Aquesta oposició quan, per exemple, ve del Partit Popular, manté una coherència. Aquest partit entén Catalunya com a regió d’Espanya, i a partir d’aquesta definició doctrinal defensa per a Catalunya una descentralització de l’Estat, de la única Nació que reconeixen, que és l’espanyola. Jo no estic d’acord. Però hem d’admetre que el seu paradigma ideològic els impedeix veure Catalunya d’una manera altra que no sigui com una part més, indestriable, d’Espanya, i per tant la seva postura davant el procés sobiranista és perfectament coherent amb el seu paradigma del que és Catalunya i de quina és la relació entre el que ells consideren el tot i una part d’aquest tot.

Ara bé, que des d’opinadors propers al Partit dels Socialistes de Catalunya cerquin la forma de racionalitzar una oposició al procés cap a l’Estat propi sembrant el confusionisme des de mitjans afins al socialisme català, ho trobo més aviat descoratjador, sobretot si llegim la declaració doctrinal del PSC que defineix Catalunya com a Nació.

He de manifestar, d’antuvi, el meu respecte envers qualsevol opció política formulada i defensada pacíficament. No vull que se’m mal interpreti. Però des del respecte, també cal distingir entre els coherents i els perduts enmig d’un garbuix d’interessos, mitges mentides i papus diversos que colguen els arguments en favor de la creació de confusió.

A veure, mirin vostès. Jo entenc Catalunya com a Nació, i no com a part d’una altra Nació. Per tant, considero que el poble català té el dret a decidir el seu futur, en la forma que consideri més adient i, si no hi ha una altra alternativa, sota qualsevol forma democràtica a la què es pugui acollir, tingui aquesta recolzament legal o no. Aquesta capacitat de decidir, aquesta sobirania, no vol dir, necessàriament, optar per la secessió, pel pacte federal, pel manteniment d’un sistema descentralitzat, o per una integració plena dins una estructura política superior. Decidir vol dir, exactament, això: decidir. I si des del nostre paradigma polític afirmem que Catalunya és una Nació, hem d’acceptar la capacitat d’aquest subjecte polític per decidir sobre sí mateix com un acte de la seva sobirania, pròpia i inalienable.

El problema rau en la incoherència doctrinal. Si, repeteixo, el PSC reconeix Catalunya com una Nació, bé ha de tenir el dret a decidir què vol fer amb el seu futur, i de quina manera ha d’articular la seva relació amb la resta dels pobles i nacions del món. Si, altrament, consideren que l’única Nació és Espanya, doncs que expliquin a les seves bases que només contemplen Catalunya com a regió espanyola i que en aquest sentit modifiquin la seva declaració ideològica. Per no enredar encara més la troca, vaja.

Tant respectable és una opció com l’altra, però cal que la ciutadania sàpiga on està cadascú. Més que res perquè vulguin o no d’aquí quatre dies haurem de votar.

La entrada Problema de paradigmes se publicó primero en El Triangle.

L’actualitat espanyola i catalana, però, estan posant en fallida aquests supòsits. Així, en bona mesura, el públic, per exemple els hospitals, passen a mans privades en nom d’una major eficiència. Subvencions que estan destinades a un equipament cultural nacional (el Palau de la Música, vaja) són gestionades com si d’una finca privada es tractés, rebent i donant des de la posició de l’amo del xiringuito; els diners esmerçats en salvar empreses privades (bancs i caixes) permeten pagar sous de tres-cents mil euros a qui els gestiona, mentre s’apropia dels diners de milers de petits estalviadors entrampats amb les entitats financeres mitjançant el frau de les participacions preferents.

Però si tot això no fóra prou greu, que ho és i molt, aquesta feudalització de l’estat, aquest passar allò públic al sector privat, pren especial significació en la informació que des de fa uns mesos rebem sobre els sous de la direcció del partit Popular, i imagino que en d’altres partits, espero que no tots, deu ser semblant.

Semblaria que allò que és escandalós seria l’origen dels sous, sobresous, dietes i complements varis. Això és contingent. Finalment un dia o un altre s’esbrinarà l’origen, algú anirà a presó i serà indultat als quatre dies, trist, certament, però la cosa va així a la política espanyola.

El que és realment greu és l’aspecte essencial del problema, la possibilitat d’un partit polític d’establir per als seus dirigents uns sous com si els recursos amb els quals fa aquests pagaments foren propis. I res més lluny de la realitat.

Els recursos amb els què funcionen els partits provenen, en un 85 o 90 per cent, de les subvenció de l’Estat, dels recursos que cadascú dels ciutadans, també els catalans mentre no construïm el propi estat, aportem a la caixa pública. Igual que els hospitals construïts amb els nostres impostos són cedits a mans privades, també aquest bé, el diner, és pres per mans privades que, com en el cas dels hospitals, no han de retre comptes de l’ús que en fan més enllà de la laxa fiscalització del Tribunal de Comptes. En el cas del partit Popular el que resulta més sagnant és escoltar les crítiques al sobredimensionament del sector públic, mentre els seus dirigents, pressupostàriament personal eventual de l’Estat, cobren salaris per sobre del que percep un ministre, un president del Govern o un president de la Generalitat. I amb diferència.

Aquest partit, i repeteixo, imagino que també d’altres, considera que aquesta caixa pública no n’és tant, de pública; una part és seva, i sobre aquesta estableix els límits del feu que només ell pot regir i distribuir entre els vassalls, altrament dits, militants i amics.

Aquest pas del públic al privat, no és inevitable. Però és responsabilitat del ciutadà, en primer lloc, no deixar-se entabanar. I en segon, actuar, perquè la deixadesa per part de la ciutadania del seu deure de participar a la cosa pública també té una part de responsabilitat en l’apropiació d’allò públic per quatre, els de sempre, grups de poder.

La entrada El públic i el privat. La feudalització del sistema se publicó primero en El Triangle.

Ja sé que, evidentment, quan algú del món musulmà parla d’Occident i de la seva crisi, difícilment pensa en l’Estat Espanyol, i ja no dic res de Catalunya. En el segon cas, ja en tindria ben bé prou amb que ens situessin al mapa. Tot i així, i encara que fem anàlisis materialistes, cal reconèixer a les seves paraules un punt de veritat aplicable a tot Occident, certament, però especialment a l’Estat Espanyol.

Vostès em diran, i amb raó, que la moral no dóna de menjar. Vaja, que la manca de moral sí, i a més si ets hàbil, et fa ric. Però la moral no és, en cap cas, una virtut que hem de lligar al concepte cristià de la paraula. La moral és el fonament, el ciment que permet vertebrar una societat a partir d’uns supòsits de justícia que tots, fins i tot els lladres, perquè ens entenguem, consideren indiscutibles.

La moral significa, doncs, uns paràmetres de comportament globalment acceptables, i ens permeten accedir a una societat de drets i deures, arrecerant el llop que tots, en major o menor mesura, portem dins. Aquesta moralitat, no beateria repeteixo, ha de ser part del tarannà exigible. Evidentment, en diversos graus que mantenen una relació directa a la posició jeràrquica de cada individu dins l’estructura social. Vaja, que un paleta, amb tots els respectes, vagi amb samarreta imperi i ensenyi les natges al ajupir-se seria acceptable, però no sé fins a quin punt ho seria si el protagonista de l’escena fóra el president de la Generalitat, per posar un exemple d’anar per casa.

Tot aquest llarg preàmbul, pel que demano disculpes al lector, ve a compte de l’espectacle de podridura moral i manca del més elemental respecte als ciutadans al que ens estan sotmetent els nostres governants, molt especialment el Govern Espanyol i dirigents del partit que el suporta. No només reclamen als ciutadans una austeritat que no s’apliquen; xulegen dels seus contactes amb la policia, presumeixen de fiscals de confiança, menteixen dia sí dia també, insulten la intel·ligència dels ciutadans als que prenen per súbdits de capacitat mental limitada (idiotes, vaja), es neguen a donar explicacions o les donen per televisió, reparteixen diners en sobres, cobren tres i quatre sous…per no parlar d’una Hisenda que no fa una declaració paral·lela a una persona a la que se l’imputen tretze finques rústiques i urbanes que no ha declarat. I podria seguir.

El ciutadà, en aquestes circumstàncies, no pot restar obligat per cap obligació. No té sentit pagar impostos que d’altres, amb molta més capacitat econòmica, no paguen; resulta absurd respectar la propietat aliena quan t’han robat els teus estalvis d’una vida i la fiscalia anti corrupció diu que no hi ha delicte; a què treu cap respectar a l’altre davant els insults i desconsideracions dels governants suportades dia sí, dia també.

Els sistema polític espanyol està, doncs, pres en una immoralitat que el deslegitima per imposar comportaments ètics a la ciutadania; la crisi econòmica un dia o un altre passarà, com ha estat al llarg del temps. Però el pantà de merda ja vesa i més val que posem remei. Nosaltres marxant per construir quelcom de nou un cop conscients del que no volem. Els espanyols fent neteja. I a fons.

La entrada Un sistema polític podrit se publicó primero en El Triangle.