l’oest del Marroc (Ifni), i la mínima Guinea Equatorial continental més unes illes i illots: Fernando Poo, Annobon i Corisco.

La dècada del 1960, després de l’oblidada Guerra d’Ifni (1957-58), les Nacions Unides van reconèixer el Sàhara Occidental, territori convertit en província espanyola, i de poc més de 250.000 km², com a territori no autònom i que calia descolonitzar.

El 1973 es funda el Front Polisario (Frront Popular d’Alliberament de Saka-el-Hamra y Río de Oro), que des d’aleshores lluita amb les armes contra l’exèrcit colonial. El 1975, amb el dictador agonitzant, se signen els Acords de Madrid, entre Espanya, el Marroc i Mauritània, que establien la creació d’un ens tripartit d’administració del territori, però no de sobirania. De fet, la sobirania, als ulls del dret internacional, continua en mans espanyoles. Això, rellevant des del punt de vista teòric, no té cap implicació pràctica.

El febrer del 1976, Espanya es retira del Sàhara, i deixa en mans marroquines i mauritanes la sort de la població saharaui. Comença la guerra, que guanya el Polisario contra Mauritània, però acaba en un empat infinit amb el Marroc. Mentrestant, desenes de milers de saharauis, a l’empara de l’autoproclamada República Àrab Saharaui Democràtica, i sota la protecció d’Algèria, es traslladen a la regió inhòspita de Tindouf, al sud-oest algerià.

El 1991 els saharauis i els marroquins signen un alto el foc, i estableixen que l’any següent se celebrarà el referèndum d’autodeterminació, amb un nou cens basat en l’espanyol del 1974. Ara bé, els successius intents de dur-lo a la pràctica han fracassat. Per què? En primer lloc perquè el Marroc ha incomplert de manera sistemàtica els acords del Consell de Seguretat. Quina ha estat la conseqüència? Cap ni una. El país està ben emparat per una notable política exterior i diplomàtica, el suport de França i dels Estats Units, i la manca real de voluntat d’imposar una solució a l’empara del dret internacional. En segon lloc, el Front Polisario probablement no ha sabut explorar ni explotar a favor seu els diversos vents i finestres d’oportunitat que se li han presentat. Tercer, el terrorisme d’arrel islamista ha aconseguit que el Marroc sigui un aliat fonamental en la lluita contra seu. Quart, el Marroc ha jugat hàbilment la seva política en relació amb els moviments migratoris, sobretot la pressió a les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla. I avui pot ser un element central en la producció i enviament d’energia neta a una Europa excessivament dependent del gas rus.

Per a Espanya aquest no és un tema de política internacional, sinó de política interna. I és això el que fa diferent la consideració del conflicte al nostre país. En primer lloc, cal reconèixer que Espanya va ser la potència colonial i ocupant, i que l’Exèrcit espanyol es dedicava a fer focs de camp, com sovint sembla que hagi estat. En segon lloc, la posició d’Espanya ha estat sempre, si bé d’acord amb les resolucions de l’ONU, feble. Hi coopera molt i envia ajut humanitari en quantitats molt considerables, però sense tenir la força suficient per aconseguir que els diversos plans d’autodeterminació s’executin. En tercer lloc, el Marroc ha tingut realment en algun moment la intenció de fer-hi un referèndum d’autodeterminació? Potser el 1991. Després ha deixat que el temps passi sense haver-lo de fer.

Potser el cop de gràcia a la celebració d’aquest referèndum va ser el reconeixement, no revocat, per part de Trump de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. La declaració d’Alemanya tot considerant el pla marroquí d’autonomia com a viable ha guiat bona part de la política de la UE sobre la qüestió. La resolució de Pedro Sánchez s’emmarca en aquesta estratègia múltiple de control migratori, lluita contra el terrorisme, i creació d’energia verda; d’estabilitat regional, en una paraula. Ara bé, la ciutadania espanyola avala aquest guió reformulat?

La entrada El Sàhara Occidental, qüestió de política interna se publicó primero en El Triangle.

La Guerra Freda va tenir Europa com a escenari principal. Un bloc, l’occidental, amb democràcia liberal, drets humans, i estats del benestar. El de l’Est, dominat per la nomenklatura soviètica, sense drets humans i amb la sobirania dels diversos països sota els interessos de l’URSS. I un tercer bloc de països, com Espanya, amb dictadures anacròniques.

En aquesta Guerra Freda, els camps de batalla varen canviar d’escenari. Al preu no només d’esclafar diversos moviments democràtics a l’Est –1956, 1968, 1980–, sinó també d’impedir que els partits comunistes occidentals arribessin al poder, com a Itàlia. La cursa d’armaments era frenètica. Als anys 70 era ja clar que l’URSS no podia competir en dos camps alhora, garantir benestar a la seva població i competir amb els Estats Units en la recerca i la fabricació d’armes sofisticades.

Les estructures econòmiques de l’URSS havien quedat obsoletes. Les fugides endavant, com la invasió de l’Afganistan, i la manca de renovació de la gerontocràcia havien malmès l’economia. I les tensions no deixaven de créixer.

L’elecció de Gorbatxov com a secretari general del PCUS va ser un intent de fer sobreviure l’URSS. Les tensions nacionals de les 15 repúbliques, les penúries econòmiques, la contestació social i política, van dur el nou equip dirigent del Kremlin a tirar endavant el desglaç amb Occident, i el canvi i l’obertura, la glassnost i la perestroika. Això volia dir moltes coses. La primera, desfer-se de la tutela que havia exercit als països del bloc socialista, incloent-hi Cuba. L’obertura política i d’opinió. La transformació econòmica. De fet, admetre que la Guerra Freda havia causat un empobriment als pobles i als ciutadans de l’URSS i que, o canviava de manera radical, o desapareixia.

Ara bé, qui sabia de la situació real de l’URSS era el KGB, la policia política i els serveis d’informació. Sabien de l’estat de fallida de l’Estat soviètic. Conseqüències immediates de la seva caiguda van ser el qüestionament de l’ordre establert, l’aflorament de les màfies com a poder real del país; la desintegració en diversos estats sobirans de l’URSS; l’empobriment de la ciutadania; el buit de poder real; la victòria de facto del bloc occidental en la Guerra Freda; la humiliació sistemàtica de Rússia, governada per personatges com Ieltsin, i la creació d’una nova elit econòmica lligada als sectors menys democràtics del país; la continuada violació dels drets humans, començant per la llibertat d’informació i d’expressió. La desintegració desordenada de l’URSS. La creació d’estats nacionals que s’enfronten a Rússia. El ressorgiment del nacionalisme rus, excloent, expansionista, imperial.

Aquests darrers 30 anys, Rússia s’ha rearmat com a potència global, amb llaços amb la Xina, tot objectant el mapa sorgit de la fi de la Guerra Freda, amb l’OTAN a les portes de Rússia. I amb un nou caràcter repressiu, violacions dels drets humans i de la dissidència. I la voluntat de tenir estats independents al voltant, però subjectes a la finlandització.

Rússia no ha estat mai una democràcia plena. Des dels bolxevics que arribaren al poder amb un cop d’Estat, i amb pocs moments reals d’obertura, l’URSS de Gorbatxov. Putin vol redissenyar el mapa d’Europa, un nou lloc com a potència mundial. I utilitza la mística de la lluita contra el nazisme com a excusa per fonamentar les seves aspiracions. I sap que l’aixeta del gas que abasteix l’Europa central no pot ser tallada d’un dia per l’altre.

Caldrà veure com acaba la invasió d’Ucraïna. És, en primer lloc, una violació del dret internacional. Però més enllà de les crítiques, de les condemnes i de la solidaritat, és una esmena a la totalitat al mapa sorgit de la Guerra Freda. Caldrà veure quina és la intel ·ligència de tothom per posar fi en primer lloc al desori de la guerra i de la invasió, la garantia del retorn de les persones refugiades, el respecte pel dret internacional i pels drets humans, i la redefinició de l’escenari internacional.

Possible guanyadora: la Xina.

La entrada De l’URSS al nou imperi rus? se publicó primero en El Triangle.