El Sàhara Occidental, qüestió de política interna

Conferència de Berlín 1884-1885. Les potències europees es reparteixen l’Àfrica. Espanya fa tard. Ja gairebé s’han repartit el pastís. L’imperi ja és només un record llunyà, amb Puerto Rico, les Filipines i Cuba com a únics reductes colonials.

En el moment del colonialisme europeu en plena expansió, Espanya es presenta a la conferència pidolant un bocí del pastís. Aconsegueix finalment que se li atorgui el nord d’Àfrica, el Sàhara Occidental, una part més a l’oest del Marroc (Ifni), i la mínima Guinea Equatorial continental més unes illes i illots: Fernando Poo, Annobon i Corisco.

La dècada del 1960, després de l’oblidada Guerra d’Ifni (1957-58), les Nacions Unides van reconèixer el Sàhara Occidental, territori convertit en província espanyola, i de poc més de 250.000 km2, com a territori no autònom i que calia descolonitzar.

El 1973 es funda el Front Polisario (Frront Popular d’Alliberament de Saka-el-Hamra y Río de Oro), que des d’aleshores lluita amb les armes contra l’exèrcit colonial. El 1975, amb el dictador agonitzant, se signen els Acords de Madrid, entre Espanya, el Marroc i Mauritània, que establien la creació d’un ens tripartit d’administració del territori, però no de sobirania. De fet, la sobirania, als ulls del dret internacional, continua en mans espanyoles. Això, rellevant des del punt de vista teòric, no té cap implicació pràctica.

El febrer del 1976, Espanya es retira del Sàhara, i deixa en mans marroquines i mauritanes la sort de la població saharaui. Comença la guerra, que guanya el Polisario contra Mauritània, però acaba en un empat infinit amb el Marroc. Mentrestant, desenes de milers de saharauis, a l’empara de l’autoproclamada República Àrab Saharaui Democràtica, i sota la protecció d’Algèria, es traslladen a la regió inhòspita de Tindouf, al sud-oest algerià.

El 1991 els saharauis i els marroquins signen un alto el foc, i estableixen que l’any següent se celebrarà el referèndum d’autodeterminació, amb un nou cens basat en l’espanyol del 1974. Ara bé, els successius intents de dur-lo a la pràctica han fracassat. Per què? En primer lloc perquè el Marroc ha incomplert de manera sistemàtica els acords del Consell de Seguretat. Quina ha estat la conseqüència? Cap ni una. El país està ben emparat per una notable política exterior i diplomàtica, el suport de França i dels Estats Units, i la manca real de voluntat d’imposar una solució a l’empara del dret internacional. En segon lloc, el Front Polisario probablement no ha sabut explorar ni explotar a favor seu els diversos vents i finestres d’oportunitat que se li han presentat. Tercer, el terrorisme d’arrel islamista ha aconseguit que el Marroc sigui un aliat fonamental en la lluita contra seu. Quart, el Marroc ha jugat hàbilment la seva política en relació amb els moviments migratoris, sobretot la pressió a les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla. I avui pot ser un element central en la producció i enviament d’energia neta a una Europa excessivament dependent del gas rus.

Per a Espanya aquest no és un tema de política internacional, sinó de política interna. I és això el que fa diferent la consideració del conflicte al nostre país. En primer lloc, cal reconèixer que Espanya va ser la potència colonial i ocupant, i que l’Exèrcit espanyol es dedicava a fer focs de camp, com sovint sembla que hagi estat. En segon lloc, la posició d’Espanya ha estat sempre, si bé d’acord amb les resolucions de l’ONU, feble. Hi coopera molt i envia ajut humanitari en quantitats molt considerables, però sense tenir la força suficient per aconseguir que els diversos plans d’autodeterminació s’executin. En tercer lloc, el Marroc ha tingut realment en algun moment la intenció de fer-hi un referèndum d’autodeterminació? Potser el 1991. Després ha deixat que el temps passi sense haver-lo de fer.

Potser el cop de gràcia a la celebració d’aquest referèndum va ser el reconeixement, no revocat, per part de Trump de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. La declaració d’Alemanya tot considerant el pla marroquí d’autonomia com a viable ha guiat bona part de la política de la UE sobre la qüestió. La resolució de Pedro Sánchez s’emmarca en aquesta estratègia múltiple de control migratori, lluita contra el terrorisme, i creació d’energia verda; d’estabilitat regional, en una paraula. Ara bé, la ciutadania espanyola avala aquest guió reformulat?

Susana Alonso
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.