El públic i el privat. La feudalització del sistema

Hi ha determinats espais que formen part de la possessió en comú de tots els membres de la societat. Els Estats vetllen, o haurien de vetllar, perquè els ciutadans gaudeixin de determinats serveis gràcies a l’obtenció per part de l’Estat d’uns recursos (contribucions, impostos, tributs, diguin-li com vulguin) que aporten els ciutadans i que també han de ser administrats de manera pública i en profit de tots.

 

L’actualitat espanyola i catalana, però, estan posant en fallida aquests supòsits. Així, en bona mesura, el públic, per exemple els hospitals, passen a mans privades en nom d’una major eficiència. Subvencions que estan destinades a un equipament cultural nacional (el Palau de la Música, vaja) són gestionades com si d’una finca privada es tractés, rebent i donant des de la posició de l’amo del xiringuito; els diners esmerçats en salvar empreses privades (bancs i caixes) permeten pagar sous de tres-cents mil euros a qui els gestiona, mentre s’apropia dels diners de milers de petits estalviadors entrampats amb les entitats financeres mitjançant el frau de les participacions preferents.

Però si tot això no fóra prou greu, que ho és i molt, aquesta feudalització de l’estat, aquest passar allò públic al sector privat, pren especial significació en la informació que des de fa uns mesos rebem sobre els sous de la direcció del partit Popular, i imagino que en d’altres partits, espero que no tots, deu ser semblant.

Semblaria que allò que és escandalós seria l’origen dels sous, sobresous, dietes i complements varis. Això és contingent. Finalment un dia o un altre s’esbrinarà l’origen, algú anirà a presó i serà indultat als quatre dies, trist, certament, però la cosa va així a la política espanyola.

El que és realment greu és l’aspecte essencial del problema, la possibilitat d’un partit polític d’establir per als seus dirigents uns sous com si els recursos amb els quals fa aquests pagaments foren propis. I res més lluny de la realitat.

 

Els recursos amb els què funcionen els partits provenen, en un 85 o 90 per cent, de les subvenció de l’Estat, dels recursos que cadascú dels ciutadans, també els catalans mentre no construïm el propi estat, aportem a la caixa pública. Igual que els hospitals construïts amb els nostres impostos són cedits a mans privades, també aquest bé, el diner, és pres per mans privades que, com en el cas dels hospitals, no han de retre comptes de l’ús que en fan més enllà de la laxa fiscalització del Tribunal de Comptes. En el cas del partit Popular el que resulta més sagnant és escoltar les crítiques al sobredimensionament del sector públic, mentre els seus dirigents, pressupostàriament personal eventual de l’Estat, cobren salaris per sobre del que percep un ministre, un president del Govern o un president de la Generalitat. I amb diferència.

Aquest partit, i repeteixo, imagino que també d’altres, considera que aquesta caixa pública no n’és tant, de pública; una part és seva, i sobre aquesta estableix els límits del feu que només ell pot regir i distribuir entre els vassalls, altrament dits, militants i amics.

Aquest pas del públic al privat, no és inevitable. Però és responsabilitat del ciutadà, en primer lloc, no deixar-se entabanar. I en segon, actuar, perquè la deixadesa per part de la ciutadania del seu deure de participar a la cosa pública també té una part de responsabilitat en l’apropiació d’allò públic per quatre, els de sempre, grups de poder.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides