El cas és que aquesta escena i la paraula shalom ha despertat en mi records d’una joventut, diguem-ne, més o menys progre o compromesa. A mitjans dels anys 70 vivíem en un entorn d’inquietuds pel canvi i el compromís social i en el meu cas concret, en el marc de moviments d’església que es declaraven d’esquerres. Les lectures, els símbols, les accions als barris més desafavorits, les litúrgies, les trobades i les cançons feien la seva funció de conscienciació, de creació de vincles i de celebració col·lectiva.

Sovint cantàvem una cançó senzilla que de seguida s’enganxava. Evenu shalom alejem. La escriptura originaria és en hebreu. No sé si aquesta és la transcripció correcta en l’alfabet llatí. Significa “sigui la pau amb vosaltres” i sembla que es tracta d’un antic himne de salutació als àngels abans de la celebració del shabat. La cantàvem alternant les paraules en hebreu amb la traducció al català, sigui la pau amb vosaltres, i es repetia, repetia amb una tonada sense fi.

Ara veig que la lletra original inclou repetides invocacions a l’Altíssim i els àngels per tal que portin la pau. En la versió completa que he trobat, la paraula pau, shalom, es repeteix fins a set vegades.

No cal dir que a dures penes devíem establir alguna relació de la cançó amb la cultura hebrea i, al menys jo, era totalment ignorant del conflicte àrab-israelià.

La cultura àrab també té una forma similar de salutació: As salam aleikum. Confio també que sigui aquesta la transcripció correcta. Igual que en la salutació hebrea el significat és sigui la pau amb vosaltres.

La proximitat fonètica de les dues paus, shalom i salam, segur que té alguna explicació etimològica i en qualsevol cas resulta suggerent i més en aquests moments de radical i brutal enfrontament. Estic segur que tant la dona ostatge com el seu segrestador coneixen les dues expressions tant properes i al mateix temps, ells dos, tant lluny a les seves respectives trinxeres.

En el ritus catòlic també trobem expressions de desig de pau. “La pau sigui amb vosaltres” es desitja en la litúrgia de l’eucaristia mentre els fidels es donen la mà.

Tres tradicions religioses monoteistes, però, que no han estat capaces de passar del desig de pau a la construcció de la pau duradora.

No tinc altres paraules per expressar les emocions, horrors i els sentiments de desesperança que em provoca l’enfrontament bèl·lic entre el govern israelià i el poble palestí. Les paraules estan gastades però no encara el desig de pau per part de tothom i per tothom.

Amb tota ingenuïtat faig, doncs, una crida a la pau amb una ingenuïtat tant semblant i tant ineficaç com aquella que exhibia quan, de jove, cantava  Evenu shalom alejem.

Així doncs, repeteixo, Evenu shalom alejem, As salam aleikum, la pau sigui amb vosaltres.

La entrada Shalom alejem – Salam aleykum se publicó primero en El Triangle.

Per mi el Procés s’ha caracteritzat per les següents fases: identificació de determinats problemes, vincular aquests problemes a determinades causes, ocultar dades o oferir mitges veritats,  oferir una solució única no raonada però sí emocionalment sentida, mobilitzar l’opinió pública mitjançant entitats privades, acció de govern i control dels mitjans de comunicació de titularitat pública, forçar o trencar les costures de les normes que regeixen la convivència i davant la reacció dels organismes de l’Estat, assumir la condició de víctima tot el poble català, sense distinció. Això en un marc d’absència de debat seriós, de raonament fonamentat i de menyspreu dels discrepants.

Amb la petició del traspàs complert del servei ferroviari de Rodalies, com a condició necessària per facilitar la investidura, es replica el Procés.

Les parts no ofereixen cap explicació sobre la conveniència o no del traspàs ple per poder millorar el servei. Cap debat. Només identificació de problemes, de causes indubtables i de solucions no raonades, sense més.

El Reial Decret 2034/2009, de 30 de desembre, atorga a la Generalitat de Catalunya el conjunt de les funcions i serveis de l’Administració de l’Estat amb relació amb el servei de transport de viatgers per ferrocarril de Rodalies que inclouen la regulació, la planificació,la gestió,la coordinació, la inspecció del servei i la forma de gestió, entre d’altres potestats. La forma de gestió, en el seu cas, exigeix la formalització dels contractes de gestió i programa amb les empreses operadores, ara Renfe. Podria ser una altra. Però Renfe està operant sense contracte programa, en el buit, per voluntat del govern de la Generalitat sense respectar les seves pròpies normes i compromisos. Una altra característica del Procés. No passa res, si passem.

Corregint alguna informació donada cal dir que en la forma de gestió indirecta, com l’actual, els trens no es transfereixen, són de l’empresa operadora. Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya és una empresa 100% pública, propietària dels trens. Gestió directa. Aquesta també podria ser una opció possible comprant trens. Però torno a dir: què falta transferir? Vies, balast, catenàries, estacions, dependències, sistemes de control ferroviari…. i diners, diners. Sí, diners que són falaguers. Torno a preguntar quina és la millor opció per la prestació correcta del servei públic? Silenci.

Fins on jo sé a França i a Alemanya les regions i landers defineixen el tipus de servei que volen però les infraestructures,com a sistema integral, continuen en mans dels estats.

Entenc que la fórmula que finalment s’adopti ha de respectar que les explotacions de Rodalies de les comunitats autònomes siguin coherents amb l’ordenació de tot el sistema espanyol.

Però molt em temo que la decisió ja estigui adoptada. Dins del paquet del temes a transaccionar, aquesta exigència sembla un tema menor, menys conflictiu i a oferir en safata per rebaixar altres exigències. Però del servei públic ferroviari, què?

I el Procés continua, fins el proper tràmit…

La entrada Rodalies com a Procés se publicó primero en El Triangle.

Així que davant del silenci en la matèria i en pla perepunyetes em pregunto, perquè el traspàs integral del servei ferroviari de Rodalies? Quina serà la millora respecte la situació actual?. Resulta proporcional i adequada la mesura?

Vagi per endavant que no sóc especialista en la matèria i em puc equivocar. Perquè sembla, doncs, que es demana el traspàs sencer de Rodalies?

Raons d’oportunitat política: A ERC i especialment a JuntsXCat els ha tocat la loteria i amb un 3,49% conjunt dels vots, són decisius. Ara sí, amb raó, Espanya, perdó l’Estat, els mira a ells, clar. En conseqüència, amb posició de força per la necessitat de la contrapart, poden demanar la lluna, la amnistia, els traspàs complert del servei de Rodalies, l’exercici del mal dit dret d’autodeterminació, una setmana al Carib i dos huevos duros, copy right de Harpo. I tot dins de l’escrupolós respecte al dret democràtic de la voluntat de la majoria.

La Generalitat ho farà molt millor. I punt. Una estructura més d’Estat més al pot… o el cove. Però el com, el perquè i el que s’està fent ara, quins problemes heretarà el futur gestor, no importa. Pere Macias estàs per aquí?.

De què parlem quan parlem de traspàs complert? El servei ferroviari de Rodalies es traspassà a la Generalitat de Catalunya per Reial Decret  2034/2009, de 30 de desembre.

En el Reial Decret es descriu les funcions traspassades. Transcric les que crec més importants:

1. La Generalitat de Catalunya assumeix l’exercici del conjunt de les funcions i els serveis de l’Administració General de l’Estat en relació amb el servei de transport de viatgers per ferrocarril de rodalies.
2. Les funcions que assumeix la Generalitat de Catalunya comprenen la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció del servei esmentat, així com la potestat tarifària sobre aquest, i, en particular, les funcions següents: b) La determinació dels nivells de qualitat que han de complir les empreses ferroviàries en la prestació dels serveis que tenen encomanats. f) La planificació del servei en termes d’oferta ferroviària i de la seva gestió. g) La formalització dels contractes de gestió i, si escau, contractes programa amb les empreses operadores, el seguiment de les obligacions previstes en aquests i l’adopció de les mesures correctores corresponents. k) La inspecció del servei ferroviari i dels mitjans tècnics i de material mòbil amb què es presten en els aspectes vinculats a aquest servei. m) La determinació de les tarifes i els preus aplicables al servei, així com l’articulació de les fórmules d’adhesió als sistemes tarifaris integrats i l’aplicació de les bonificacions establertes respecte de determinats col·lectius d’usuaris.

Déu-n´hi-do doncs les funcions de que ja disposa la Generalitat de Catalunya. Especial importància té la descrita en l’apartat g). El govern de la Generalitat ara ja pot escollir l’operador i establir amb ell el corresponent contracte programa. Hores d’ara la Generalitat de Catalunya no ha signat el contracte programa amb Renfe operadora per la qual cosa no es poden garantir l’arribada a Catalunya dels nous trens de rodalies ara en construcció. La relació es troba en el llimb jurídic i operacional. Sense contracte Renfe podria suspendre els servei?.

Què vol dir doncs ara traspassar Rodalies? Doncs afegir a la gestió les vies, estacions i resta d’infraestructures més el personal necessari. La tripulació dels trens se suposa que estarà vinculada a l’empresa que sigui operadora. Així, la Generalitat passaria de gestionar 189 kms, que són els que corresponen a FGC, als 1.119 kms assignats a Rodalies. Vies per les quals circulen també trens de mitja i llarga distància. Té sentit aquesta segmentació aplicada a tot el sistema ferroviari espanyol?. Jo no li trobo sentit, crec que no resulta eficaç. Però el què encara és més important. Traspassar vies i infraestructures millorarà la qualitat del servei públic prestat?. Algú m’ho pot explicar amb rigor i sense fantasies romàntiques?

La entrada Rodalies. Traspassar què i per què se publicó primero en El Triangle.

Acceptant que sigui qualificat d’ingenu recordo que l’accés al poder democràtic nomes té sentit si serveix per millorar les condicions de vida de la ciutadania en un sentit extens del concepte i especialment de les persones més vulnerables.

Des de la revolució francesa, al 1789,  per identificar l’adscripció ideològica bàsica en l’espectre polític, s’utilitza la qualificació dreta-esquerra. Mirant l’hemicicle des de la presidència de l’assemblea nacional, els diputats que seien a la dreta representaven les opcions que s’identificaven amb els interessos del poder econòmic, opcions ideològicament conservadores, nacionalistes, amb manca d’interès pels drets col·lectius i individuals.  A l’esquerra seien els representants de les classes més populars, més desafavorides reivindicadores i lluitadors per la conquesta de millors condicions de vida i de drets fonamentals. Està clar que aquest esquema simple ha anat evolucionant i, ara, la foto no és tant senzilla.

L’esquema identificador dretes/esquerres s’ha anat difuminant, sobretot en els països amb democràcies més avançades, a mesura que, les classes socials han millorant les condicions de vida. Les dretes s’han modernitzat i la millora en la qualitat de vida del col·lectiu d’esquerres ha moderat les seves reivindicacions, creant desconcert i pèrdua de referents en la tradicional lluita de les esquerres. La  lluita per un entorn natural sostenible ha substituït, en part, els referents tradicionals però no és suficient. Davant el debat ideològic l’esquerres, sempre més inquietes i teòriques, s’han anat disgregant en grupuscles. El projecte Sumar crec que agrupa uns 36 grups diferents que diuen situar-se a l’esquerra del PSOE. Mentre, la dreta tradicional es manté més unida, estable i disciplinada.

D’altra banda, apareix un nou fenomen d’abast supranacional, les polítiques populistes majoritàriament ubicades en l’espectre de les dretes, però no només. Solucions simples per problemes complexes, menyspreu de la reflexió seriosa i rigorosa, banalització de les tècniques de funcionament de les democràcies representatives i replegament en els interessos del grup escollit pel destí. Els nacionalismes identitàris tenen comportaments populistes.

Identifico el denominat procès català amb aquest nacionalisme populista al igual que el nacionalisme espanyol més retrògrad. Així doncs, des de fa uns anys a Catalunya l’eix ideològic dreta/esquerra està bastant avariat. Els partidaris de la independència han aconseguit imposar l’eix Independentistes/constitucionalistes. Sense gaires matisos. Estàs a un lloc o a un altre. El nacionalisme espanyol ofereix la falsa opció de sanchisme o Espanya. A Catalunya han aconseguit culminar la feina iniciada pel president Pujol d’imposar, en el imaginari col·lectiu, de que per ser un bon català cal ser independentista. I dic que és populisme perquè davant dels mal definits problemes amb Espanya de finançament, llengua, identitat, prosperitat s’ofereix l’alternativa de la independència sense presentar raonaments tècnics des del rigor. No hi hagut un debat seriós i plural. No hi hagut interès en fomentar-ho. Prevalen les emocions, les intuïcions, els prejudicis, els estereotips. L’esquerra tradicional s’ha vist arrossegada per aquest eix que ha contaminat el debat polític ordinari i el de les campanyes electorals. Es tracta d’aturar l’avenç independentista diuen, maniobra deplorable per aquests. Es tracta de barrar el pas als unionistes, als constitucionalistes, diuen, maniobra deplorable per aquests. El debat seriós sobre les coses del menjar, sobre com millorar les condicions de vida de la ciutadania està absent.

D’altra banda l’esmicolació del espectre polític no assegura que qui obtingui més vots governi. La majoria ideològica tenint en compte l’eix independentista/constitucionalista o el eix dreta/esquerra no té perquè coincidir amb la llista més votada. Això explica estranys acords i que el que és acceptable per un ajuntament, no ho és per un altre.

Sobra crispació i fanatisme i falta recuperar el sentit de l’exercici legítim del poder democràtic, autocrítica, el rigor en les actuacions i organitzar-nos des de la col·laboració i la lleialtat federal.

La entrada Canvis d’escenaris se publicó primero en El Triangle.

Al començament de la revolució dels somriures bastants ens vam mantenir callats per prudència malentesa. Però una altra vegada, no. I és per això que faig les següents reflexions.

Explica que les cinc preguntes que planteja al consell van dirigides a trobar solucions al conflicte polític. Enlloc es parla d’independència, ni de dret d’autodeterminació. Però ja ens entenem. Desprès de dotze anys ens hem convertit en especialistes en eufemismes i en manipulació del llenguatge.

– Però de quin conflicte polític parlem?: S’anomena així, sense més, donant per descomptat que es refereix al que els promotors de l’assumpte identifiquen com a conflicte entre Catalunya i Espanya, o l’Estat com anomenen a Espanya. Es tracta d’un conflicte creat pels líders de la cosa impulsats per la seva megalomania. Però sabem que el conflicte no és entre Catalunya i Espanya. El conflicte és entre una part dels partits polítics catalans, una part de la població catalana que defensa el dret a la secessió d’Espanya, i els representants de l’Estat espanyol. Jo, particularment, no tinc cap conflicte amb la meva família d’Albacete o de la Rioja, ni ells amb mi.  En qualsevol cas el fet de viure, i de viure en comunitat, significa conflicte. El que cal es desenvolupar habilitats d’escolta, empatia, negociació i pacte.

No obstant, posats a identificar conflictes hi ha un altre conflicte que es nega i que, per tant, no es vol afrontar. És el sorgit al si de la societat catalana derivat del procés. Es podrà dir que per això s’impulsa l’acord de claredat, que és una oportunitat. Doncs no.

La proposta d’acord de claredat impulsada pel president de la Generalitat parteix del següent marc mental. Existeix un conflicte de Catalunya amb l’Estat provocat per l’Estat i es dona per acceptat universalment el dret col·lectiu a decidir, a decidir sobre la secessió de Catalunya d’Espanya, per dir-ho amb claredat. O què si no?. Així tots plegats buscarem una solució que oferirem a  l’Estat espanyol. Si no l’accepta serà la prova definitiva de que Espanya no és un país democràticament homologable. Per tant, el destinatari de l’acord de claredat no és la ciutadania catalana dividida políticament pel procés. El destinatari és l’Estat.

– La qüestió de la legitimitat de la proposta: La proposta la formula el president de la Generalitat de Catalunya, no el representant d’ Esquerra Republicana de Catalunya. No sembla oportú que la presenti el president de la Generalitat. Com a president representa a tota la població catalana i a l’Estat, no a un partit polític. Hauria de mantenir una posició institucional però no. D’altra banda, no fa gaire, Pere Aragonès va dir que aquells que no estiguin d’acord en votar per la llibertat d’aquest país, que plantegin una proposta. Considera que Catalunya no és  una societat lliure. De nou conceptes manipulats. Qui no està per la llibertat, qui no està pel dret a decidir, així en genèric?.

L’actual president de la Generalitat, té adherències que condicionen la seva proposta. Posa en marxa la iniciativa en període electoral, sap que el Parlament ja va rebutjar la proposta, no considera que Catalunya sigui un col·lectiu lliure i ell, personalment, prefereix la independència de Catalunya i així ho ha transmès als membres del Consell Acadèmic que ha nomenat.

Segons les darreres enquestes del CEO -Centre d’Estudis d’Opinió- donades a conèixer aquest mes d’abril, el 50% de la població catalana rebutja la independència, el 43% està a favor i un 7% estan indecisos. Tenint en compte aquestes dades i una correlació de forces al Parlament resultat d’una llei electoral totalment desfasada i injusta, cal embolicar-se amb el denominat acord de claredat?.

Per tot això i donat que tenim un conflicte intern la meva proposta és que, adaptant les preguntes, el procediment de claredat es plantegi amb relació a la pròpia ciutadania i societat catalana. Aclarim-nos primer des de dins.

En cas contrari la perdiu continuarà marejada, mentre la sequera hídrica és ja una realitat tangible sense afrontar.

La entrada La perdiu està marejada se publicó primero en El Triangle.

Jo no hi estic del tot d'acord. Prèviament van passar moltes coses com el fenomen del pujolisme, la mitologia entorn dels fets de 1714, les provocacions de la dreta espanyola dificultant l'entesa, la recollida de firmes contra l'Estatut, el Pacte del Tinell, el cultiu del victimisme a Catalunya, un funcionament insatisfactori del sistema de finançament territorial… Però sí, segurament la sentència sobre l'Estatut, i més tard la crisi econòmica, van contribuir també a fer esclatar tots els fets que coneixem com a procés.

I és que aviat tindrem un altre moment històric. La sentència del Tribunal Suprem sobre el procés i per tant sobre el futur dels 12 processats de retruc és possible que també determini el futur de Catalunya, les relacions amb la resta d'Espanya o la estabilitat mateixa d'Espanya.

Perquè si per alguns processòlegs tot va començar amb la sentència de l'Estatut, què començarà amb la sentencia del procés… o què acabarà?. Hi haurà vida desprès d'aquesta sentència?.

El que sembla més possible és allò que han anunciat altres comentaristes. La sentència no satisfarà a cap dels sectors més radicalittzats del conflicte i crearà més debat inútil i crispació afegida. Es pot preveure que tothom tindrà la seva opinió i argumentarà el què calgui per defensar la seva postura. Així va ocórrer amb la sentència de l'Estatut de Catalunya publicada el 16 de juliol de 2010 al Butlletí Oficial de l'Estat formada per 491 pàgines. Quants dels que opinen sobre el desgavell que diuen va ocasionar aquesta sentencia se l'han llegida  i l'han entès? O poder no cal filar tant prim?.

Doncs crec que alguna cosa semblant passarà amb la propera sentència sobre el procés. Tots opinarem però molts pocs llegiran una sentència que necessàriament serà llarga, complexa i tècnicament enrevessada amb pronunciaments motivats per a cadascun dels processats. Per tant, triomfaran els eslògans senzills i contundents, les consignes disparades des de les respectives trinxeres.   

Si no decau el delicte de rebel·lió, la sentència pot ser dura, i enfurismarà els fidels de l’església del procés. Si la sentència resultés tova, aixecarà les ires de les posicions més intransigents de la dreta espanyola, els altres parroquians. I si en un improbabilíssim cas fos absolutòria seria el passaport definitiu al ho tornarem a fer aquí i on sigui quan sigui.

L'aforisme llatí diu Dura lex, sed lex, la llei és dura però és la llei. La duresa a la qual es refereix, no és una duresa venjativa. Significa que la llei és igual per a tothom i que respectar-la ens beneficia perquè la llei, en una societat democràtica, és el resultat del pacte de convivència. Però tot i aquesta duresa de la llei, quan s'aplica en una sentència a partir dels fets provats, cal que sigui interpretada amb criteris de proporcionalitat i d'equitat, el que es coneix com a justícia justa.

En definitiva, què voldria que passés amb relació a l'esperada sentència?. Doncs desitjo una sentència justa, equitativa, sense cap adherència venjativa, que sigui congruent amb els fets provats i amb les conductes penals previstes, però no desitjo impunitat. Perquè no entendré que hi hagi impunitat per uns fets irresponsables fets per uns electes i líders socials, majors d'edat i, per tant, responsables dels seus actes. Com diu l'escriptor Jordi Amat, una confabulació d'irresponsables, perquè costa creure que no fossin conscients dels resultats dels seus actes.  Unes conductes que van violentar les regles de joc convingudes, han menyspreat els drets dels adversaris i han ocasionat seriosos danys en el cos social i també en l'àmbit de les relacions personals.

Vivim en una societat complexa i en aquests moments estressada. Desitjo, doncs, que, en qualsevol cas, es recuperi la confiança amb el veí, la pau social i la voluntat compartida de construir plegats un món més just i solidari. Ho hem d'aconseguir.

La entrada Ni venjança ni impunitat se publicó primero en El Triangle.