Periodisme fast food i política pop, un binomi explosiu

Anem malament. Escolto, miro i analitzo l'entorn polític-mediàtic general i, llevat d'honroses excepcions, crec que assistim a un folklore informatiu que, d'acord amb la moda de polítics pop, ens serveix un espectacle indigne d'una societat que es creu, i es vol , madura.

Sembla que hem convertit la societat líquida en una mena de societat d'adolescència permanent que idolatra el consum fast food. I així estem.

Vivim una època en la qual semblaria que la política es gesta a cop de tuit – amb Trump com a màxim exponent- o de gir de guió mediàtic – vegem sinó el que va fer a última hora Albert Ribera abans de les reunions del rei per proposar o no candidat a la investidura per a president del Govern. Una època en la qual el que no succeeix en els mitjans i les xarxes no existeix; i hem portat aquesta màxima tan al límit que una té la impressió que les reunions i negociacions es produeixen en una àgora totalment transformada. Hem canviat l'àgora pública d’Atenes (que en el nostre sistema seria l'hemicicle parlamentari) per l'àgora pública mediàticotuitera. Això vol dir que la deliberació política s'ha desplaçat als platós i a les xarxes, amb el que això comporta de màrqueting, rapidesa i emocionalitat. O pitjor encara, l'estil emocional, ràpid i mancat de reflexió està envaint ja l'àgora parlamentària. De fet, hem elevat l'emoció i l'anècdota a categoria política, desplaçant l'argumentació; i, a part de la subjectivitat i superficialitat que això comporta, també ens endinsa en un terreny pantanós en el qual no hi ha discussió ni confrontació d'idees possible, només emissió de missatge, unilateralisme i unidireccionalitat discursiva que va directa a l'estómac i la pell, no al cervell.

El còctel està servit doncs: la necessitat autocreada de resposta periodística immediata i l'emocionalitat autoimposada per la política entreteniment (la política pop), impedeix la reflexió serena i ens porta, de nou, a la societat d'adolescència permanent.

En aquest escenari pervers, la posada en escena cobra tanta o més importància que la mateixa acció de govern i oposició. I tot això per a què? Per a què? Per adaptar-nos a la societat líquida, quasi desfeta? Per captar l'atenció d'una ciutadania cansada i poc interessada en la política?

Les dades de l'última enquesta del CIS revelen que la desconfiança és el principal sentiment que desperta la política entre la ciutadania (en un 34,2%), seguit de l'avorriment (15,8%) i la indiferència (13,3%) ; també és significatiu el 9,2% que mostra irritació. I tot això davant un miserable 12,4% que mostra interès i un 3,5% que denota un cert entusiasme. De debò creiem que aquesta hipermediatización ajuda a apropar-se a la ciutadania? O més aviat l'allunya?

Crec sincerament que tot això ens porta a frivolitzar de tal manera el missatge polític, i la mateixa autoritat que hauria de tenir tot polític i política, que es converteix en una arma endimoniada, perquè al final el que aconseguim és que es perdi aquesta autoritat (que prové del llatí auctoritas, que significa “augmentar, promoure, fer progressar”) i s'imposi la frivolitat, l'ocurrència i el gir de guió sense gaire idea de generar veritables trames narratives, com escrivia al principi, ni capacitat de construir veritables accions polítiques.

Aconseguim així que la ciutadania consumeixi política com consumeix una sèrie televisiva, cert; però el que això significa en veritat és que hem convertit els i les polítiques en productes de consum, en actors que bé podrien protagonitzar aquesta sèrie (no us imagineu un capítol amb els últims mesos de la política espanyola?); que hem entrat en l'època dels hiperlideratges personalistes i mediàtics, en aquesta època de política pop en la qual tot el que envolta la política acaba considerant-se, i tractant-se, com a entreteniment.

I en aquest context, correm el risc que els lideratges es dissenyin sota paràmetres televisius i de màrqueting comunicatiu, amb timings calculats en base als actuals cànons mediàtics. I si en comunicació s'imposa el periodisme fast food, de ràpid consum, els missatges polítics acaben sent també missatges fast food, de consum ràpid.

Esperem que no ho siguin els polítics mateix!

(Visited 49 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari