Observem que en ambdós casos la corrupció és un element que hi està present, posant en risc l'estabilitat institucional de la nació. En l'àmbit jurídic, la justícia ha de vetllar pel respecte i observança de l'estat de dret, únic, irrenunciable i innegociable valor vertebrador d'una societat democràtica. Si no és així, ens trobaríem davant la descomposició d'un dels pilars bàsics de la convivència i, per tant, en la desaparició del propi estat. Això exigeix ​​rigor i responsabilitat en les resolucions, davant fets que vulneren els principis constitucionals, que són l'essència mateixa de la raó de ser d'una societat civilitzada.

L'aplicació de les lleis ha de garantir i transmetre a la societat el missatge inequívoc que no és possible la impunitat. Però l'aplicació de condemnes desproporcionades, com la llarga presó preventiva de la qual són víctimes els processats que estan sent jutjats pel Tribunal Suprem, no contribuirà gens a la solució del problema creat.

Les resolucions haurien de contemplar les seves conseqüències o danys col·laterals. Llargs anys de condemna enquistarien en el panorama polític futur una situació de difícil solució creant un brou de cultiu propici per a la radicalització del problema i agreujaria la fractura ja existent en la societat catalana. D'altra banda, els fets comesos exigeixen una resposta condemnatòria que no deixi dubtes sobre la seva gravetat. Si no és així, l’Estat de dret estaria en perill. Des de l'aspecte polític, les solucions passen per l'honestedat, la generositat, la intel·ligència i el talent dels actors, que salvant algunes excepcions, no es prodiguen en el panorama actual, i menys en el cas que ens ocupa.

Els polítics involucrats, d'ambdós costats, s'han oblidat dels seus governats fent un exercici de total menyspreu a la ciutadania: el govern de Mariano Rajoy negant el diàleg de forma irresponsable i judicialitzant la vida política i els governs de Carles Puigdemont i Quim Torra, enrocats en una fugida cap a enlloc, suïcida i irrealitzable, amb l'agreujant que tots dos eren coneixedors del despropòsit i l'engany que cometien.

Davant l'escenari electoral immediat que se'ns presenta, tenim unes formacions que segueixen advocant per la mà dura: PP, Cs i ara Vox. Aplicació sense restriccions de l'article 155 i il·legalització de partits independentistes, són algunes de les propostes d'aquests partits, totalment allunyades de qualsevol interès polític que contempli el bé comú i la bona convivència en la societat. De l'altre costat ERC, Junts per Catalunya i la CUP, que segueixen mantenint les seves aspiracions secessionistes, i reclamant la representació i el mandat del poble català, una posició forjada més en uns interessos molt determinats que en la realitat, on no arriben a representar ni el 50% de la ciutadania catalana.

És l'hora de l'honestedat, d'exigir als polítics transparència i reclamar-los respostes concretes i no els cants de sirena que van vendre. És l'hora de la generositat, que en cap cas ha de ser entesa com debilitat. La generositat exigeix ​​renúncia: molts actors actuals haurien de donar un pas al costat i desaparèixer de l'escenari que de forma irresponsable han creat. És l'hora de la intel·ligència i el talent, de desenvolupar acords creatius tenint en compte el bé comú i la restauració d'unes vies factibles per al futur, no basades en rèdits electorals, ni en aspiracions a ocupar pedestals d'il·lustres patriotes per a la posteritat.

En definitiva, impunitat cap, condemna desproporcionada cap, potser la inhabilitació per a càrrec públic dels actors principals?

La entrada Rigor i responsabilitat se publicó primero en El Triangle.

Tot s’hi val, i em pregunto si cal que ens venguin líders fabricats pels gurus creadors de campanyes, o gent que per la seva trajectòria contrastada, siguin un referent de coherència ideològica, consciència i respecte institucional, moral irreprotxable, intel·ligència demostrada i amb la suficient i exigible dosi d'empatia per fer-se ressò dels veritables problemes dels ciutadans.

Em resisteixo i em nego a ser tractat com un gregari, que recorre a l'empara d'un líder per escassesa d'idees o iniciatives pròpies. Si analitzem les alternatives electorals que se'ns presenten per la titularitat dels qui les encapçalen, ens estan posant en un seriós dilema de consciència. Però hem arribat a aquest punt pel pervers sistema que ens imposen els lideratges. El líder és un ésser gairebé diví, al qual cal seguir sense qüestionar, ni albergar la més mínima ombra de dubte sobre les seves decisions que es converteixen en dogma de fe i sabem que la fe està seriosament renyida amb la raó i la realitat.

Recordem cèlebres embarassos provocats per aus miraculoses. El sistema per sobreviure es substancia en l'allunyament del ciutadà dels seus compromisos cívics, provoca una desafecció que permet la manipulació i el maneig total de la vida pública per estaments i interessos per desgràcia ja coneguts. Per a tal fi es creen els líders, amb aurèoles inventades per accedir a la seva condició d'inqüestionables. És un fenomen planetari i ho hem assimilat com a normal. Hi ha al món mandataris que han assumit les més altes responsabilitats dels seus països, acumulant més d'un centenar de causes penals. Hem assumit amb total naturalitat una cosa que fa mig segle escàs hauria significat la mort política del personatge en qüestió.

En el panorama polític actual d'Espanya, estem assistint a un veritable aquelarre de personatges que competeixen per veure qui guanya més minuts de micròfons o càmeres, éssers als quals els és igual mentir que demostrar la seva lamentable anèmia intel·lectual i moral. El somriure artificial, fals i arter que dibuixen en els seus rostres és una de les facetes més identificativa de les seves virtuts. Els preguntis el que els preguntis, ells es col·loquen el somriure i després contesten. Són la imatge del triomf, del sobrat que té les solucions per a tots els problemes de la humanitat, encara que no tinguin ni punyetera idea del que li pregunten, ni del que responen. Alumnes avantatjats d'aquella Bíblia de triomfadors que va ser el "Com guanyar amics" de Dale Carnegie. Ja vindran altres micròfons i altres càmeres que faran oblidar ràpidament les ficades de pota, les mentides i els exabruptes.

Els líders actuals inverteixen la major part del seu temps davant micròfons i càmeres, ens venen figures mediàtiques no polítics. Arribat a aquest estat de coses, també els mitjans de comunicació hauríem de fer un acte de consciència i assumir la nostra responsabilitat en el fenomen. Aconseguir un titular venedor és la premissa, però no hauria de ser el Llei motiv de la nostra professió.

Hauríem d'exigir amb tot rigor les quotes mínimes de serietat i responsabilitat dels nostres interlocutors. Sinó la nostra raó de ser està sent seriosament qüestionada. La credibilitat d'una professió que va néixer per ser fiscalitzadora i garant de les bones praxis dels mandataris en la vida pública davant la societat. Necessitem POLÍTICS, referents intel·lectuals i morals, gent que assumeixi l'alta responsabilitat de vetllar i treballar pel benestar i progrés dels seus conciutadans, coneixedors profunds del significat del servei públic. Els hem d'exigir compromisos constatables, justos i irrenunciables. L'honestedat, la fermesa i la dignitat han de ser altres elements exigibles i irrenunciables en la conducta d'un mandatari.

La nostra generació serà responsable del futur dels nostres descendents. No podem ni hem de deixar en mans dels venedors de fum una responsabilitat tan gran. Necessitem referents, no líders.

La entrada Necessitem referents, no líders se publicó primero en El Triangle.

En nom de la democràcia, el respecte, la llibertat i el dret d'opinió, hem construït una societat vulnerable i permissiva que, entre d’altres coses, dona per bons i accepta posicionaments que amenacen el bé comú i per tant la societat mateixa. Quan es pren consciència que això és així, que l'Estat de dret, la democràcia, la llibertat i en definitiva la salut social corren perill, hem de començar a revisar certes conductes. A Espanya estem davant d'un període electoral imminent. És el moment de prendre consciència i enderrocar aquestes falses afirmacions i analitzar amb el màxim rigor.

Ser demòcrata no porta implícit acceptar qualsevol ideari polític. Ser defensor de la llibertat d'expressió no vol dir acceptar incendiàries arengues que amenacin la convivència. Respectar les opinions dels altres no justifica acceptar aquelles que ataquen el bé comú. El respecte fonamentalment passa per la salvaguarda de les llibertats de tots. Quan hi ha formacions polítiques que se sustenten en idearis totalitaris o plantegen el retrocés en l'àmbit de les llibertats que democràticament es va atorgar la societat, no podem ni hem d'establir escenaris d'igualtats. Acceptar aquestes circumstàncies és incloure en les regles democràtiques del joc idearis perversos, totalitaris i perillosos com el feixisme, el nazisme i el comunisme.

L'equilibri passa per desterrar aquestes frases fetes i els eufemismes, per prendre consciència i fer autocrítiques honestes, exercitar l'exigència davant els nostres líders polítics, davant els referents socials. En les actuals circumstàncies per les quals està transitant el món, hem constatat el renaixement de posicions polítiques d'extrema dreta, d'idearis totalitaris de dramàtiques conseqüències històriques. A l'Amèrica Llatina i a Europa s'estan afermant règims que ens estan alertant d'un gir perillós contra les llibertats democràtiques.

Com a societat hem de preservar, dins de l'Estat de dret, el bé comú per a les generacions que ens succeiran. Això passa per observar una conducta bel·ligerant davant d'aquesta amenaça, que avui ja ocupa escons en les nostres institucions democràtiques, institucions que pretenen derogar. És responsabilitat i obligació d'una societat que pretén ser sana encerclar i eradicar tot vestigi d'atac als fonaments on se sustenta. Ja sabem que allò políticament correcte és consubstancial al pacte i a les negociacions que les relacions de forces exigeixen per a la governabilitat, però mai ha de ser considerat com un element de debilitat que alteri i ataqui els pilars substancials d'una societat lliure i democràtica.

El políticament correcte no eximeix els nostres representants públics del deure de donar una completa i extensa explicació de les aliances que subscriuen amb forces de dubtós tarannà polític i democràtic. Ser legal no comporta necessàriament ser legítim. En l'ordenament polític les forces es legitimen en l'observança i compliment dels marcs constitucionals. Aquelles formacions polítiques que qüestionen aquests principis irrenunciables, o sostenen en el seu ideari preceptes anticonstitucionals, són il·legítimes. I d'aquestes forces, legals però no legítimes, les societats lliures se n’han de defensar, per preservar la seva dignitat i la seva pròpia existència com a tals.

Mai allò políticament correcte ha de ser entès pels nostres representants com un salconduit a equívoques martingales que atemptin contra els principis bàsics d'una societat lliure. Per aquest motiu no tots els idearis polítics han de ser respectats. Δ

La entrada Políticament correcte? se publicó primero en El Triangle.

Sense aquest element indispensable, o quan es posa en dubte, l'estat de dret entra en una perillosa via de descomposició. Descomposició que arriba a les institucions que han de garantir el compliment dels ordenaments que la societat, lliurement, s'ha atorgat per articular una convivència pacífica, democràtica i justa.

En el nostre cas, estem vivint i patint les conseqüències nefastes del govern de l'expresident Mariano Rajoy en l'àmbit judicial. Un president del govern que no va dubtar a manipular els més alts estaments judicials del país, vulnerant la imprescindible separació de poders, qüestionant i apartant de la carrera judicial jutges que investigaven les trames de corrupció del Partit Popular, que ell presidia, col·locant fiscals generals de dubtosa capacitat per al càrrec i, el que és més greu, que tenien qüestionada la seva imparcialitat.

Quan des de les més altes instàncies d'un país es transmeten aquestes actuacions, la societat sencera se’n ressent i es comença a constatar aquest estat d'inseguretat i, per tant, de desconfiança. Es crea un estat de descreença pervers, que comporta la manca de participació ciutadana en el fet i la cosa pública, complicant la convivència i cedint grans parcel·les de poder a l'arbitri de dirigents generalment mediocres i poc capacitats per a les tasques de govern. Recordem aquella frase: "Els espais sempre s'ocupen". Entre d’altres coses, aquesta va ser la negativa gestió del govern de Mariano Rajoy pel que fa a la justícia, actuació que va culminar llençant sobre les estrades judicials el pes d'una acció de clar contingut polític, el cas Catalunya, per incapacitat, negligència i visió política curta.

Avui estem davant d'una seriosa i greu crisi político-jurídica que, entre d’altres coses, és conseqüència del que s'ha dit anteriorment, on la justícia espanyola va ser posada en dubte per tribunals d’altres països europeus i, fins i tot, corts internacionals han revocat o s'han manifestat contràries a resolucions, imputacions i condemnes dels estaments jurídics espanyols. El Tribunal Suprem, amb les seves insòlites incongruències recents, és una prova més de l'estat de descomposició de la justícia. Manejat per magistrats i presidents de sala que fan sospitar que responen més a concepcions polítiques i interessos determinats per poders fàctics que a la justa interpretació i aplicació de les lleis.

Estem a les portes de la culminació d'un procés que mai no hauria d'haver arribat a aquest estadi, un procés que Mariano Rajoy no va tenir cap problema a propiciar: la judicialització de la política, donant una nova mostra de la seva incapacitat. Els dirigents polítics catalans, tant els que estan a la presó, com els que estan pròfugs de la justícia, s'enfronten a un judici viciat en les principals imputacions, delictes de dubtosa sostenibilitat jurídica, qüestionats per experts juristes nacionals i estrangers, tot producte d'una irresponsable actuació de Mariano Rajoy.

La resolució d'aquest greu problema no deixarà satisfeta a cap de les parts implicades. La justícia serà la principal perjudicada, el descrèdit el té garantit als ulls dels ciutadans. A aquest panorama no desitjat s’hi sumen els improperis, les desqualificacions i amenaces d'incompliment d'un altre element desestabilitzador i incompetent com és el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra. Tot està servit per col·locar la justícia espanyola en un lloc que mai no hauria d'haver assolit: la sospita i la desconfiança d'una societat que veu descompondre’s un estat de dret que hauria de vetllar i garantir els seus drets. Sempre he sostingut que els culpables no m'interessen. M'interessa el mal causat i les possibles conseqüències i solucions. Aquestes requeriran una gran dosi d'intel·ligència política i sobretot temps.

La entrada La inseguretat jurídica se publicó primero en El Triangle.