També entenc perfectament els que es neguen a utilitzar mascareta, aquest drap tan incòmode que els socialcomunistes ens obliguen a portar fins i tot a l’aire lliure, perquè em passa el mateix amb el consum d’alcohol quan estic conduint el meu 4X4 (sense frens). Com va dir el tan enyorat expresident Aznar, “qui és vostè per dir-me a mi el que puc o no puc beure?”. Només faltaria que ens privessin d’aquest plaer tan espanyol que consisteix a considerar que els que no saben conduir després d’haver ingerit alcohol és que simplement no saben conduir.

En el que sí que crec és en la plandèmia, és clar. Qui no vulgui veure en tot això del virus un pla muntat pels xinesos (comunistes) amb la complicitat del Partit Demòcrata americà, la UE, George Soros, Bill Gates (comunistes) i, és clar, les farmacèutiques, és que té el cervell absorbit per les doctrines judeo-comunista-maçòniques del nostre Govern (comunista).

El millor de la plandèmia és que te la pots muntar a la teva mida i creure en algunes coses  sí i en altres no. Jo per exemple no crec que hi estiguin implicats els reptilians, però és perquè em fan realment por els extraterrestres (des d’ET). Després alguns dels nostres diuen que els metges estan tots venuts a les farmacèutiques, però d’altres els citen com a prova irrefutable de l’encert de les seves teories.

No ho sé. Jo crec que depèn. Si coincideixen amb el que penses tu, bé; si no, per què fer-los cas si al que es dediquen és a crear malalties per enriquir les farmacèutiques? El mateix passa amb els mitjans de comunicació. Sabem que són la veu del seu amo i que estan tots sota el jou sino-comunista-microsoftià. Ara bé, si veiem que un article, convenientment retallat i posat fora de context, pot donar suport a les nostres teories, doncs evidentment que el podem utilitzar. És més, en aquest cas direm que FINS I TOT els “mitjans de comunicació tradicionals” ja no han tingut més remei que acceptar la veritat.

Bé, la nostra, bàsicament. Perquè, com és ben sabut, cadascú en té una, tan legítima com les altres. El millor de tot és quan una xarxa social retira un dels nostres missatges sota el pretext que està ple de falsedats. Sí, realment és el que més ens agrada, perquè llavors podem posar el crit al cel i parlar clarament de censura. És a dir, que, d’una manera o d’una altra, ens acaben donant la raó.

Ara van i ens volen imposar la vacuna de la companyia Pfizer (que només pronunciant el nom ja infectes una quinzena de persones), que portarà un microxip que controlarà els nostres moviments i els nostres pensaments. Bé, en realitat no sé si el microxip anirà en aquesta vacuna o en una ltra, però és igual. El cas és que ho he vist a YouTube, en un vídeo que els comunistes ja han censurat. És clar.

Diu el meu cunyat, el que va de setciències, que imposar la vacuna no és limitar la nostra llibertat, sinó al contrari, assegurar-la garantint la nostra salut. Però no em refio del meu cunyat. Ja el 2004, quan allò d’Atocha, es va creure la versió oficial segons la qual l’atemptat va ser obra dels gihadistes quan totes les proves apunten que va ser un pla ordit per gihadistes, sí, però amb la complicitat d’ETA, la Guàrdia Civil, el grup Prisa i Zapatero (un altre comunista).

Total, que seguiré fent el que em dóna la gana, que per alguna cosa sóc lliure, encara que la nostra presumpta democràcia faci aigües per tot arreu. Per començar, em vaig a esplaiar amb el cotxe per l’A-7.

La entrada No crec en els frens se publicó primero en El Triangle.

La cadena HBO, després de retirar Allò que el vent s’endugué del seu catàleg ha anunciat que la pel·lícula tornarà amb una seqüència de "contextualització" que explicarà les relacions entre blancs i negres que regien a la Geòrgia de la dècada de 1860. Una posada en context sempre és benvinguda però potser no seria necessària si deixéssim de pensar que valors ara indiscutibles ens venen donats de naixement i tinguéssim clar que són una construcció social fruit de llargues i sofertes lluites.

Exigir que la ficció d'altres èpoques s'ajusti als nostres valors actuals no només és absurd sinó que obre un camí tortuós del què difícilment sortirem sense imposar una moral benpensant i reductora. Perquè si el racisme és evident en la pel·lícula de Victor Fleming, el mateix es pot dir d'una part molt significativa de la ficció occidental, des de Tintin al Congo fins El naixement d'una nació, explícita defensa del Ku Klux Klan del mestre David W. Griffith, sense parlar de Louis-Ferdinand Céline, monument de la literatura francesa del segle passat però també autor de pamflets antisemites.

Tindrem també que retirar les obres de Cervantes per iniciar la seva Novela de la Gitanilla assegurant que "els gitanos i gitanes només van néixer al món per ser lladres"? Expulsar dels escenaris a Shakespeare pel seu caricaturesc retrat del jueu Shylock a El mercader de Venècia?

I ens quedem aquí amb una sola forma de discriminació, però ¿què dir de la misogínia de Freud, de la mania de Buñuel contra els cecs, de la pederàstia d'Humbert Humbert en el Lolita de Nabokov?

Si la correcció ha de regir les nostres ficcions, ens quedarem amb poc. Amb els Teletubbies, si de cas, sempre que quedi clar que els saltirons que dóna Tinky Winky, el conegut com a "teletubby gai", no siguin revisitats com a potencials atacs homòfobs.

A aquesta aberració del políticament correcte s'afegeixen dos fenòmens col·laterals que alimenten al seu torn aquesta passió pel 'bonisme'. El primer és fer créixer els nostres fills en un univers absolutament immaculat, on el mal queda perfectament identificat i degudament castigat, quan hauran d'enfrontar-se a un món que, junt amb les seves meravelles, també ve acompanyat de la seva inevitable dosi de maldat i perversió. El xoc amb la realitat pot ser, i de fet ja està sent, brutal.

El segon és pretendre que l'ordre moral actual és el correcte i definitiu. Però, qui ens diu que, d'aquí a unes dècades, els nostres descendents no s'horroritzaran quan descobreixin, per exemple, que compràvem samarretes a set euros gràcies a l'explotació infantil de les grans indústries tèxtils al Tercer Món, o que aparcàvem als nostres ancians a sinistres residències? O que, horror dels horrors, encara menjàvem carn.

Haurem de censurar les escenes de les pel·lícules actuals on alegres adolescents contribueixen a l'esclavitud d'altres adolescents, llunyans i anònims, passant una tarda consumista en un centre comercial? Ens semblarà abjecta Annie Ernaux per visitar la seva mare en una residència d'avis sense tractar d'alliberar-la en la seva novel·la No he sortit de la meva nit?

La creació artística ha de quedar al marge de les consideracions morals, en part perquè una de les missions de la ficció és treure a la llum aspectes que, per molt que ens repugnin, formen part de la naturalesa humana i perquè sense una llibertat creativa absoluta el nostre desenvolupament cultural i humanístic quedarà reduït a una trista sèrie de mandats reductors i hipòcrites.

La entrada Cal prohibir la Bíblia se publicó primero en El Triangle.

Tot sortirà malament si pensem que aprendrem alguna cosa d'aquesta crisi perquè sí, com si el senyal d'alerta impliqués necessàriament la resolució del problema. Però el cas és que les situacions de caos mai han conduït a una millora de les condicions de vida ni a una forma més equitativa d'organitzar-nos com a societat. Més aviat el contrari: els estats de vulnerabilitat són aprofitats per ampliar encara més el control econòmic que s'exerceix sobre la població, per retallar llibertats i per assentar en el poder els líders de discurs més directe i simple, quan no directament autoritari.

Tot sortirà malament si, per molts dubtes que desperti l'actuació del Govern central, la dreta, el Govern de la Generalitat inclòs, continua aprofitant la situació amb motius tant electoralistes com vergonyosos. Ara sabem que el ‘Govern d'Espanya’ ja no en té prou amb robar-nos sinó que ens mata, per no parlar de les absurdes acusacions de PP i Vox, el seu germà petit i perdonavides. És a dir que ni tan sols en un moment d'emergència mundial, els nostres líders polítics han estat capaços de veure més enllà dels seus interessos partidistes i d'unir esforços pel bé comú. Pel que fa a la perspectiva mundial, el panorama no és molt més encoratjador si veiem quin grau de responsabilitat tenen els líders de països tan fonamentals com els Estats Units, la Xina, Rússia, Brasil o el Regne Unit.

Tot sortirà malament si tanta gent creu amb sorprenent facilitat les més absurdes teories de la conspiració encara que contradiguin les lleis elementals de la lògica: farmacèutiques, la Xina, Bill Gates… Només falta afegir a Darth Vader per completar aquest contuberni de forces obscures que han propagat la      Covid-19.

Tot sortirà malament perquè, quan les mesures de confinament s'han relaxat en alguns països, sembla ser que les nostres pautes de consum no solament no apunten a un consum més responsable sinó que van més enllà en les seves desbocades tendències suïcides. El primer dia en què les autoritats franceses van relaxar les mesures de confinament i van autoritzar a McDonald's a obrir el seu servei de Drive (aquests establiments on un recull aquest ‘menjar’ sense baixar del cotxe) es va saldar amb embussos de tres hores. A Espanya, les cues davant del primer Zara autoritzat a obrir també van ser cridaneres. És cert que són només dos exemples i que concerneixen a un nombre limitat de persones, però no deixa de cridar l'atenció que s'hagin posat de manifest precisament amb la major companyia de menjar escombraries del món i amb un imperi tèxtil que és el paradigma de l’explotació sense complexos de les condicions laborals al Tercer Món.

El capitalisme, amb la seva formidable capacitat de crear riquesa malauradament acompanyada per la seva no menys formidable tendència a esprémer recursos i persones, no es va a refundar a força de pensament màgic. Consumim esperança igual que consumim les sèries de Netflix: com una pujada de sucre que ens provoca eufòria en la mateixa mesura que afebleix el nostre cervell.

Aquest estat d'eufòria permanent a què ens hem vist abocats no té res a veure amb una postura serena i confiada que ens permeti fer front a les situacions límits amb aplom. No és més que un altre serrell del consumisme, una estratègia de màrqueting que en realitat ens paralitza a l'hora de prendre mesures doloroses però necessàries i que passen per un gir radical a l'hora de concebre la nostra vida i la nostra forma de relacionar-nos.

Tard o d'hora ens adonarem que el món ja no és el mateix i com més tardem a assumir-ho i en prendre les mesures adequades a aquest nou entorn, pitjors seran les seves conseqüències. Pensar que tot sortirà malament no és un exercici de pessimisme, sinó rebutjar aquest optimisme infantil que ens ha abduït i que confia en solucions màgiques perquè el món torni a la suposada normalitat.

La entrada Tot sortirà malament se publicó primero en El Triangle.

El que és dolent no és tant que un partit d'extrema dreta hagi sortit de la cova dels friquis i hagi aconseguit colar 52 dels seus representants al Congrés, sinó que el seu discurs es vagi normalitzant i s'hagi vist legitimat pel suport de dos partits que tenen aspiracions de governar. Que a la primera oportunitat dues formacions que es reclamen de centredreta hagin acceptat pactar amb Vox i fins i tot hagin fet seus alguns dels seus postulats demostra el perill que suposa l'absència d'unes línies vermelles bàsiques enfront de l'extrema dreta.

L'espectacular resultat del partit de Santiago Abascal en les últimes eleccions generals celebrades el 10 de novembre passat demostra una vegada més que apel·lar als sentiments més primaris funciona en massa ocasions molt millor que l'argumentació racional a l'hora d'aconseguir vots. Si a més a més aquests sentiments se sustenten en gran part en la nostàlgia d'un temps que pocs dels seus electors han viscut en carn pròpia, el resultat és força catastròfic.

La irrupció de Vox ha permès posar en escena i exacerbar un odi latent que s'expressa ara descaradament i amb orgull. Perquè no són les seves propostes polítiques i socials (que portarien la majoria dels seus electors a la misèria i a la desprotecció social) el que els ha seduït, sinó la possibilitat de bramar un orgull mal entès i de donar una forma concreta i amb poder de decisió a les seves frustracions i al seu odi. I és que l'odi s'ha banalitzat. N'hi ha prou en passejar-se per unes xarxes socials que, se suposava, havien de fomentar l'intercanvi i el diàleg, per a adonar-nos que, almenys quant a la política, serveixen sobretot per expressar el menyspreu a l'adversari.

Ningú no fa cas a altres informacions que les que reforcen els seus prejudicis previs i les postures tancades. En aquest sentit és molt significatiu que, en el conflicte català, el terme “equidistant” sigui sinònim de feblesa i fins i tot d'alta traïció. La cosa va de bàndols i si no ets del meu, l'única cosa que faré és buscar arguments que reforcin la
meva postura i, si pot ser, ridiculitzin la teva. I en aquest terreny ningú en traurà tant rèdit com la ultradreta. Més enllà de l'anticatalanisme que nodreix Vox, odi al qual cal sumar tot el que faci olor de canvi en els rols sexuals i (és clar) la por a l'estranger, què pot portar a algú a trobar a faltar els 40 anys de misèria material, política i cultural representats pel franquisme? Les causes són, evidentment, complexes, sovint contradictòries i requeririen un estudi bastant més profund, però crida l'atenció el perniciós poder de la nostàlgia d'un temps no viscut en aquest intent de retorn a la caverna.

La nostàlgia és un plaer dolorós. Plaer perquè ens situa en un temps idealitzat, el de la joventut especialment, en el qual oblidem fàcilment tot el que llavors ens feia sofrir, i dolorós perquè sempre es manifesta en contrast amb un present frustrant. En aquesta nostàlgia d'un temps no viscut, la idealització és màxima, i els joves nostàlgics de l'anterior règim no perceben l'arbitrarietat del poder franquista, la seva pobresa moral, la caspa que traspuava en totes les seves manifestacions. Perceben un món on, mancant comoditats i drets socials, hi havia una solidesa i un ordre i on, a falta d'una altra cosa, ser espanyol podia ser motiu d'orgull.

La entrada La nostàlgia ja no és el que era se publicó primero en El Triangle.

Somriem mentre ens fem una selfie amb el capvespre de fons o davant d'una paella de marisc. Somriem mentre abracem a la nostra parella. Somriem tot i que ja portem tres mesos (o en són quatre, ja?) sense fer l'amor. Somriem i després comprovem quants likes hem aconseguit.

Tothom és feliç en el món virtual i no obstant això les estadístiques demostren que les persones que més temps passen a les xarxes socials presenten un índex de depressió significativament més elevat que els que es conformen amb una vida off-line. I és precisament en xarxes com Instagram o Facebook on veiem el major desplegament de signes exteriors de felicitat: platges paradisíaques, passejades per la Cinquena Avinguda, plats suculents i les inefables selfies de parelles. Si a més ho assaonem tot amb cites de Paulo Coelho, el Mister Wonderful dels adults, la felicitat serà completa.

La (mal) anomenada psicologia positiva planteja la felicitat no ja com un premi sinó com una exigència i si vostè no és feliç és que no s'esforça prou. En qualsevol cas, no sigui esgarriacries i faci els esforços pertinents per semblar-ho. Perquè la felicitat és ja una mercaderia, una forma de vendre’s al món que acaba convertint-se en un difícil exercici on l'objecte dels nostres esforços no és cap altre que nosaltres mateixos.

Però en realitat quina necessitat té el que està realment satisfet amb la seva vida de demostrar-ho constantment? Aquesta felicitat, o aquesta demostració de felicitat, no respon a una autèntica pau de l'esperit fruit d'haver fet les coses bé en la nostra vida sinó a la necessitat d'exhibir constantment una acumulació de petits plaers perfectament incrustats en la lògica de la societat de consum. Satisfer tots els nostres apetits no ens donarà la felicitat sinó que més aviat podria alimentar una frustració creixent, ja que els plaers i les temptacions no tenen fi.

Aquesta visió de la felicitat s'insereix perfectament en un neoliberalisme desbocat, no només perquè promou un consum de productes d'allò més divers basat més en allò emocional que en les nostres necessitats, sinó que, a més, en vincular la felicitat amb l'actitud de l'individu, està alliberant el sistema, la nostra empresa o el nostre cap de la seva responsabilitat pel que fa a les nostres condicions de vida objectives. De la mateixa manera, negar la necessitat d'expressar el nostre pesar en els inevitables moments tristos de l'existència i intentar animar-se per força no ens ajudarà a superar-los: el dol és dolorós però és un pas necessari per a la superació del que l'ha causat.

No costa gaire veure que aquesta exhibició de felicitat no solament té poc a veure amb un autèntic estat de realització personal, sinó que pot impedir-nos assolir-lo. Primer, perquè només pot passar per un egocentrisme desmesurat que necessita fixar els nostres moments de felicitat a través de la mirada dels altres. En segon lloc perquè se sustenta en una indústria que no deixa de créixer i que vehicula una idea molt particular de la felicitat: tallers de mindfulness, llibres d'autoajuda (que ajuden principalment a engreixar el compte corrent dels seus autors), classes de ioga, creixement personal, coaching, etc. En tercer lloc, perquè crea frustració i sentiment de culpa entre aquells que, per la seva condició de solters, la seva falta de mitjans per viatjar a l'altra punta del món, el seu legítim caràcter introspectiu o per qualsevol altra raó, no participen d'aquesta orgia de les endorfines.

I finalment, perquè el poder té tot l'interès del món en convèncer-nos que som feliços així i que per tant no cal canviar gran cosa a l'ordre establert.

La entrada Un món feliç se publicó primero en El Triangle.

Ho hem vist a l'est d'Europa, a Itàlia, amb l'aberrant coalició que ha portat Salvini al poder, en la votació del Brexit, a la França de Marine Le Pen i dels "armilles grogues", i ara a Espanya, que fins fa poc es vantava de no tenir partits obertament ultradretans en les seves institucions. L'elecció (i probable reelecció) de Donald Trump, malgrat la seva adscripció a un partit polític tradicional, s'insereix perfectament en aquesta lògica populista: polarització extrema ("amb mi o contra mi"), ús incontrolat de les xarxes socials amb la transmissió de missatges que busquen més l'assentiment tribal que el diàleg, rebuig del consens, poca o nul·la preocupació per la veracitat dels missatges transmesos, etc.

L'èxit d'aquestes fórmules es basa tant en la incapacitat dels partits tradicionals per destacar que els grans avenços aconseguits en les societats occidentals (seguretat social, educació gratuïta i obligatòria, ordre social, garanties jurídiques, etc.) no estan adquirits per sempre, com en la desídia, l'avorriment o la tendència que poden tenir alguns a assignar un boc expiatori a problemes de tota mena. Sempre és més còmode mostrar amb el dit un culpable (els immigrants, Brussel·les, Madrid, etc.) com a causant dels problemes més diversos que assumir la nostra responsabilitat respecte a la situació que vivim. Fins i tot el fantasma del "complot jueu" ressorgeix en països com França o Polònia, que ja és dir. La crisi econòmica, la inestabilitat en l'ocupació i la precarietat han aplanat el terreny perquè una franja significativa de la població caigui en braços de propostes suposadament trencadores que de ben segur ens donaran o tornaran el que sens dubte ens mereixem.

Mentre el votant de forces tradicionals fa poc més que elegir a qui creu que administrarà millor els diners dels seus impostos, el que opta per forces "radicals" porta a terme al mateix temps un procés d'adquisició d'unes qualitats determinades. Així, el votant de Vox s’atorgarà, en dipositar el seu vot, uns atributs (nacionals, religiosos, fins i tot racials) que en moltes ocasions seran les úniques qualitats a les que pugui aspirar, i el de la CUP es convertirà mitjançant el mateix gest en un revolucionari àvid de grans proclames, hereu d'insignes revolucionaris, encara que poques vegades es convertiran en polítiques socials concretes i efectives.

A la mateixa obra, Kundera afirma que "el que incita la gent a aixecar el puny, agafar un fusell, defensar causes justes o injustes no és la raó sinó l'ànima hipertrofiada". Molts votants nord-americans es posen del costat dels vencedors, dels que fan allò que volen, en votar a Trump, de la mateixa manera que molts seguidors d'extrema esquerra reclamen la seva pertinença a la línia de lluitadors sindicals històrics sense altre esforç que el de difondre des de la cadira del seu ordinador les més absurdes proclames.

Mai són els programes polítics els que motiven aquest vot sinó un orgull mal entès, una ràbia mal continguda. Connectar amb els sentiments més primaris és molt més fàcil i eficaç. Explica-li detalladament a un anglès frustrat totes les conseqüències de la sortida del seu país de la UE i s'avorrirà. Fes-li creure que pertany al més noble dels llinatges, que Ricardo Corazón de León o Churchill són de la seva estirp, que pot mirar per sobre de l'espatlla al seu veí polonès, i que per tornar a sentir-orgull del seu país ha de sortir de la UE i tindràs la meitat del camí recorregut.

Encara és aviat per mesurar les conseqüències a llarg termini de la irrupció de Vox en la política espanyola però les seqüeles d'aquests vots sentimentals ja s'estan fent notar en massa parts del món com per no prestar-los l'atenció que es mereix.

La entrada El votant sentimental se publicó primero en El Triangle.