Diversos analistes i mitjans han assenyalat en els darrers anys un fenomen sorprenent, la coincidència de marcs discursius entre Sílvia Orriols, líder d’Aliança Catalana i referent de l’extrema dreta identitària i xenòfoba, i Pilar Rahola, figura mediàtica històricament vinculada al sobiranisme liberal.
Tot i provenir de tradicions polítiques aparentment oposades, comparteixen posicions que, segons fonts consultades -entre elles el llibre de Xavier Rius Sant, Aliança Catalana: els nostres ultres– revelen una sintonia ideològica més profunda del que podria semblar.
Aquestes coincidències no són anecdòtiques, sinó que responen a un relat comú sobre immigració, identitat i geopolítica que ha anat guanyant espai en el debat públic català.
Una de les coincidències més destacades és la seva defensa explícita del govern de Benjamin Netanyahu, fins i tot en moments en què organismes internacionals han denunciat crims de guerra i violacions de drets humans a Gaza.
Pilar Rahola ha estat una de les veus més actives en defensa d’Israel als mitjans catalans. Ha justificat operacions militars, autèntic genocidi, i ha acusat de “complicitat amb el terrorisme” les ONG i col·lectius que denuncien el patiment del poble palestí.
Sílvia Orriols, des d’un altre espai polític, ha presentat Israel com un “mur de contenció contra l’islamisme”, alineant-se amb el discurs de l’extrema dreta europea.
Segons Rius Sant, aquesta coincidència no és casual: “la islamofòbia és el pont que uneix Rahola i Orriols, encara que ho expressin amb registres diferents”.
Un altre punt de trobada és el discurs que atribueix el deteriorament dels serveis públics a la immigració.
Rahola ha afirmat en diverses intervencions que “la immigració descontrolada” pressiona escoles, sanitat i serveis socials, si bé Orriols ho formula de manera molt més agressiva, ja que culpa directament els immigrants del col·lapse sanitari, de la inseguretat i de la manca d’ajudes per als catalans “autòctons”.
En un episodi significatiu, quan Rahola va advertir que “els serveis socials no poden assumir segons quines càrregues migratòries”, Orriols va celebrar públicament la declaració com una “veritat incòmoda”.
Analistes com Sergi Picazo han assenyalat que Rahola ha contribuït a normalitzar marcs que l’extrema dreta -en aquest cas Orriols- ha radicalitzat i convertit en programa polític.
Tot i que Rahola es presenta com a progressista i Orriols com a ultranacionalista, totes dues comparteixen un nacionalisme identitari que divideix la societat entre “els de casa” i “els altres”.
Rahola ha defensat un catalanisme essencialista i excloent, encara que disfressat sovint com a moralitzador. I Orriols porta aquest essencialisme a l’extrem: catalanitat com a identitat ètnica, exclusió dels “no catalans” i un projecte de país basat en la puresa cultural.
Segons diversos analistes, aquesta coincidència en el marc identitari explica per què determinats discursos han circulat amb facilitat entre sectors molt diferents del sobiranisme.
Tant Rahola com Orriols es presenten com a veus valentes que diuen allò que “els altres no s’atreveixen a dir”. Rahola ho fa des d’un estil mediàtic emocional i moralitzador i Orriols ho fa des de la provocació i el llenguatge de l’extrema dreta.
Però el mecanisme és idèntic: crear un enemic -immigració, islam, esquerres, ONG, periodistes crítics- i presentar-se com la veu que trenca el silenci.
Aquesta estratègia comunicativa, segons diversos estudis, és clau en la consolidació dels discursos d’odi i en la polarització social.
A més del llibre de Rius Sant, diversos mitjans i analistes han remarcat aquestes similituds amb la publicació de diverses articles a El Triangle, El Món i Nació Digital que han destacat que Rahola ha contribuït a legitimar marcs que Orriols ha extremat.
Analistes com Joan Coscubiela han advertit que determinats discursos identitaris “obren la porta” a l’extrema dreta i molts investigadors en comunicació política han assenyalat que Rahola i Orriols comparteixen un relat de “xoc de civilitzacions” que situa l’islam com a amenaça estructural.
Ara bé, les coincidències entre Sílvia Orriols i Pilar Rahola no són fruit de l’atzar, sinó que responen a un marc ideològic compartit que combina islamofòbia, defensa acrítica del govern israelià, culpabilització de la immigració, nacionalisme identitari i un estil comunicatiu excloent.
Una ho fa des del plató i la tribuna mediàtica. L’altra, des del populisme ultradretà.Però el relat de fons és sorprenentment similar i, sense cap dubte i segons diversos analistes, contribueix a normalitzar discursos que erosionen la cohesió social i alimenten la polarització, la crispació i l’odi als més vulnerables.
