Els que fem servir les xarxes socials ho hem comprovat un cop més durant les vacances d'estiu: som feliços. Tremendament feliços. Tan feliços que ens sentim en l'obligació de propagar la notícia als quatre vents.Feliços per passar unes vacances tan estupendes a Grècia, Tailàndia o Formentera. Feliços per passar-les amb aquesta parella tan estupenda i amb aquests nens que han après abans que nosaltres que un no és realment feliç fins que els altres no s'han assabentat de com ho hem passat de bé, que hem menjat molt bé i que la vida ens està tractant bé.
Somriem mentre ens fem una selfie amb el capvespre de fons o davant d'una paella de marisc. Somriem mentre abracem a la nostra parella. Somriem tot i que ja portem tres mesos (o en són quatre, ja?) sense fer l'amor. Somriem i després comprovem quants likes hem aconseguit.
Tothom és feliç en el món virtual i no obstant això les estadístiques demostren que les persones que més temps passen a les xarxes socials presenten un índex de depressió significativament més elevat que els que es conformen amb una vida off-line. I és precisament en xarxes com Instagram o Facebook on veiem el major desplegament de signes exteriors de felicitat: platges paradisíaques, passejades per la Cinquena Avinguda, plats suculents i les inefables selfies de parelles. Si a més ho assaonem tot amb cites de Paulo Coelho, el Mister Wonderful dels adults, la felicitat serà completa.
La (mal) anomenada psicologia positiva planteja la felicitat no ja com un premi sinó com una exigència i si vostè no és feliç és que no s'esforça prou. En qualsevol cas, no sigui esgarriacries i faci els esforços pertinents per semblar-ho. Perquè la felicitat és ja una mercaderia, una forma de vendre’s al món que acaba convertint-se en un difícil exercici on l'objecte dels nostres esforços no és cap altre que nosaltres mateixos.
Però en realitat quina necessitat té el que està realment satisfet amb la seva vida de demostrar-ho constantment? Aquesta felicitat, o aquesta demostració de felicitat, no respon a una autèntica pau de l'esperit fruit d'haver fet les coses bé en la nostra vida sinó a la necessitat d'exhibir constantment una acumulació de petits plaers perfectament incrustats en la lògica de la societat de consum. Satisfer tots els nostres apetits no ens donarà la felicitat sinó que més aviat podria alimentar una frustració creixent, ja que els plaers i les temptacions no tenen fi.
Aquesta visió de la felicitat s'insereix perfectament en un neoliberalisme desbocat, no només perquè promou un consum de productes d'allò més divers basat més en allò emocional que en les nostres necessitats, sinó que, a més, en vincular la felicitat amb l'actitud de l'individu, està alliberant el sistema, la nostra empresa o el nostre cap de la seva responsabilitat pel que fa a les nostres condicions de vida objectives. De la mateixa manera, negar la necessitat d'expressar el nostre pesar en els inevitables moments tristos de l'existència i intentar animar-se per força no ens ajudarà a superar-los: el dol és dolorós però és un pas necessari per a la superació del que l'ha causat.
No costa gaire veure que aquesta exhibició de felicitat no solament té poc a veure amb un autèntic estat de realització personal, sinó que pot impedir-nos assolir-lo. Primer, perquè només pot passar per un egocentrisme desmesurat que necessita fixar els nostres moments de felicitat a través de la mirada dels altres. En segon lloc perquè se sustenta en una indústria que no deixa de créixer i que vehicula una idea molt particular de la felicitat: tallers de mindfulness, llibres d'autoajuda (que ajuden principalment a engreixar el compte corrent dels seus autors), classes de ioga, creixement personal, coaching, etc. En tercer lloc, perquè crea frustració i sentiment de culpa entre aquells que, per la seva condició de solters, la seva falta de mitjans per viatjar a l'altra punta del món, el seu legítim caràcter introspectiu o per qualsevol altra raó, no participen d'aquesta orgia de les endorfines.
I finalment, perquè el poder té tot l'interès del món en convèncer-nos que som feliços així i que per tant no cal canviar gran cosa a l'ordre establert.
