Les grans il·lusions a punt de caure

El final de la primera dècada del segle va veure com en un seguit de països àrabs i/o de majoria musulmana part de les seves poblacions s’aixecaven contra els règims que els havien governat.

Les causes eren diverses, segons cadascun dels països. Tenien, però, alguns elements comuns: la crisi del 2007-2008 havia deixat la porta d’Europa tancada; els règims autocràtics seguien amb la repressió generalitzada; la pobresa era molt generalitzada en àmplies capes de la població; a la majora de països les violacions dels drets humans eren una pràctica habitual; el suport occidental als règims seguia inamovible.

El 2010 van començar un seguit d’aixecaments que sacsejaren la regió, de l’Atlàntic fins al mar Roig. Les mal anomenades “primaveres àrabs”, on milers de persones, entre elles molts joves i dones, s’empassaren la por i van sortir als carrers dels seus pobles i ciutats per denunciar la seva situació, i demanar, exigir, un canvi de model, de patró, de societat.

Algunes van triomfar, ni que fos de manera puntual: a Egipte, Mubarak va caure, i a Tunísia, Ben Ali va haver de marxar a l’exili. D’altres van endegar tímides reformes, com al Marroc. I altres es van enfonsar en el caos: Líbia, Síria. A més, l’Iraq, el Iemen, etc., a causa de diverses intervencions domèstiques i internacionals, pateixen guerres inacabables.

A més a més, les faccions més intolerants dels moviments armats i terroristes van aprofitar el desgavell per rearmar-se, refer-se, cometre més atemptats, reclutar més militants, etc.

De tots els països només un va reeixir a fer una ruptura democràtica: Tunísia. Una dècada després, els avenços democràtics estan en escac. Què ha passat?

Després de la instauració d’una democràcia pluripartidista, la redacció d’una Constitució que creava una república semipresidencialista, amb un Parlament i un Govern forts, la presidència amb poders limitats, i el respecte pels drets humans i de les dones (amb algunes limitacions), el país s’havia d’enfrontar a una enorme crisi econòmica cap a mitjans de la dècada del 2010.

Els atemptats que havien causat la mort de turistes, a banda de persones tunisenques, havien desestabilitzat el país. El turisme internacional es va aturar en sec i, amb aquesta aturada, l’entrada de divises imprescindible en el PIB del país.

En el complex sistema polític, hi havia, de fet, un actor absent: l’esquerra. Només la poderosa central sindical UGTT, cabdal en la desfeta de la dictadura, feia de portaveu de facto d’aquest corrent. L’escena política estava dominada per la democràcia musulmana d’Ennahda i els seus aliats, i diverses formacions més o menys laiques centristes i liberals.

La pandèmia de la covid-19 va fer estralls en el país. El sistema sanitari, ja precari, va veure com encara patia més col·lapses. La crisi, més profunda.

Enmig de tot aquest panorama, el president Kaïs Saïed, el maig del 2021, suspèn el Parlament. Dissol el Govern. S’apropia del poder. Finalment, està a punt de passar a referèndum, el juliol del 2022, un projecte de Constitució que seria el cop definitiu a la Constitució democràtica, pluripartidista, que havia estat el fruit de la lluita democràtica.

La poderosa UGTT va convocar per al 16 de juny una vaga general contra el Govern. El futur és molt incert. L’ajut occidental està de baixa, conseqüència de la deriva autoritària.

La guerra d’Ucraïna. Tunísia depèn del blat ucraïnès i rus. Qui en pot sortir beneficiat de tot plegat? Des de les forces reaccionàries, fins a Rússia i les monarquies no democràtiques del Golf.

No tot és sempre blanc o negre. La veritat és que l’única democràcia real del nord d’Àfrica està avui, també de manera real, en risc greu de desaparèixer. Si la UE i els EUA deixen de donar suport a la incipient democràcia tunisenca, uns altres actors els reemplaçaran. I de democràtics no en tenen res.

Potser avui seria el moment de repensar l’estratègia, parlar amb tots els actors, redefinir els ajuts, en un moment en què, a més, Tunísia està envoltada de greus perills per a la seguretat occidental: Líbia segueix sent un Estat fallit; Algèria segueix la seva lluita contra diverses faccions armades que la desestabilitzen; els fluxos migratoris sense sortida.

Només falta l’augment del preu del pa perquè s’esdevingui la tempesta perfecta.

Susana Alonso
(Visited 144 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari