En una entrevista al diari El Mundo, l’escriptor Amin Maalouf va parlar de les diverses crisis que sacsegen no només el món musulmà, sinó el món en general i va dir que, en bona mesura, la recessió era una derivada de la crisi moral que ens afecta.
Ja sé que, evidentment, quan algú del món musulmà parla d’Occident i de la seva crisi, difícilment pensa en l’Estat Espanyol, i ja no dic res de Catalunya. En el segon cas, ja en tindria ben bé prou amb que ens situessin al mapa. Tot i així, i encara que fem anàlisis materialistes, cal reconèixer a les seves paraules un punt de veritat aplicable a tot Occident, certament, però especialment a l’Estat Espanyol.
Vostès em diran, i amb raó, que la moral no dóna de menjar. Vaja, que la manca de moral sí, i a més si ets hàbil, et fa ric. Però la moral no és, en cap cas, una virtut que hem de lligar al concepte cristià de la paraula. La moral és el fonament, el ciment que permet vertebrar una societat a partir d’uns supòsits de justícia que tots, fins i tot els lladres, perquè ens entenguem, consideren indiscutibles.
La moral significa, doncs, uns paràmetres de comportament globalment acceptables, i ens permeten accedir a una societat de drets i deures, arrecerant el llop que tots, en major o menor mesura, portem dins. Aquesta moralitat, no beateria repeteixo, ha de ser part del tarannà exigible. Evidentment, en diversos graus que mantenen una relació directa a la posició jeràrquica de cada individu dins l’estructura social. Vaja, que un paleta, amb tots els respectes, vagi amb samarreta imperi i ensenyi les natges al ajupir-se seria acceptable, però no sé fins a quin punt ho seria si el protagonista de l’escena fóra el president de la Generalitat, per posar un exemple d’anar per casa.
Tot aquest llarg preàmbul, pel que demano disculpes al lector, ve a compte de l’espectacle de podridura moral i manca del més elemental respecte als ciutadans al que ens estan sotmetent els nostres governants, molt especialment el Govern Espanyol i dirigents del partit que el suporta. No només reclamen als ciutadans una austeritat que no s’apliquen; xulegen dels seus contactes amb la policia, presumeixen de fiscals de confiança, menteixen dia sí dia també, insulten la intel·ligència dels ciutadans als que prenen per súbdits de capacitat mental limitada (idiotes, vaja), es neguen a donar explicacions o les donen per televisió, reparteixen diners en sobres, cobren tres i quatre sous…per no parlar d’una Hisenda que no fa una declaració paral·lela a una persona a la que se l’imputen tretze finques rústiques i urbanes que no ha declarat. I podria seguir.
El ciutadà, en aquestes circumstàncies, no pot restar obligat per cap obligació. No té sentit pagar impostos que d’altres, amb molta més capacitat econòmica, no paguen; resulta absurd respectar la propietat aliena quan t’han robat els teus estalvis d’una vida i la fiscalia anti corrupció diu que no hi ha delicte; a què treu cap respectar a l’altre davant els insults i desconsideracions dels governants suportades dia sí, dia també.
Els sistema polític espanyol està, doncs, pres en una immoralitat que el deslegitima per imposar comportaments ètics a la ciutadania; la crisi econòmica un dia o un altre passarà, com ha estat al llarg del temps. Però el pantà de merda ja vesa i més val que posem remei. Nosaltres marxant per construir quelcom de nou un cop conscients del que no volem. Els espanyols fent neteja. I a fons.
