La controvèrsia derivada de la bandera palestina que Lamine Yamal va onejar a la rua de celebració del títol de Lliga encara cueja a les xarxes i en determinats mitjans i articles que, bàsicament, qüestionen o celebren, aproven o censuren, el gest del jove futbolista blaugrana.
Sens dubte, l’assisteix la plena llibertat de fer-ho en un context coherent per la seva condició de musulmà i de comprensible alineament a favor de Palestina en un conflicte que ha acabat amb l’ocupació israeliana de Gaza per la força militar, internacionalment denunciada com un genocidi.
Es diria que la polèmica va créixer, o es va encendre del tot, quan el seu entrenador, Hansi Flick, va comentar sincerament que no li havia agradat aquella acció de Lamine i que, per la seva banda, tot i reconèixer-li el dret a sostenir aquella bandera, així li ho havia transmès en persona.
Representant israelià
L’única qüestió que, en ambdues postures, potser podria elevar-se dialècticament a debat és si tots dos no haurien d’haver-les reduït a l’àmbit personal i individual, és a dir, manifestar-les no com a jugador i entrenador del FC Barcelona, sense la samarreta del Barça posada i al marge de la rua, per exemple a les seves xarxes socials i, per part de l’entrenador, sense aquella rèplica pública en el context d’una roda de premsa a les instal·lacions del club, i a més donant-se la circumstància que el representant de Hansi Flick és Pini Zahavi, un empresari israelià.
Fa molts anys que l’exposició de les estrelles del futbol a la política és considerada una font de problemes tan segura i incontrolable que, per la mateixa naturalesa del seu ofici i de la seva enorme popularitat, prefereixen mantenir-se’n al marge i, en tot cas, donar suport a les causes solidàries que provoquen les guerres del món, invariablement a favor de les classes infantils afectades o dels desafavorits.
Bàsquet i Jocs Olímpics
A l’Eurolliga de bàsquet, on juguen equips europeus, d’Israel i dels Emirats Àrabs, els esportistes senten i actuen d’acord amb una màxima comunament acceptada i assumida activament sobre l’efecte conciliador, pacificador i d’unió que és capaç de generar l’esport.
Passa el mateix als Jocs Olímpics, on es donen la mà i conviuen països enfrontats per la política i el bel·licisme, i passarà al Mundial d’aquest estiu en què Trump no ha aconseguit que la FIFA exclogués l’Iran en benefici d’Itàlia.
El Barça ha protagonitzat gestos tan aplaudits com oferir un clínic a nens d’Israel i de Palestina en només 48 hores, un dia en un país i l’endemà en un altre amb l’aprovació i l’aplaudiment de tots dos governs.
Avergonyir el món
Però el Barça de Joan Laporta té motius de sobres per avergonyir el món amb altres gestos que no són, com el de Lamine Yamal, més humanitaris que polítics indubtablement i que, en el fons, són exemple de sensibilitat i de valors envers un poble sotmès a les armes de l’exèrcit israelià en una batalla desigual, totalitària i abusiva.
Continuar publicitant, com ha acceptat el Barça de Laporta, la República Democràtica del Congo hauria de repel·lir i crispar els mateixos socis blaugrana que, lluny de desaprovar-ho, han continuat votant Laporta com a president per cinc anys més.
El del patrocini del Congo s’ha convertit, amb diferència, en els diners més bruts i reprovables que el FC Barcelona ha acceptat en tota la seva història, ja que provenen d’un govern corrupte i sanguinari, capaç de destinar desenes de milions a blanquejar un règim dictatorial al qual no li importa gens que el 70% de la població passi fam i una majoria indecent estigui sotmesa a milícies que, amb el consentiment governamental, esclavitzen i maten els seus ciutadans.
Brot d’Èbola al Congo
El que els faltava és que l’Organització Mundial de la Salut hagi declarat el 17 de maig passat l’estat d’Emergència de Salut Pública d’Importància Internacional pel brot d’èbola causat per la variant Bundibugyo a la República Democràtica del Congo i Uganda.
L’organisme va advertir que el focus principal és a la província congolesa d’Ituri i va subratllar que, de moment, no existeixen vacunes ni tractaments aprovats específics per a aquesta variant.
Fins al 16 de maig, l’OMS havia confirmat vuit casos en laboratori, 246 casos sospitosos i 80 morts sospitoses a Ituri, una zona afectada per la violència armada i per forts moviments de població.
A més, es van notificar contagis vinculats al brot a Kinshasa i Uganda, cosa que va elevar la preocupació per una possible expansió regional.
El brot ha posat el focus en l’impacte del conflicte armat sobre la resposta sanitària. Organitzacions humanitàries i organismes internacionals fa mesos que alerten que la inseguretat, els atacs a centres mèdics i el desplaçament forçat de comunitats dificulten la detecció de casos, el seguiment de contactes i l’atenció dels pacients.
A l’est del país, l’accés a la salut s’ha deteriorat per la presència de milícies, la destrucció o el saqueig d’infraestructures i les restriccions de mobilitat. Aquest context no només complica la contenció del virus, sinó que també incrementa la mortalitat per la manca d’atenció mèdica en zones on el sistema sanitari ja es troba sota pressió.
Crisi humanitària
En aquest escenari, l’emergència sanitària se superposa a una crisi humanitària més àmplia. La combinació de violència, desplaçaments i accés limitat a serveis bàsics ha convertit l’est de la RDC en un territori especialment vulnerable a la propagació de malalties i al deteriorament de les condicions de vida de la població civil.
El Congo viu des de fa dècades la tragèdia d’un conflicte que continua concentrat a l’est del país (Kivu Nord, Kivu Sud i Ituri), on operen més d’un centenar de grups armats.
Entre ells destaca el Moviment 23 de Març (M23), recolzat segons diferents informes internacionals per Ruanda. L’M23 ha arribat a capturar grans ciutats com Goma i Bukavu, desencadenant desplaçaments massius.
Els combats entre l’exèrcit congolès, milícies aliades i grups rebels han provocat una de les crisis més greus de desplaçats del món, amb milions de persones afectades i en un estat crònic de violència que no és episòdic, sinó estructural, amb guerres intermitents i conflictes regionals pel control de recursos minerals enmig de tensions ètniques.
Abusos greus
Per aquest motiu, l’ONU, Amnistia Internacional i Human Rights Watch coincideixen que totes les parts del conflicte cometen abusos greus, inclosos possibles crims de guerra i contra la humanitat.
Les principals violacions documentades passen per execucions sumàries i assassinats de civils, tortura, detencions arbitràries i desaparicions forçades, violència sexual sistemàtica (incloses violacions en grup) i el reclutament forçós de menors acompanyat d’atacs a hospitals, escoles i personal humanitari.
Segons les Nacions Unides, el 70% de les violacions de drets humans són comeses per grups armats i el 30% per forces estatals (exèrcit i policia), assenyalades per cometre execucions extrajudicials i tota mena d’abusos, a més de donar suport i tolerar les atrocitats de les milícies aliades. No cal dir que les restriccions a la llibertat de premsa i la persecució d’activistes formen part del paisatge.
Com a conseqüència, el mateix país que paga al Barça 10 milions d’euros anuals per estimular el turisme, la cultura i oferir la imatge d’un país en vies de desenvolupament, travessa una de les pitjors crisis humanitàries del planeta, amb més de 25 milions de persones que necessiten ajuda urgent cada dia, prop de 7 milions de desplaçats interns i alts nivells de pobresa (més del 70% de la població) que provoquen desnutrició massiva, especialment en infants, el col·lapse parcial de serveis bàsics (sanitat, educació) i l’extrema dificultat per accedir a ajuda humanitària a causa de la inseguretat.
El brot d’èbola ha contribuït ara a empitjorar la situació, que no es pot entendre sense el context de guerra, ja que tots dos problemes es reforcen mútuament i obstaculitzen la resposta sanitària deguda.
A les zones controlades per milícies és més difícil l’accés del personal mèdic, continuen havent-hi atacs a hospitals i els desplaçaments massius faciliten la propagació del virus.
Laporta, coneixedor
Laporta, coneixent aquests precedents i la realitat del país, excepte el brot d’èbola, va acceptar igualment negociar i avalar un conveni que, es va dir, permetia la publicitat del Congo a la roba d’entrenament, però que ha acabat colant-se a la roba d’escalfament dels partits i dels jugadors de la banqueta, projectant una visibilitat extraordinària.
Res de nou a l’imperi laportista, on les pitjors dictadures sempre són benvingudes per fer negocis amb el Barça, així com els delinqüents financers i sospitosos habituals en l’àmbit comercial.
En un món ideal, encara que no se li pugui retreure res a la seva lliure voluntat de donar suport a les causes que ell consideri justes —aquesta és només una reflexió idealista i exempta de qualsevol to acusatori—, Lamine Yamal, com qualsevol altre jugador, hauria repudiat aquella vestimenta bruta amb la marca del Congo, a més d’aixecar la bandera de Palestina.
Però, és clar, aleshores qui li ho hauria retret hauria estat el president, per raons tristament òbvies dels seus interessos personals, i no l’entrenador amb la seva millor voluntat d’evitar a Lamine Yamal polèmiques que no necessita.
