Perquè, quin dia ens deshumanitzem? Repeteixo. Quin dia ens deshumanitzem?

Quan vam ser capaços d’acceptar la barbàrie que s’està perpetrant a Gaza sense pestanyejar? Penseu-ho, seríeu capaços de mirar cara a cara, als ulls, a un gazatí i mantenir les maneres? Jo no. Sentiria vergonya, ràbia, impotència, em sentiria bruta i immoral encara sense haver fet res. Em sentiria tan miserable! Com podem mirar els ulls a un gazatí i no ruboritzar-nos? Com podem sopar el nostre bistec amb patates fregides tan tranquil·lament mentre el telenotícies ens escup les imatges de milers de desplaçats, d’hospitals a punt de quedar-se sense llum, d’éssers humans sense aigua potable ni res per emportar-se a la boca? El nombre de morts és inassumible. I a ells hi sumem la situació deshumanitària que viuen milers i milers de gazaties, molts d’ells nens, sense aigua, sense llum, amb hospitals col·lapsats, amb bombardejos continus, amb els drets bàsics, més elementals, fulminats d’arrel. I tot això amb un setge que incompleix tots els tractats de drets humans i dinamita qualsevol mínim dhumanitat que pugui quedar en qui ordenen i executen aquestes barbaritats.

De debò, deixem de mirar a un altre costat, de canviar de cadena i buscar el realitat de torn que ens distregui de la realitat. No senyors. No senyores. La realitat hi és. I ens increpa. Per acció o per omissió. Cadascú des del seu petit món. Algunes escrivim. Altres potser alcen la seva veu a través de la música, de l’art oa les xarxes socials. Defensem la humanitat. Defensem els drets. Defensem la vida! No hi ha idea ni territori ni persona que valgui la mort i la destrucció de ningú, encara menys d’una societat sencera. Ja ho va dir Lennon, “la pau no és una cosa que desitges, és una cosa que creguis, una cosa que fas, una cosa que ets, i una cosa que regales”.

I sí, estem d’acord, tant de bo s’acabi amb una banda terrorista tan temible com Hamàs. I sí, Israel té dret a defensar-se. Però compte. També sí, Gaza està patint una situació d’aparheid i genocidi que ens retrota a èpoques molt, molt fosques. No em posicionaré ni al costat d’Israel ni al de Palestina. O sí. Perquè em posiciono al costat de la vida, dels drets humans, de la llibertat individual i social. Em posiciono en contra de la barbàrie, de tots els valors destruïts que ens porten a ser pitjors que el pitjor animal de la terra. Som la pitjor espècie. Ho sento, podeu pensar que sóc molt pessimista. Però sí, ho tinc clar, som la pitjor mena de la terra. Com si no podríem destruir-nos d’una manera tan cruel sense ruboritzar-nos? Com ha trigat tant la comunitat internacional a reaccionar davant de la brutalitat que s’està perpetrant a Gaza? Per què no s’acaba amb Hamàs? És cert que Israel és el primer interessat que existeixi i fins i tot ho finança? Moltes preguntes. Poques respostes. Massa morts. Massa morts innocents. Massa innocents patint l’indecible. Massa injustícia. Massa barbàrie.

I al mig jo. Jo que em nego. Em nego a acceptar aquesta bogeria. I per aquests aquest Àtom. Un Àtom absolutament visceral. Que no té més pretensió que això, vomitar tota la ràbia i el dolor per una barbàrie que el meu cos i la meva ànima no poden, ni volen, assumir.

La entrada Quin dia ens deshumanitzem? se publicó primero en El Triangle.

He trigat uns dies a escriure aquest article perquè necessitava pensar i assimilar. Em va indignar moltíssim l’absència d’Almeida i Villacís a l’acte on es nomenava Filla Predilecta de Madrid a Almudena Grandes. Encara que no em va sorprendre perquè les absències ja es van donar en el seu funeral i perquè de fet l’alcalde de Madrid va votar a favor d’aquesta condecoració a canvi de que li aprovessin els pressupostos.

He trigat uns dies perquè no volia escriure un article ple d’odi i rancor.

La frase que encapçala aquest escrit m’acompanya des de fa ja algun temps. És tan meravellosa! De fet, és tot un posicionament de vida. Així que no, aquest no serà un article d’odi, sinó de celebrar que en aquest país sabem apreciar la bellesa, en aquest cas la bellesa de les paraules i el llenguatge, per mordaç que pugui ser.

Almudena Grandes va morir el novembre passat d’un càncer. És considerada una de les grans novel·listes dels nostres temps. I ha quedat més que demostrat amb les mostres d’afecte que tants i tantes lectores li han professat des de llavors; en el seu funeral, en l’acte d’homenatge en la Fira del Llibre de Madrid, en la proclamació de Filla Predilecta de Madrid, i quin aplaudiment si us plau! Jo no hauria pogut aguantar les llàgrimes d’emoció. I quines intervencions! Les de Luis García Montero, la de Sabina… Quanta emoció! I quan amor!

Potser, potser, els qui es van absentar haurien de llegir Les edats de Lulú i sabrien que «No existeix caiguda més dura que la caiguda d’una persona superba, ni un estupor semblant al que un superb prova en caure. Tampoc existeix, o almenys jo no ho conec, un estímul tan feroç com el que estreny les dents d’una superba repudiada.» Si és que tot està en els llibres! Superba? Incultura? Desvergonyiment? Què més dona! Ells cauran. Almudena es queda entre nosaltres per sempre.

I en els seus llibres continuarem trobant preguntes que ens obriran al món: «Jo crec que la literatura no té a veure amb les respostes, sinó amb les preguntes. Un bon escriptor no és el que intenta il·luminar a la humanitat, responent a les grans qüestions universals que angoixen als seus congèneres, sinó el que es fa preguntes a si mateix i les trasllada en els seus llibres al lector, per a compartir amb ell potser no el millor, però si el més essencial que posseeix. Des d’aquest punt de vista, les certeses són molt menys valuoses que els dubtes, i les contradiccions representen més un estímul que una dificultat.» Que meravellós veritat? I que millor aniria el món si apliquéssim a la nostra vida diària tots i totes. Perquè una altra vegada estem de tornada amb Les edats de Lulú.

No, aquest no és un article d’odi ni de rancor. Aquest és un article d’amor a les lletres, a la literatura i a la cultura, un article que reivindica, a través de les paraules d’una de les grans novel·listes dels nostres temps, que llegir és obrir-se i obrir-se és entendre al diferent i acceptar-lo i intentar entendre’s amb ell o amb ella.

No. No sentiré odi ni rancor per als qui no han sabut estar a l’altura d’una de les nostres grans narradores. No. Perquè ja els coneixem. I al final, ja li ho faran ells, i elles, amb la seva petitesa i la seva estretor. Nosaltres al nostre. Seguim immerses en les paraules i en la bona literatura, en el llenguatge, perquè «el llenguatge és l’expressió del pensament. Solament existeix el que podem dir. I només podem pensar el que podem dir; allò que no podem nomenar amb paraules no existeix i tampoc pot ser pensat per nosaltres» com se sentia en boca d’Almudena Grandes el dia del seu nomenament com a Filla Predilecta de Madrid; per cert, la primera dona a rebre aquest reconeixement.

Celebrem la paraula i deixem que ens obri al món, allunyant-nos dels qui el volen estret i petit.

La entrada Almudena se publicó primero en El Triangle.

Sembla que hem convertit la societat líquida en una mena de societat d'adolescència permanent que idolatra el consum fast food. I així estem.

Vivim una època en la qual semblaria que la política es gesta a cop de tuit – amb Trump com a màxim exponent- o de gir de guió mediàtic – vegem sinó el que va fer a última hora Albert Ribera abans de les reunions del rei per proposar o no candidat a la investidura per a president del Govern. Una època en la qual el que no succeeix en els mitjans i les xarxes no existeix; i hem portat aquesta màxima tan al límit que una té la impressió que les reunions i negociacions es produeixen en una àgora totalment transformada. Hem canviat l'àgora pública d’Atenes (que en el nostre sistema seria l'hemicicle parlamentari) per l'àgora pública mediàticotuitera. Això vol dir que la deliberació política s'ha desplaçat als platós i a les xarxes, amb el que això comporta de màrqueting, rapidesa i emocionalitat. O pitjor encara, l'estil emocional, ràpid i mancat de reflexió està envaint ja l'àgora parlamentària. De fet, hem elevat l'emoció i l'anècdota a categoria política, desplaçant l'argumentació; i, a part de la subjectivitat i superficialitat que això comporta, també ens endinsa en un terreny pantanós en el qual no hi ha discussió ni confrontació d'idees possible, només emissió de missatge, unilateralisme i unidireccionalitat discursiva que va directa a l'estómac i la pell, no al cervell.

El còctel està servit doncs: la necessitat autocreada de resposta periodística immediata i l'emocionalitat autoimposada per la política entreteniment (la política pop), impedeix la reflexió serena i ens porta, de nou, a la societat d'adolescència permanent.

En aquest escenari pervers, la posada en escena cobra tanta o més importància que la mateixa acció de govern i oposició. I tot això per a què? Per a què? Per adaptar-nos a la societat líquida, quasi desfeta? Per captar l'atenció d'una ciutadania cansada i poc interessada en la política?

Les dades de l'última enquesta del CIS revelen que la desconfiança és el principal sentiment que desperta la política entre la ciutadania (en un 34,2%), seguit de l'avorriment (15,8%) i la indiferència (13,3%) ; també és significatiu el 9,2% que mostra irritació. I tot això davant un miserable 12,4% que mostra interès i un 3,5% que denota un cert entusiasme. De debò creiem que aquesta hipermediatización ajuda a apropar-se a la ciutadania? O més aviat l'allunya?

Crec sincerament que tot això ens porta a frivolitzar de tal manera el missatge polític, i la mateixa autoritat que hauria de tenir tot polític i política, que es converteix en una arma endimoniada, perquè al final el que aconseguim és que es perdi aquesta autoritat (que prové del llatí auctoritas, que significa “augmentar, promoure, fer progressar”) i s'imposi la frivolitat, l'ocurrència i el gir de guió sense gaire idea de generar veritables trames narratives, com escrivia al principi, ni capacitat de construir veritables accions polítiques.

Aconseguim així que la ciutadania consumeixi política com consumeix una sèrie televisiva, cert; però el que això significa en veritat és que hem convertit els i les polítiques en productes de consum, en actors que bé podrien protagonitzar aquesta sèrie (no us imagineu un capítol amb els últims mesos de la política espanyola?); que hem entrat en l'època dels hiperlideratges personalistes i mediàtics, en aquesta època de política pop en la qual tot el que envolta la política acaba considerant-se, i tractant-se, com a entreteniment.

I en aquest context, correm el risc que els lideratges es dissenyin sota paràmetres televisius i de màrqueting comunicatiu, amb timings calculats en base als actuals cànons mediàtics. I si en comunicació s'imposa el periodisme fast food, de ràpid consum, els missatges polítics acaben sent també missatges fast food, de consum ràpid.

Esperem que no ho siguin els polítics mateix!

La entrada Periodisme fast food i política pop, un binomi explosiu se publicó primero en El Triangle.

1. No hi ha un substitut per als líders. Cal sempre una persona que sàpiga guiar la resta pel camí del triomf.

Daenerys Targaryen n’és un exemple clar i diàfan.

Pedro Sánchez revalida el seu lideratge com a secretari general del PSOE guanyant unes segones primàries amb més del 50% dels vots de la militància. Dos anys després, ha cohesionat i enfortit el partit; ha guanyat una moció de censura que l’ha dut a la Presidència del Govern; a les Generals ha passat de 5.443.846 de vots el 2016 a 7.480.755, de 85 diputats a 123 i a obtenir majoria absoluta al Senat, i ha dut el PSOE a ser el far de la socialdemocràcia europea.

El PP de Casado confirma la màxima per la vessant contrària. Guanya unes primàries a la Presidència del PP amb els vots dels compromissaris perquè la militància havia donat la victòria a Sáenz de Santamaría i ancora el partit a la dreta més extrema i aspra. El resultat és que el PP ha perdut 3.585.213 de vots i 71 diputats a les Generals i s’ha quedat sense la majoria absoluta al Senat, passant de 130 senadors a 56.

2. Quan no t’acompanya la sort, has de ser audaç.

I com a exemple, Tyrion Lannister, que tot i les seves limitacions i enemistats, aconsegueix ser mà de la reina Daenerys Targaryen.

S'ha de reconèixer l'audàcia de Manel Valls per oferir els seus vots a canvi de res per evitar que hi hagi un alcalde independentista a Barcelona. Diumenge 26, en no aconseguir millorar els resultats de Cs del 2015, era un home gris, i dimecres amb aquest anunci va passar a ser alabat per tothom i reforçar la seva figura en decadència.

3. No perdis el temps amb aliats incerts o dèbils. Has d’estar segur de qui vols tenir al teu costat i qui no.

Stannis Baratheon busca desesperadament aliats que l’ajudin a arribar al Tron de Ferro, però les jugades no li surten gaire bé en no aconseguir el suport de cap gran casa.

Cs posa un cordó sanitari als socialistes, amb 140 anys d'història, i a Andalusia governa gràcies a Vox, un partit d’extrema dreta de recent creació, encara que ho pretenguin negar. A Europa no els agrada. I sembla que la truita es pot girar.

4. Tingues molta cura en dipositar la teva confiança en algú.

Ja li ho va dir Petyr Baelish a Eddard Stark: “Desconfiar de mi és el més intel·ligent que heu fet des que vau baixar del cavall”.

Les confluències i marees van confiar en l'estratègia de Pablo Iglesias. Però darrerament hem assistit a diversos trencaments, i Podem n’ha pagat el preu amb una pèrdua de 30 diputats (de 71 a 42) i de tots els senadors de designació directa.

5. Millor pocs de brillants, que molts de mediocres.

Arya Stark va en cada moment de la mà de qui li interessa i pot ajudar-la en el seu propòsit, i el deixa anar quan ja no el necessita.

JxCat, hereva de l’antiga CiU, ha viscut un camí erràtic de sigles que l’ha dut a aglutinar gent molt diversa i sense experiència política, en molts casos, pensant que aquest poti-poti sumava. Però al final els ha fet restar, portant-los gairebé a la desaparició a les municipals.

6. L’engany i la sorpresa costen moltes divisions.

Ned Stark és executat perquè descobreix l’engany de Cersei Lannister al rei Robert Baratheon. I el que havia de ser una aliança es converteix en una guerra oberta.

Quan Errejón anuncia que deixa la formació i se suma a Manuela Carmena sota el paraigua d'una nova formació, Más Madrid, es produeix un terratrèmol devastador. A la formació morada es viu aquest trencament com un engany.

7. Adapta la teva estratègia al que tens i podràs vèncer fins i tot al més ben preparat i amb més recursos.

Jon Neu és capaç d’unir forces amb les seves enemigues per derrotar els caminants blancs i el rei de la nit.

El PSC de Badalona fa una moció de censura fa un any que li dóna l'alcaldia de la ciutat amb només 3 regidors de 29. Tot i les dificultats de governar durant un any amb una minoria tan paupèrrima, en les darreres municipals han aconseguit 6 regidors i ser clau en la governabilitat.

Qui arribarà al Tron de Ferro encara no ho sabem, però que qui hagi utilitzat millor el màxim nombre d’aquestes estratègies té més possibilitats, sí.

La entrada Aprenent de Joc de Trons se publicó primero en El Triangle.

I també perquè la realitat és tossuda, molt tossuda, i si la mirem de cara ens explota davant dels nassos i ens amara d'angoixa. I la realitat ens diu que cada dia hi ha més d'una agressió o assetjament a una dona a Espanya. Més d'una al dia! I hi ha casos tan macabres que fins i tot les pel·lícules de terror es queden curtes, per desgràcia. Com l'home que (presumptament) va esquarterar la seva companya i va viure 15 mesos amb el seu cos al congelador, o aquell altre que va intentar arrencar la llengua a la seva dona perquè no pogués parlar més, o el que l'ha assassinat a l'hospital on estava lluitant contra el càncer. Sí, aquesta és la realitat, la crua realitat recent. No és una pel·lícula de terror, no, està passant aquí i avui.
I a l'angoixa asfixiant per tants assetjaments s’hi suma la preocupació i el patiment que em produeix constatar que cada vegada tenim més casos d'agressors joves, massa joves; una situació que ens interpel·la davant la necessitat urgent de fer més, molta més pedagogia sobre el respecte i la igualtat, i també davant la necessitat d'evidenciar aquesta realitat, a la qual se suma una altra notícia terrible: un 97% de les dones han patit agressions masclistes en sortir de nit.

Em sembla terrible. Terrible i preocupant. I més terrible em sembla encara que surtin els partits de dreta i extrema dreta a injuriar els nostres drets amb total impunitat i sense posar-se vermells. Líders com Pablo Casado, president del Partit Popular de la suposada renovació –o era involució?– que en els seus anys de joventut va escriure a la revista del seu col·legi major un article on es poden llegir fragments com el que segueix: "A l'entrar a formar part del ramat, comencen a aflorar en ell instints de carnívor voraç envers tota classe de femelles en període fèrtil. Així s'ha convertit en un ferotge i infatigable caçador de carn fresca …entre les seves preses més cobejades es troben, com és obvi, les llobes. Encara que, si hi ha carestia d'aquestes, recorre de bon grat a altres espècies animals com truges, guineus, gallines o qualsevol espècie d'au que li pongui els ous". No ho oblidem, és el mateix Pablo Casado que avui pretén impedir l'avortament perquè fabriquem nens-obrers. I mentrestant, a Andalusia, els amics de Rivera, aquest partit anomenat Vox que cavalca destrossant el llom dels nostres drets, volen derogar la llei contra la violència masclista.

Es pot ser més irresponsable? De debò s'escolten, aquests senyors, quan parlen? De debò pensen el que diuen? Algú els mostra la realitat més enllà dels seus ulls? Més enllà de la xifra de vots en la qual somien?

Em produeix tanta angoixa i rebuig la successió d'agressions que es donen diàriament com les declaracions irresponsables i incendiàries dels dirigents de la dreta més rància que s’hagi vist mai en aquest país.

Però resulta que soc de les que pensen que tots i totes hem d'actuar en casos tan flagrants, encara que sigui des del nostre petit racó. I per això, com escrivia al principi, m'he proposat deixar constància clara de tot el que passa, recollint setmanalment els titulars, tots, d'agressions, assetjaments i assassinats masclistes; vull recollir-los en una única imatge i difondre'ls per Twitter. És una acció petita, però amb l'ajuda de totes i tots podem aconseguir que l'altaveu sigui molt alt i el crit ben fort. Envieu notícies, difoneu el tuit amb els titulars, que se sàpiga que sí, que la violència masclista és una qüestió d'Estat que no només no admet ser menyspreada, sinó que demana ser tractada amb la contundència i celeritat que requereix la situació.

Perquè com va dir Carme Alborch poc abans de morir, estem en el camí, però de vegades sembla que el camí és massa llarg.

La entrada M’ajudeu a cridar contra la violència masclista? se publicó primero en El Triangle.

Us hi heu fixat? I per què? M’ho he preguntat diverses vegades. Per què l’anomenen república quan volen dir independència? Segurament podríem fer-ne interpretacions, però a mi me’n ronda una sobre la qual ja he escrit diverses vegades: el poder de les paraules. I hi afegeixo, el poder de les paraules per emmarcar els conceptes que ens mouen, els marcs mentals.

La lectura és clara i diàfana. La paraula independència s’ha vist denostada a la llum dels esdeveniments de la tardor del 2017; sona contundent, ens recorda la unilateralitat a què tants escarafalls ha fet la societat, els esdeveniments del 6 i 7 de setembre al Parlament, quan la meitat de l’hemicicle va fer volar pels aires l’Estatut i la Constitució, l’1 d’octubre, l’intent de proclamació unilateral d’independència…

En canvi, en temps de crisi, la monarquia sempre és una bona diana, i més quan es troba en hores baixes per casos de corrupció i dubtes diversos sobre alguns membres de la Casa Reial. A això s’hi suma que el relat independentista ja no pot viure contra Rajoy i el PP, i que ha caigut en picat aquell “Espanya ens roba” amb les accions del nou govern socialista a Madrid.

La república, doncs, se’ns presenta com un marc molt més atractiu que no pas la independència i en contraposició a la monarquia, i a priori pot aglutinar més adeptes. I sí, és trampós perquè ni tots els independentistes són republicans ni tots els republicans són independentistes, però és clar, el marc republicà ens porta a la repressió franquista, als presos polítics, a l’exili… i aquest és el relat que ens volen vendre avui, oi? Els marcs mentals. Aquests grans desconeguts que ens dominen més del que pensem.

Ja l’any 2004 George Lakoff escrivia No pensis en un elefant, un primer llibre dedicat a la importància dels marcs mentals en política: “Els marcs són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món. (…) En política els nostres marcs conformen les nostres polítiques socials i les institucions que creem per tirar endavant aquestes polítiques. (…) Els marcs de referència no es poden veure ni sentir, formen part del que els científics cognitius anomenen l'inconscient cognitiu, estructures del nostre cervell a les quals no podem accedir conscientment, però que coneixem per les seves conseqüències: la nostra manera de raonar i el que s'entén per sentit comú. També coneixem els marcs a través del llenguatge.

Totes les paraules es defineixen en relació a marcs conceptuals. Quan se sent una paraula, s'activa en el cervell el seu marc (o la seva col·lecció de marcs)". Sentim república i se'ns activa el marc mental de la repressió, els presos polítics, l'exili… Les paraules creen marcs, que conformen el nostre sentit comú, el nostre raonament i que activen un seguit de nocions al nostre cervell. I ho fan sense que ni ens n’adonem, fins i tot dominant la nostra voluntat conscient, com demostra Lakoff: “Quan ensenyo l'estudi del canvi de marc, a Berkeley, en el primer curs de ciència cognitiva, el primer que faig és demanar als estudiants que facin un exercici. L'exercici és: no pensis en un elefant. Facis el que facis, no pensis en un  elefant. No he trobat encara un estudiant que sigui capaç de fer-ho. Totes les paraules, com elefant, evoquen un marc, que pot ser una imatge o bé un altre tipus de coneixement: (…) la paraula es defineix en relació amb aquest marc. Quan neguem un marc, evoquem el marc".

I segueix Lakoff: “Això ens proporciona un principi bàsic de l'emmarcat per quan s'ha de discutir amb l'adversari: no utilitzis el seu llenguatge. El seu llenguatge tria un marc, però no serà el marc que tu vulguis".

Ai, el poder de les paraules i els seus marcs mentals. Ai, admirat George Lakoff. Sí, l’anomenen república quan volen dir independència. I ens volen embolicar amb el seu marc mental. Però nosaltres en continuarem dient independència.

La entrada Per què l’anomenen república quan volen dir independència? se publicó primero en El Triangle.